Parlem amb Rafael
Baitg, col·laborador de Plec, sobre la història present, passada i futura del
servei de Correus. Una institució que va ajudar i va consolar molt les classes
més humils de la societat: grans separacions pel servei militar, festejos a
distància, emigració, presó, exili i altres desgràcies. Però que també va estar
al costat de les petites empreses, permetent la seva expansió per un preu
moderat, fins que a la gran banca se li va quedar petit el servei i van
pressionar perquè es creessin empreses independents, o van crear els seus
propis serveis…
Rafael, sota el seu
aspecte de vell roquer-dandi dedicat a mimar el seu nét, amaga un cor de
funcionari de carrera de Correus emèrit, on va ocupar diferents llocs entre
novembre de 1976 fins a octubre de 2007. El seu pare (el molt recordat Sr.
Baitg ) va ser cap de la carteria a Lleida durant molts anys.
Quins són els orígens
i la necessitat de Correus?
La comunicació ha estat
una necessitat bàsica de la raça humana. Des de fa milers d'anys els humans
s'han comunicat a distància usant els mètodes més variats. Senyals visuals,
acústics… Si parlem de correus, apareixerien amb l'escriptura. El suport de
l'escriptura va començar sent molt aparatós. Taules de tota mena de materials
que s'enregistraven. Després el papir, fins a l'aparició de les tintes, que
també tenien composicions molt diverses. Durant segles la comunicació de
missatges escrits se circumscrivia a assumptes lligats als estats, imperis,
regnes i les formes d'organització política més variades. Eren els mandataris
els que es comunicaven amb altres mandataris, o amb personatges importants dels
seus territoris. Només els molt importants o econòmicament ben dotats feien
servir el correu. Cal tenir en compte que fa només uns quants segles
l'analfabetisme era la situació dominant.
Parlar
d'institucionalització del servei..., no es produeix de manera molt primària
fins als segles XVI i XVII.
Quin va ser l'inici a
l'estat espanyol?
Els orígens els podríem
trobar als Carters Reials que es va instituir a l'època dels Àustries.
Concedien l'explotació del transport del correu, i els imports es quedaven els
mateixos concessionaris. El servei es prestava a cavall i, progressivament, a
carruatges de passatgers. Semblant al que vèiem a les pel·lícules de l'oest
americà amb les seves diligències i famoses companyies com Wells Fargo o
Western Union que van anar evolucionant, algunes fins als nostres dies.
El primer punt d'inflexió
important, diria que va ser la introducció del segell de correus com a pagament
del servei. El 1840, va aparèixer el primer segell postal de la història, el
"Penny Black", amb l'efígie de la reina Victòria. El primer a Espanya
es va editar el 1850 i contenia la imatge d'Isabel II. El segell va fer que el
servei estigués més proper als ciutadans i amb l'augment del nombre
d'enviaments va augmentar el nombre de carters urbans.
Un altre gran pas al món
del correu va ser el desenvolupament del ferrocarril, sobretot a l'últim quart del
segle XIX i principis del XX. El ferrocarril, va ser el sistema utilitzat pels
serveis postals per al curs dels enviaments fins a mitjans de la dècada dels 90
del segle passat, en què va passar a transportar-se per carretera. Amb el
ferrocarril els serveis de correus van començar a transportar paquets de
dimensions més o menys reduïdes en disposar els vagons de més espai.
Parla'ns una mica del
“fetitxisme” que va sorgir amb l'aparició dels segells.
Des de l'aparició dels
segells, es va generar el col·leccionisme. El segell té un valor facial. És com
una moneda. Mai no perd aquest valor.
Durant anys, es va
convertir en una inversió. Un segell de 5 pessetes al cap d'uns dies o setmanes
valia 5,20 o 5,50. Molta gent “invertia” en valors filatèlics. Va generar molts
beneficis i també grans pèrdues. Alguns podeu recordar l'estafa piramidal del
Fòrum Filatèlic o d'alguna altra empresa especuladora.
Es continuen emetent
segells. El col·leccionisme continua. Jo crec que és un món a part. El Servei
Filatèlic Nacional continua emetent cada any segells de correus. Molts
esdeveniments, aniversaris, tenen un segell de correus.
El segell adhesiu
també es col·lecciona?
Sí. El segell antic tenia
una goma per adherir al sobre/enviament. La seva composició química era potent.
Tenim la imatge del que passa la llengua pel segell, aquest llepar el segell
sovint podia provocar greus conseqüències en l'aparell digestiu-intestinal. Per
això sempre a les oficines de correus i usuaris habituals hi hagués unes
esponges amb aigua per enganxar els segells. A finals del segle XX algú es va
adonar que aquells productes no podien ser utilitzats, i es van començar a
fabricar els segells autoadhesius.
