Parlem amb Rafael
Baitg, col·laborador de Plec, sobre la història present, passada i futura del
servei de Correus. Una institució que va ajudar i va consolar molt les classes
més humils de la societat: grans separacions pel servei militar, festejos a
distància, emigració, presó, exili i altres desgràcies. Però que també va estar
al costat de les petites empreses, permetent la seva expansió per un preu
moderat, fins que a la gran banca se li va quedar petit el servei i van
pressionar perquè es creessin empreses independents, o van crear els seus
propis serveis…
Rafael, sota el seu aspecte de vell roquer-dandi dedicat a mimar el seu nét, amaga un cor de funcionari de carrera de Correus emèrit, on va ocupar diferents llocs entre novembre de 1976 fins a octubre de 2007. El seu pare (el molt recordat Sr. Baitg ) va ser cap de la carteria a Lleida durant molts anys.
Quins són els orígens
i la necessitat de Correus?
La comunicació ha estat una necessitat bàsica de la raça humana. Des de fa milers d'anys els humans s'han comunicat a distància usant els mètodes més variats. Senyals visuals, acústics… Si parlem de correus, apareixerien amb l'escriptura. El suport de l'escriptura va començar sent molt aparatós. Taules de tota mena de materials que s'enregistraven. Després el papir, fins a l'aparició de les tintes, que també tenien composicions molt diverses. Durant segles la comunicació de missatges escrits se circumscrivia a assumptes lligats als estats, imperis, regnes i les formes d'organització política més variades. Eren els mandataris els que es comunicaven amb altres mandataris, o amb personatges importants dels seus territoris. Només els molt importants o econòmicament ben dotats feien servir el correu. Cal tenir en compte que fa només uns quants segles l'analfabetisme era la situació dominant.
Parlar
d'institucionalització del servei..., no es produeix de manera molt primària
fins als segles XVI i XVII.
El primer punt d'inflexió
important, diria que va ser la introducció del segell de correus com a pagament
del servei. El 1840, va aparèixer el primer segell postal de la història, el
"Penny Black", amb l'efígie de la reina Victòria. El primer a Espanya
es va editar el 1850 i contenia la imatge d'Isabel II. El segell va fer que el
servei estigués més proper als ciutadans i amb l'augment del nombre
d'enviaments va augmentar el nombre de carters urbans.
Un altre gran pas al món
del correu va ser el desenvolupament del ferrocarril, sobretot a l'últim quart del
segle XIX i principis del XX. El ferrocarril, va ser el sistema utilitzat pels
serveis postals per al curs dels enviaments fins a mitjans de la dècada dels 90
del segle passat, en què va passar a transportar-se per carretera. Amb el
ferrocarril els serveis de correus van començar a transportar paquets de
dimensions més o menys reduïdes en disposar els vagons de més espai.
Durant anys, es va
convertir en una inversió. Un segell de 5 pessetes al cap d'uns dies o setmanes
valia 5,20 o 5,50. Molta gent “invertia” en valors filatèlics. Va generar molts
beneficis i també grans pèrdues. Alguns podeu recordar l'estafa piramidal del
Fòrum Filatèlic o d'alguna altra empresa especuladora.
Es continuen emetent
segells. El col·leccionisme continua. Jo crec que és un món a part. El Servei
Filatèlic Nacional continua emetent cada any segells de correus. Molts
esdeveniments, aniversaris, tenen un segell de correus.
Ara tots els segells són
autoadhesius. Encara hi ha qui els col·lecciona, encara que no crec que duri
gaire. Com a anècdota, esmentaré que Correos comercialitza “Segells
personalitzats”. Pots dissenyar el teu propi segell, amb el logotip de
l'empresa, o un aniversari de casament o qualsevol ximpleria...
Seria interminable la
qüestió filatèlica. Em va tocar de viure el pas de la pesseta a l'euro. A
l'oficina havia d'atendre les persones que volien canviar les col·leccions de
segells en pessetes, per segells faciats en euros. Any 2002. Tortura on n'hi
hagi.
