Entrevista Josep Maria Cazares

 Va néixer el segle passat a San Vicenç de Castellet, el Bages, i viu a Lleida des del 1974.

Grafista, pintor i il·lustrador, ha publicat a Segre, Nou Diari, Editorial Planeta, Mamagraf, Man, El Víbora, Jazzology, La Confidencial i La Quera, entre d’altres. Ha participat en unes cinquanta exposicions entre col·lectives i individuals, nacionals i internacionals i ha rebut diversos premis. En el mon del còmic, ha publicat quatre àlbums i donat cursos. A més a mes, entre les seves diverses activitats, també consta la gestió i producció de actes culturals. Productor executiu de Som Cinema, Festival de Cinema i Audiovisual Català.

Forma part del equip de consellers d’Arts i Patrimoni del Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida

El seu darrer treball, és la novel·la gràfica Checkpoint , amb guió de Miquel Àngel Bergés, publicada per Ed. Milenio, 2021.

 L’Art és un concepte molt gran. Artista també. Què n’opines? Quan va començar la teva afició pel dibuix, volies ser Artista? L’Artista neix o se fa. Ets Autodidacta? Quines influencies creus que tens? T’has emmirallat en algú o algun estil?

No he tingut mai massa clara la paraula artista. S’aplica a moltes coses amb què no em sento identificat per a res.

Vaig començar a dibuixar de petit, com tothom, suposo. Un llapis i un bloc de dibuix eren un luxe que encara ens podíem permetre. La goma d’esborrar va venir després. Sort que no s’havia inventat el mòbil encara. No sabia que volia ser de gran. No he tingut mai cap meta de ser això o allò. Sempre m’he deixat anar, a veure que passava...

Soc totalment autodidacta. Als catorze anys vaig deixar els estudis i em vaig haver de posar a treballar d’aprenent de fuster. Vaig deixar de dibuixar durant uns anys. Hi vaig tornar als 20 anys, entre batalla i batalla, mentre feia el “servicio militar” obligatori.

Les influències inicials van venir pel món del còmic. Després vaig anar provant amb la il·lustració i la pintura, i el grafisme en general, que va ser quan vaig a començar a viure professionalment de tot això als 34 anys.

No sé en qui em puc emmirallar. Hi ha gent que diu que tinc un estil bastant personal. Suposo que em deu venir de tot una mica d’anar veient, còmic, pintura, cinema...

Has participat en multitud de publicacions, fet cartells, dissenyat logos, publicitat. Pintura.... En quina t’’has sentit més còmode, t’ha agradat més? Còmic, Fanzine, col·laboracions a publicacions....

Qualsevol que m’hagi permès de fer el que jo volgués. Si haig de triar per ordre: pintura, cartellisme, il·lustració i còmic. I a la primera època, fer fanzines era divertit.

Novel·la gràfica. Ja en portes unes quantes. Quina importància dones a aquesta part de la teva producció?

És una part molt interessant de la meva feina. M’ha donat l’oportunitat de treballar amb diferents guionistes com Josep Ramon Jové,  Josep Vallverdú i Miquel Àngel Bergés, amb qui ja portem tres obres publicades. La darrera, “Ckeckpoint”, és potser el millor treball que he fet en la part gràfica, i la primera que he fet totalment amb ordinador. Han estat molts anys de feina amb una documentació tan literària com d’imatge molt acurada. M’agrada tot el que tingui a veure amb la història en general.

Has fet, també, de professor, donat classes de dibuix, còmic... Ensenyar t’agrada?

Amb Xavier Reverté vam crear un curs de còmic de guió i dibuix que durant un temps vam fer a escoles de belles arts, instituts i, fins i tot, a la presó de Lleida 2 (vam anar convidats, no com a residents). Va estar bé l’experiència però el cert és que no em trobo còmode ensenyant. No és lo meu. Massa gent davant teu mirant-te.

Cinema. Consta al teu historial una important participació en l’àmbit del cinema (Som Cinema, Cicle de Cinema Llatinoamericà...) Pot ser aquesta vesant és menys coneguda. Explica una mica.

Sí, el cert és que sempre m’he liat amb activitats més o menys relacionades amb la cultura i la seva organització (la part més anònima). He col·laborat en varies activitats i una d’elles les relacionades amb el cinema.

Amb la Mostra de Cinema Llatinoamericà vaig començar fent el grafisme durant 10 anys. Els últims 3 anys vam portar el tema de producció i organització, fins que va haver un estrany canvi en l’entitat que ho gestionava que va provocar la dimissió de la majoria de professionals que hi érem llavors... (i aquí ho deixo)...