Ara tots els segells són
autoadhesius. Encara hi ha qui els col·lecciona, encara que no crec que duri
gaire. Com a anècdota, esmentaré que Correos comercialitza “Segells
personalitzats”. Pots dissenyar el teu propi segell, amb el logotip de
l'empresa, o un aniversari de casament o qualsevol ximpleria...
Seria interminable la
qüestió filatèlica. Em va tocar de viure el pas de la pesseta a l'euro. A
l'oficina havia d'atendre les persones que volien canviar les col·leccions de
segells en pessetes, per segells faciats en euros. Any 2002. Tortura on n'hi
hagi.
Com es van normalitzar
els enviaments?
Va arribar com a
conseqüència de la progressiva mecanització en els processos de tractament i
classificació de la correspondència. Va ser un procés internacional. Penseu,
que el servei postal es va estendre per tots els països del món. El 1874 es va
crear la Unió Postal Universal, per tal de fixar unes normes que fossin
adoptades pels diferents països i així facilitar l'intercanvi de
correspondència. Va ser a principis del segle XX que es van fixar unes mides
que s'adaptaven a les màquines de tractament postal. Les primeres van ser les
cancel·ladores, que inutilitzaven els segells. Després van venir les
segregadores que separaven les cartes per mides i finalment les classificadores
que suposaven una major rapidesa davant de la classificació manual, que no
obstant es va mantenir en molts nivells fins a finals del segle XX.
Quina ha estat l'època
daurada del servei?
Potser als anys 50-60-70.
Es va arribar a la plenitud de recursos per a l'admissió, el curs i el
lliurament de les trameses. L'enorme teranyina dels transports ferroviaris i,
al tram final, les línies d'autobusos per arribar als últims racons. L'aparició
dels anomenats Pavellons Postals. Enormes centres de classificació. Després
anomenats pomposament Centres de Tractament de la Correspondència. El desenvolupament
de les màquines classificadores i l'aparició de les indexadores que estampava
un codi a les trameses i, a partir d'aquí, tot era un procés mecànic amb poca
intervenció humana. El 1984 es va instaurar el Codi Postal, cosa que va
significar un pas de gegant per escurçar el temps entre l'admissió i el
lliurament, sobretot de les cartes.
Pots recordar com la
dictadura intervenia el correu sense escrúpols? Encara que això era una cosa
aliena al servei, els empleats més aviat boicotejaven aquestes pràctiques…
Encara mort el dictador,
moltes pràctiques es van mantenir en la tan esbombada “transició democràtica”.
La intervenció de la correspondència de determinades persones era habitual.
Vaig conèixer un quartet al pavelló de correus on hi havia un petit fogó amb
recipient per a aigua. Venia la “secreta” i amb extremada discreció, demanava
–al cap de la unitat de carteria– el correu de determinades persones. El cap li
demanava al carter. Aquesta correspondència era revisada en el quartet
misteriós i tornada al circuit. D'això en tinc constància. Sempre em va penar
no quedar-me amb aquella màquina de vapor. Suposo que hi havia carters que
contestaven “avui no té res”. Estic convençut, però no tinc confirmació. A
Correus hi havia molts “desafectes al règim” i d'altres “afectes”.
Quan es van incorporar
les dones carteres? El carret de repartiment va ser una aportació femenina que
va acabar amb les lesions d'esquena dels carters?
Recordo perfectament quan
varen entrar les dones a Correus. Va ser el 1986. Abans hi havia dones, però la
gran majoria en el què anomenàvem serveis burocràtics (habilitació, personal…
etc), altres poques en serveis de finestrets i, fins i tot, vaig conèixer un
parell que van ser pioneres a el servei d'ambulant de correus. Però la gran entrada
va ser a través d'una macro oposició l'any 1985. El 1986 hi van entrar moltes
dones a les carteries (a la de Lleida més de 20). Sense dubte, un abans i un
després. En un entorn masculí (també masclista) van irrompre les noies. La gran
majoria més valents que els mascles. Hi va haver força problemàtica.
Separacions, malentesos, molt anecdotari que no crec que tingui cabuda en
aquestes línies. A partir de llavors, les successives promocions van ser
majoritàriament femenines. Tinc constatació, perquè vaig fer força anys classes
de preparació per a les oposicions i el 80% eren dones.
Pel que fa al carret de
repartiment, crec que serà gairebé simultani, però mai no el vaig relacionar
amb l'entrada de la dona. Els carters repartien amb valises de cuir que buides
pesaven més de 10 kg. Havien de tornar a l'oficina a recarregar. El següent pas
va ser posar uns dipòsits de suport. El carter, acabada la valisa, anava al
dipòsit a recarregar. Tots els companys que conegué, carters de tota la vida,
tots sense excepció, acabaven amb escoliosi: desviació de columna. Vam fer
molts intents en aquells temps perquè fos considerada malaltia professional. No
tinguérem èxit. Però va sorgir el carretó de repartiment. Sense cap dubte un
gran avenç. Hi ha hagut molts models i ha estat un referent per a altres
empreses. He dit carretó. Estimats i estimades lectores de Plec, mireu si en
teniu ocasió, els carros que porten ara els i les carteres. Hi cap mig
supermercat. Crec arribada l'hora que posin un motoret –respectuós amb el medi
ambient–, sota pena que tots i totes es jubilin amb seriosos problemes
d'espatlla.
Parla'ns dels serveis
especials, curiosos i perduts que recordis
Hi ha diversos. Al llarg
del temps es van incorporant afegits a les simples cartes. Certificat que es
lliurava mitjançant signatura del destinatari. Acusament de rebut, en què el
remitent rebia la constatació de la entrega. La Urgència, els Apartats de
Correus, el franqueig en destinació que servia per facilitar la resposta a
determinades campanyes comercials, enquestes, comandes de productes, com ara
llibres.
A més a més, a nivell
internacional hi havia (això si s'ha perdut) els Aerogrames que consistia en un
full en què s'escrivia en una cara i doblegant-ho en tres parts, s'enviava. El
seu preu era únic i es podia enviar a qualsevol país de qualsevol continent.
Els Vals Resposta (Coupon Response) també desapareguts, es feien servir per
facilitar la resposta o l'enviament de documents, sense que l'interessat hagués
d'abonar franqueig. El feien servir molt les universitats per sol·licitar
documents a altres universitats o institucions acadèmiques. Penseu que era
l'època en què s'enviava tot per correu físic.
Un gran servei ja
desaparegut és el del Gir Postal i els serveis bancaris de Correus: la Caja Postal
de Ahorros. Durant molts anys, milers de nens i nenes venien al món amb una
llibreta de Caixa Postal. Jo, per exemple, el 1955 vaig rebre el regal d’una llibreta
amb una pesseta. La Caja Postal de Correus arribava als llocs més recòndits.
Milions de titulars de comptes/llibretes. Jo encara ho vaig conèixer
laboralment: ingressos, anotació en bolígraf blau; reintegrament, en bolígraf
vermell. El ministre Solchaga va crear Argentària, la banca pública amb la gran
i màxima aportació de la CPA (la resta, Banc Exterior, Banc Hipotecari, i
algunes altres petites entitats, no valien per a res).
Després l'Estat el va
vendre. Ara forma part del BBVA. Ho deixo aquí.
El gir postal era un dels
serveis estrella de Correus. El gir era el suport contable. Per treballar a Correus,
a banda de geografia, havies de conèixer el sistema contable. Durant dècades, a
través del gir s'abonaven milions de pensions. Jo recordo de petitó que el meu
avi rebia la seva paga de jubilat ferroviari per gir. El senyor Hurtado venia
puntualment cada mes. De gran, treballant en correus, encara vaig trametre
moltes pagues. Hi havia els carters que només pagaven girs. A Lleida eren 4 o 5
(anaven amb moto) i portaven molts diners. És cert que, a grans poblacions com
Madrid, aquests carters eren objecte de robatoris. Portaven molts diners a valises
petites. Recordo que als districtes centre de Madrid, anaven “de paisà” per
evitar aquests robatoris. A les localitats petites i, sobretot, a l'àmbit
rural, el carter portava tot: cartes i girs.
A través del servei de
gir, s'enviaven diners al fill que era a la “mili”, al familiar que era a la
presó. Arribava a llocs recòndits.
Anecdotari molt variat.
Per abonar l’import, havia de signar-se un paper. Si el destinatari no sabia,
el carter portava un tampó de tinta i posava la petjada del polze a l'imprès.
Una família d'un conegut carrer de Lleida va conservar el dit del pensionista
(un cop mort) i així va poder cobrar unes mensualitats.
El gir com a tal ha
desaparegut del catàleg de productes de Correus. Ara, des de fa anys, és una
sucursal de Western Union. Primer ho va ser a nivell internacional i ara a la
nostra pròpia península.
Quines eren les
jerarquies i dificultats d'accés als llocs de treball?
Correus va ser fins no fa
gaire una estructura més de l'Administració Pública. Per tant, l’accés era a
través d’oposició. Fa uns anys (abans del codi postal) les oposicions a Correus
tenien la dificultat afegida de la geografia. Calia conèixer centenars de
poblacions i la seva situació a les línies de ferrocarril.
A partir de la
implantació del codi postal, la dificultat del temari va disminuir. Era més
fàcil. Cert. Però a finals dels 80 i els 90, cada convocatòria (posem entre
1.000 i 3.000 places per a tot Espanya) tenia entre 100.000 i 150.000
aspirants. Aquí radicava la dificultat.
A Correus, hi havia
diferents cossos de funcionaris que componien una estructura jeràrquica; des
dels tècnics fins als subalterns passant, és clar, pels carters. Crec que la
darrera oposició a places de funcionaris de carter va ser el 2001. A partir de
llavors el personal té l'estatus de personal laboral; és a dir subjectes a les
normes de tots els treballadors
Explica'ns algunes
anècdotes de la teva dilatada experiència a Correus.
Moltes. De tota mena.
Segur que el/la lector/a coneix les bústies de correus, que encara avui dia
perviuen. Quan arribaven a l'oficina els continguts que havien recollit els
“buzoneros”, hi havia molts articles diferents de les cartes. Per exemple,
carteres, bitlleters. Totes sense un “duro” a dins. Us sona el gremi de
carteristes? Un clàssic, moltes carteres, buidades de monedes i bitllets, però
amb la documentació íntegra arribaven a Correus. El servei procurava tornar-la
al propietari. Jo he vist desenes i he intentat gestionar aquestes “pèrdues”.
Un dia va arribar un sobre sense senyals ple de bitllets que vam guardar fins
que una noia va preguntar: va dipositar cartes a una bústia i també va posar el
sobre amb els diners, que havia d'anar a ingressar en un banc.
Els carters, molts encara
ho podeu recordar, portaven les cartes a repartiment en valises… que eren de
pur cuir. Pel que sembla els gossos amb el seu poderós olfacte, se sentien
atrets per l'olor del material de les carteres, de manera que era habitual
veure el carter seguit d'un o diversos gossos. Amb algun atac ocasional, com
als acudits gràfics.
Correus treballa les 24
hores del dia. Sobretot als centres de classificació de les estacions de Renfe
(quan el transport es feia per ferrocarril). Allà vam donar ajuda, recer, als
que havien perdut un enllaç per arribar al seu destí, i de passada establir
conversa.
Recordo una anècdota que
em va impactar molt. Al servei de la Caja Postal. Amb unes llibretes on, a mà,
s'anotaven les imposicions en blau i, en vermell, els reintegraments. Estava a
l'oficina de Tremp (Pallars-Jussa), any 1982. Dona d'edat ve a fer un
reintegrament de la llibreta. Vaig a la caixa forta i li faig el tràmit, quan
amb cara molt seriosa em diu que aquests no són els diners que ella havia
dipositat. Ella pensava que els diners que ingressaven (bitllet per bitllet)
els podien recuperar. No ho he oblidat mai.
Més enllà de l'anècdota
hi ha una sèrie d'aspectes que has esmentat a la introducció, que tenien molta
rellevància per als que treballàvem a Correus. Les cartes de la presó i la de
les casernes militars. Les cartes adreçades als presos les recollien les
anomenades “comandaderes” (totes les que vaig conèixer eren dones). Alhora,
portaven les que els presos escrivien. La majoria dels sobres eren autèntiques
peces d'art. Dibuixos –molts cors– i frases tipus: “Corre,
corre cartero, que es para la chica que más quiero”. Quan aquestes
cartes ens arribaven a la sala de classificació, deixàvem qualsevol cosa que
estiguéssim fent per donar-los màxima prioritat. A les carteries, em consta que
també era així.
La correspondència dels
soldats que feien la mili rebia un tracte similar. Les recollia el carter
militar, però recordo que moltíssimes arribaven dirigides al bar La Guaica (i
altres bars) que estaven al recorregut des de la caserna a la ciutat. El carter
de la zona duia diàriament desenes de cartes a La Guaica. Allí les podien
retirar, segurament més aviat que a la caserna. Era un curiós servei totalment
alegal –fins i tot il·legal– d'apartat de correus que, tot i això, sempre va
ser tolerat. El propietari del bar (establiment de preus molt econòmics) també
permetia canviar-se de roba als soldats, fins i tot amb un servei de guixetes.
Col·lectius que, en general, sempre van ser ajudats per la gent.
Queda per a un altre text
la història dels “ambulants de correus”.
Quina és la història
de la decadència del servei?
Segurament la
globalització, tan comentada en les darreres dècades, també ha afectat els
serveis postals. La correspondència, les cartes, estan en clara decadència amb
el gran augment de les comunicacions
informàtiques. D'altra banda, els serveis postals han estat liberalitzats.
Abans l'admissió, curs i entrega de la correspondència era monopoli de Correus
(a la majoria de països). A principis d'aquest segle, concretament a Europa, es
va regular el Servei Postal Universal. Les empreses de transports ja poden
–complint uns requisits senzills– tractar la correspondència. En el cas
d'Espanya, gairebé simultàniament, Correus va passar a ser una empresa (Empresa
Pública Estatal). Aquesta és la seva fórmula jurídica actualment. Forma part de
la Sociedad de Participaciones Industriales (SEPI) que és una mena d'aparador
on l'estat exposa les empreses per si hi ha interessats a adquirir-les.
Hi ha causes i/o
culpables de la decadència?
Jo crec que les causes
són complexes i passen pels enormes canvis a les comunicacions, que han afectat
pràcticament tots els àmbits de la societat. És cert que això ha anat
acompanyat a les societats, estats occidentals, d'una exacerbada onada de
liberalisme, liderat des de fa dècades pels Estats Units. S'han anat posant els
serveis públics (abans gestionats directament per les administracions públiques)
en mans privades, cosa que significa: l'objectiu de la seva explotació és el
benefici econòmic encara que sigui a costa de la disminució en la qualitat.
Avui t'arriba una carta,
però no saps qui l'ha deixada a la teva bústia.
Correus està condemnat
a desaparèixer?
En permanent mutació. Ara
com he dit, s'explota un servei de transport.
Correus com el que coneixíem
fa tot just dues o tres dècades ha desaparegut. Té una xarxa d'oficines,
locals... En diuen capil·laritat, important, però com a sistema de comunicació
ja no té cap futur. Com a estructura de transport, potser.
Ha creat empreses com
Correus Exprés, per entrar al tema de la distribució d'enviaments de grans
distribuïdores com Amazon o altres. Però, de fet, va venent propietats que va
adquirir fa pocs anys.
Podria Correus ajudar
“l'Espanya buidada”?
Sí. Encara hi ha
esperança. Ja fa anys a països nòrdics com, per exemple, Suècia, va començar a
utilitzar la seva xarxa de correu “rural” per atendre persones amb dificultats
per traslladar-se a la capital de la comarca i això suposa: anar a buscar
medicaments, materials bàsics per a subsistència, diners als seus comptes…
etcètera.
He sentit que aquí, Correus
es posiciona per utilitzar la seva enorme xarxa d'enllaços rurals (cada cop amb
menys contingut i enviaments per repartir) per cobrir aquest espai social. Hi
ha milers de pobles sense sucursal bancària o caixer. Sense farmàcia. Sense
botiga per a molts articles. Estaria molt bé que s'aprofités aquesta teranyina
que encara conserva correus. Jo sóc escèptic. Gairebé res no es fa si no hi ha
benefici econòmic. Els vents no bufen en aquesta direcció. Però seria un àmbit
per explorar. Molt interessant. Relació amb la persona que està pendent de
veure algú, persona que passa per aquí, que coneixes, que et pot proporcionar
allò més íntim i necessari: el carter.
Què diuen els
sindicats de tot això?
A Correus sempre hi ha
hagut un alt nivell d'afiliació. Sí. Però des de fa molts anys (l'anomenada
transició democràtica). Alguns es van apuntar a formar part de les
institucions, diguem-ne estatals. Aquests són els que s'anomenen o anomenem
sindicats majoritaris. Com a part activa d’aquesta estructura institucional,
han anat acceptant els canvis, malgrat els costos laborals qualitativament o
quantivament parlant. Correus (afegim a Telègrafs) va arribar a tenir al
voltant de 65.000 empleats directes a principis dels 90 del segle passat. Avui
no arriben als 40.000. No puc ser objectiu en aquesta resposta. Sempre he
militat a la CGT. Minoritària. Defensora dels serveis públics. Batalla perduda.
Esperem que no tot
estigui perdut, i el servei de correus continuï cohesionant la societat i
aportant novetats que facilitin la vida als llocs més remots de la geografia.
En tot cas, amb aquests comentaris tan interessants de Rafael Baitg, volem
retre homenatge a totes aquelles persones que treballen i han treballat en un
servei tan popular.
Josep M. Maya
Publicat en castellà a la revista Lumbre núm. 18 (setembre 2022)
Publicat en català a la revista Plec núm 38 (desembre 2022)