Pel que fa al carret de
repartiment, crec que serà gairebé simultani, però mai no el vaig relacionar
amb l'entrada de la dona. Els carters repartien amb valises de cuir que buides
pesaven més de 10 kg. Havien de tornar a l'oficina a recarregar. El següent pas
va ser posar uns dipòsits de suport. El carter, acabada la valisa, anava al
dipòsit a recarregar. Tots els companys que conegué, carters de tota la vida,
tots sense excepció, acabaven amb escoliosi: desviació de columna. Vam fer
molts intents en aquells temps perquè fos considerada malaltia professional. No
tinguérem èxit. Però va sorgir el carretó de repartiment. Sense cap dubte un
gran avenç. Hi ha hagut molts models i ha estat un referent per a altres
empreses. He dit carretó. Estimats i estimades lectores de Plec, mireu si en
teniu ocasió, els carros que porten ara els i les carteres. Hi cap mig
supermercat. Crec arribada l'hora que posin un motoret –respectuós amb el medi
ambient–, sota pena que tots i totes es jubilin amb seriosos problemes
d'espatlla.
A més a més, a nivell
internacional hi havia (això si s'ha perdut) els Aerogrames que consistia en un
full en què s'escrivia en una cara i doblegant-ho en tres parts, s'enviava. El
seu preu era únic i es podia enviar a qualsevol país de qualsevol continent.
Els Vals Resposta (Coupon Response) també desapareguts, es feien servir per
facilitar la resposta o l'enviament de documents, sense que l'interessat hagués
d'abonar franqueig. El feien servir molt les universitats per sol·licitar
documents a altres universitats o institucions acadèmiques. Penseu que era
l'època en què s'enviava tot per correu físic.
Un gran servei ja
desaparegut és el del Gir Postal i els serveis bancaris de Correus: la Caja Postal
de Ahorros. Durant molts anys, milers de nens i nenes venien al món amb una
llibreta de Caixa Postal. Jo, per exemple, el 1955 vaig rebre el regal d’una llibreta
amb una pesseta. La Caja Postal de Correus arribava als llocs més recòndits.
Milions de titulars de comptes/llibretes. Jo encara ho vaig conèixer
laboralment: ingressos, anotació en bolígraf blau; reintegrament, en bolígraf
vermell. El ministre Solchaga va crear Argentària, la banca pública amb la gran
i màxima aportació de la CPA (la resta, Banc Exterior, Banc Hipotecari, i
algunes altres petites entitats, no valien per a res).
Després l'Estat el va vendre. Ara forma part del BBVA. Ho deixo aquí.
El gir postal era un dels
serveis estrella de Correus. El gir era el suport contable. Per treballar a Correus,
a banda de geografia, havies de conèixer el sistema contable. Durant dècades, a
través del gir s'abonaven milions de pensions. Jo recordo de petitó que el meu
avi rebia la seva paga de jubilat ferroviari per gir. El senyor Hurtado venia
puntualment cada mes. De gran, treballant en correus, encara vaig trametre
moltes pagues. Hi havia els carters que només pagaven girs. A Lleida eren 4 o 5
(anaven amb moto) i portaven molts diners. És cert que, a grans poblacions com
Madrid, aquests carters eren objecte de robatoris. Portaven molts diners a valises
petites. Recordo que als districtes centre de Madrid, anaven “de paisà” per
evitar aquests robatoris. A les localitats petites i, sobretot, a l'àmbit
rural, el carter portava tot: cartes i girs.
A través del servei de
gir, s'enviaven diners al fill que era a la “mili”, al familiar que era a la
presó. Arribava a llocs recòndits.
Anecdotari molt variat.
Per abonar l’import, havia de signar-se un paper. Si el destinatari no sabia,
el carter portava un tampó de tinta i posava la petjada del polze a l'imprès.
Una família d'un conegut carrer de Lleida va conservar el dit del pensionista
(un cop mort) i així va poder cobrar unes mensualitats.
El gir com a tal ha
desaparegut del catàleg de productes de Correus. Ara, des de fa anys, és una
sucursal de Western Union. Primer ho va ser a nivell internacional i ara a la
nostra pròpia península.
A partir de la
implantació del codi postal, la dificultat del temari va disminuir. Era més
fàcil. Cert. Però a finals dels 80 i els 90, cada convocatòria (posem entre
1.000 i 3.000 places per a tot Espanya) tenia entre 100.000 i 150.000
aspirants. Aquí radicava la dificultat.