Quant al Som Cinema, el vam crear un grup de gent que volia promocionar el cinema i l’audiovisual de producció de parla catalana i de nous autors, durant quatre edicions (2007/2010) el vam fer a Mollerussa però es va acabar amb la arribada de la crisi...

Durant quatre anys es va deixar de fer i un dia ens vam reunir part de l’equip de edicions anteriors i vam decidir de tornar-ho a organitzar encara que fos sense cobrar. I així va ser durant les primeres edicions de Som Cinema a Lleida. Aquest any fem la 12a. Tenim suport de subsistència per part de l’Ajuntament i l’IEI, i poc, o cap suport de Cultura de la Generalitat (el centralisme de Barcelona continua igual que sempre), però nosaltres seguim.

 Has fet storyboards per a cinema?

He fet stories per a curtmetratges. El periodista i productor Carles Porta em va proposar treballar amb Bigas Luna fent l’story del Mecanoscrit del segon origen. Hi vaig treballar amb ell en les primeres imatges del film, que al final no va poder dirigir, perquè va morir al poc temps. Després vaig treballar en la part final, fent l’story amb el mateix Porta, que va acabar dirigint la pel·lícula.

Àmbit internacional. Has exposat o publicat fora?

Una exposició col·lectiva als anys 90, “Un crit contra la intolerància”, que es va fer a París, Budapest i vàries ciutats d’Europa i d’Espanya. I ha obra original meva que tenen particulars a ciutats com Buenos Aires, Copenhage, Londres, Hong Kong, Recife...

Lleida. Als anys vuitanta a Lleida parlàvem de “cultureta”. Era una paraula que tenia molts sentits. Creus que la producció artística, en ampli sentit, està segrestada per les institucions? Les persones que tenen alguna cosa que expressar ho tenen difícil sense subvencions, programes culturals...etc? Es pot subsistir creant?

Als anys 80, quant a fanzines, que és on vaig començar, nosaltres ens pagàvem les nostres “mogudes”. No demanàvem res a ningú i no érem conscients de si era “cultureta” o què. L’objectiu era divertir-nos amb el que fèiem.

No sé si la producció artística està segrestada per les institucions. El que és cert és que hi ha artistes en general “oficials” i altres que no.

Ara és més fàcil poder expressar-te. Tens tot el món a Internet i es “gratis”. En aquest “mundillo” t’has d’espavilar o, com sempre i en tot, has de tenir bons padrins. Les subvencions no et resolen la vida. El que haurien de fer les institucions és donar feina als autors o comprar obra, més que subvencionar.

Es pot subsistir creant però ho has de combinar amb feines d’encàrrec i treballs comercials. N’hi ha pocs artistes que puguin viure exclusivament del que ells volen crear. Jo he pogut combinar una mica de tot; encara que el món de l’autònom és molt dur...

Amb les noves tecnologies, xarxes, globalització, sembla més fàcil fer dissenys, crear? Hi ha molt intrusisme?

Darrera d’un ordinador es evident que hi ha d’haver una persona. Els dissenys o les il·lustracions no fan res sols. Les noves tecnologies et permeten tenir la informació gràfica o literària molt més ràpid que abans i, a l’hora de treballar, amb les eines que tens, pots avançar molt més sobretot amb els programes que existeixen. Jo abans havia rotulat tipografies de cartells a ma, amb rotring, i el que abans es feia en 5 hores ara ho fas en 5 minuts.

No sé si la paraula seria intrusisme. Sí que ara molta gent es fa els seus dissenys i cartells casolans i això es nota en la qualitat... Jo tinc a l’estudi un cartellet que em va donar un grafista brasiler, en unes jornades que vaig estar a Recife que diu: “Consulte sempre um ARTISTA GRÁFICO antes de fazer merda”. No cal dir res més...

En terra del cec el guerxo és el rei?

En el món del “artisteo”, en general, hi ha algú que altre il·luminat, que sembla el que no és. Tots hauríem de tenir criteri per saber qui es un impostor/a i qui no... Encara que, per a mi, la paraula rei és sinònim d’inútil.

T’agraden els barrets? Són una constant en molta de la teva obra. Per què?

Sí, em ve de petit, de les pel·lícules de cinema negre dels anys 40 i 50 que passaven per la tele. Deu de ser una mena de “trauma” infantil. També he llegit molta novel·la negra i els personatges sempre me’ls imaginava amb barret. Poc a poc els vaig anar adoptant als meus quadres i il·lustracions. El barret es una peça molt estètica.

 L estació de trens de Lleida és una constant a la teva obra. I les noies amb maletes. I els hotels. El viatge? O la fugida d alguna cosa? Explica’ns una mica el perquè de tot plegat.

 A part de que la estació de trens és un dels edificis que més m’agraden de Lleida, és com la gran porta d’entrada i sortida de la ciutat i això dona peu a moltes històries. Les noies amb maletes que pinto fan un viatge d’anada, una fugida calmada sense mirar enrere, un tornar a començar, un acte valent, els hotels per a mi son com els refugis temporals dels nòmades. Donen peu a moltes històries.

 -A la teva recent exposició d obra pictòrica a l Espai Cavallers era molt important el joc de mirades entre els personatges de les diferents obres. Creava una tensió narrativa no gaire habitual en sales d exposicions,  trencant la individualitat de cada obra en pos d una historia global. E involucrant  a l espectador. Influència del còmic? Del cinema? 

 A la pintura sempre m’agrada explicar una història en una imatge. Vindria a ser un guió per a una sola imatge i provocar a la imaginació de qui ho mira. En aquesta exposició hi havia 5 quadres que feien parella amb altres 5, i que eren un pla i contrapla amb els mateixos personatges. Potser era més aprop del cinema que del còmic. M’avorriria pintar “estàtues” humanes o “natures” mortes, i el que busco quan pinto en tela es una mena d’autodiversió i explicar alguna cosa més que la imatge que veus.

 -Relacionada amb aquesta darrera pregunta,  sembla que a la fi les sales i museus comencen a prendre’s en serio al còmic i compren (i exposen) obra d autors d aquest art. Què opines? Arriben tard o és millor que res? (Jo sovint penso que l àmbit natural del còmic és el paper i no la paret d una sala, però el paper s acaba i les parets no)

 En altres països ja fa temps que ho han fet, de fet, el còmic es oficialment considerat com el 9è art. Aquí totes les coses bones arriben una mica tard.  Encara està per fer el Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya, que fa més deu anys van dir que farien a Badalona. No tots els museus estan comprant obra a autors. En algun cas, sí. Segons on exposis, t’acaba costant diners.

 D’acord que el còmic ha de ser en paper però he vist originals  d’autors que per la qualitat dels seus originals haurien d’estar en un museu (no tots).

 -La teva relació amb la música ha estat constant. La obvia i per la que ets més conegut és la del jazz. Però hi ha més: portades de discos, cartells de concerts als mítics 80.... Ja no hi ha aquest caliu musical-cultural?

 Als 80 ja ho ho cantaven Los Ilegales; “Tiempos nuevos, tiempos salvajes”. En realitat van ser més “nuevos” que “salvajes”. Els temps han canviat. No m’interessa gaire el que es fa ara en la música en general. No sé si es podria dir que va haver caliu musical-cultural als 80, potser ara tothom va més a la seva i a sobreviure…

 -Has col·laborat amb diferents guionistes (Bergés,  Reverté....) Com sol ser la dinàmica de treball? Es discuteix el guió? Com es plantegen les composicions de pàgina, per exemple? O el ritme narratiu.... Ja sabem que cada col·laboració és diferent.

 
Evidentment depèn del guionista. Amb el Xavier Reverté, que es quan vaig començar pràcticament  en el món del còmic, amb un personatge que es deia Boris Bond, que es publicava en el dominical del diari Segre. El vam crear entre els dos. Normalment ens reuníem i fèiem l’argument. Ell escrivia uns guions molt descriptius per vinyeta i pàgina.

 Amb el Miquel Àngel Bergés es diferent. Pensem el tema que volem fer i ell fa un guió literari amb tota la llibertat i jo ho adapto i faig la composició gràfica com em sembla i puc  fer més o menys imatges en funció del que m’inspiri el seu text. Ho prefereixo així. Tinc molta més llibertat creativa i m’ho passo millor.

 

-Es pot dir que vens del fanzine (Sí, veritat? Ho pots contradir si no és cert) (Kontrol,  Callejón etc.) Creus que encara hi ha lloc per aquest tipus de revistes independents? A mi em sembla que s ha donat una certa polarització: o son molt políticament correctes o no ho son però son totalment subterrànies. I el paper s acaba. Com ho veus?

 Si, vinc del fanzine. Fins que vaig començar a viure del món gràfic va passar un temps. No he fet cap estudi i no estic gaire al dia per saber si hi ha lloc per aquestes revistes o fanzines. Amb Internet, ho dubto, ja que el paper s’acaba i ara anem atontats tot el dia amb el mòbil com si ens assabentéssim d’alguna cosa, quan en realitat és un aparell lobotomitzador (amb els seus petits avantatges). Jo ja estic en la fase “fanzinepausic”. Això sí, em mereix un respecte la gent que tira endavant aquest tipus de projectes independents, encara que en realitat em pregunto que si som independents d’alguna cosa…

 

Xavier Buil i Rafel Baitg

Fotos: Paco Rodríguez de la Paz (Paco Colman)

Publicat al Núm 34 de la revista Plec (Desembre 2021)