A Correus, hi havia
diferents cossos de funcionaris que componien una estructura jeràrquica; des
dels tècnics fins als subalterns passant, és clar, pels carters. Crec que la
darrera oposició a places de funcionaris de carter va ser el 2001. A partir de
llavors el personal té l'estatus de personal laboral; és a dir subjectes a les
normes de tots els treballadors
Els carters, molts encara
ho podeu recordar, portaven les cartes a repartiment en valises… que eren de
pur cuir. Pel que sembla els gossos amb el seu poderós olfacte, se sentien
atrets per l'olor del material de les carteres, de manera que era habitual
veure el carter seguit d'un o diversos gossos. Amb algun atac ocasional, com
als acudits gràfics.
Correus treballa les 24
hores del dia. Sobretot als centres de classificació de les estacions de Renfe
(quan el transport es feia per ferrocarril). Allà vam donar ajuda, recer, als
que havien perdut un enllaç per arribar al seu destí, i de passada establir
conversa.
Recordo una anècdota que
em va impactar molt. Al servei de la Caja Postal. Amb unes llibretes on, a mà,
s'anotaven les imposicions en blau i, en vermell, els reintegraments. Estava a
l'oficina de Tremp (Pallars-Jussa), any 1982. Dona d'edat ve a fer un
reintegrament de la llibreta. Vaig a la caixa forta i li faig el tràmit, quan
amb cara molt seriosa em diu que aquests no són els diners que ella havia
dipositat. Ella pensava que els diners que ingressaven (bitllet per bitllet)
els podien recuperar. No ho he oblidat mai.
Més enllà de l'anècdota
hi ha una sèrie d'aspectes que has esmentat a la introducció, que tenien molta
rellevància per als que treballàvem a Correus. Les cartes de la presó i la de
les casernes militars. Les cartes adreçades als presos les recollien les
anomenades “comandaderes” (totes les que vaig conèixer eren dones). Alhora,
portaven les que els presos escrivien. La majoria dels sobres eren autèntiques
peces d'art. Dibuixos –molts cors– i frases tipus: “Corre,
corre cartero, que es para la chica que más quiero”. Quan aquestes
cartes ens arribaven a la sala de classificació, deixàvem qualsevol cosa que
estiguéssim fent per donar-los màxima prioritat. A les carteries, em consta que
també era així.
La correspondència dels
soldats que feien la mili rebia un tracte similar. Les recollia el carter
militar, però recordo que moltíssimes arribaven dirigides al bar La Guaica (i
altres bars) que estaven al recorregut des de la caserna a la ciutat. El carter
de la zona duia diàriament desenes de cartes a La Guaica. Allí les podien
retirar, segurament més aviat que a la caserna. Era un curiós servei totalment
alegal –fins i tot il·legal– d'apartat de correus que, tot i això, sempre va
ser tolerat. El propietari del bar (establiment de preus molt econòmics) també
permetia canviar-se de roba als soldats, fins i tot amb un servei de guixetes.
Col·lectius que, en general, sempre van ser ajudats per la gent.
Queda per a un altre text
la història dels “ambulants de correus”.
Avui t'arriba una carta,
però no saps qui l'ha deixada a la teva bústia.
Correus com el que coneixíem
fa tot just dues o tres dècades ha desaparegut. Té una xarxa d'oficines,
locals... En diuen capil·laritat, important, però com a sistema de comunicació
ja no té cap futur. Com a estructura de transport, potser.
Ha creat empreses com
Correus Exprés, per entrar al tema de la distribució d'enviaments de grans
distribuïdores com Amazon o altres. Però, de fet, va venent propietats que va
adquirir fa pocs anys.
He sentit que aquí, Correus
es posiciona per utilitzar la seva enorme xarxa d'enllaços rurals (cada cop amb
menys contingut i enviaments per repartir) per cobrir aquest espai social. Hi
ha milers de pobles sense sucursal bancària o caixer. Sense farmàcia. Sense
botiga per a molts articles. Estaria molt bé que s'aprofités aquesta teranyina
que encara conserva correus. Jo sóc escèptic. Gairebé res no es fa si no hi ha
benefici econòmic. Els vents no bufen en aquesta direcció. Però seria un àmbit
per explorar. Molt interessant. Relació amb la persona que està pendent de
veure algú, persona que passa per aquí, que coneixes, que et pot proporcionar
allò més íntim i necessari: el carter.
Josep M. Maya
Publicat en castellà a la revista Lumbre núm. 18 (setembre 2022)
Publicat en català a la revista Plec núm 38 (desembre 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada