Els investigadors de la història diuen que cal el transcurs de molts anys per arribar a interpretar correctament els fets d’un període de temps determinat. Cal, doncs, esperar temps –de vegades molt de temps- per analitzar el passat amb allò que se’n diu perspectiva històrica.
En aquest començament del S. XXI s’està produint una revisió cada vegada més intensa de la historia del darrer quart de segle XX a Espanya. Sembla que cada cop són més els científics, investigadors i professionals de la historia que qüestionen les molt lloades virtuts del període anomenat transició democràtica que abastaria des del 1974 fins al1984 (encara que aquest espai és absolutament relatiu i en molts dels seus aspectes caldria eixamplar-lo)
El dictador va morir al novembre de 1975, però l’estructura que construí durant més de 35 anys i les persones que la feien funcionar van romandre vives. D’altra banda la duríssima. repressió d’aquell més de 35 anys va eliminar la major part de les persones que lluitaven per aconseguir un canvi en la societat i aquelles que van sobreviure, van quedar molt malmeses. Els fills d’aquella generació tan represaliada, els que vam entrar en l’adolescència i la joventut al anys 70 no vam tenir tota la informació necessària per mirar de posar les coses al seu lloc. Allí on n’eren quan un cop il·legítim les va fer canviar per la força de les armes.
Ara es veu amb més claredat. A les hores –anys 70- no ens adonàvem de que allò que anomenàvem transició democràtica havia començat a dissenyar-la el mateix dictador amb la Llei de Successió.
Per començar una nova etapa hauria d’haver-se restaurat el règim legalment existent en el moment del sagnant cop d’estat: la República. Això per si mateix no es parlar de més o menys radicalitat. La República es un sistema d’organització política. Res més. No és per se d’esquerres o de dretes.
Però la II República Espanyola si que va representar un gran pas endavant. Durant tots els anys de la dictadura –i encara ara en els cercles més ultradretans que mediàticament estan sortint sense cap vergonya- ens han fet veure el període republicà com una etapa caòtica i violenta. Res més lluny de la veritat. La República va sorgir de forma espontània, intensa, majoritària, expressant l’exigència d’una societat més justa i igualitària. I va sorgir després d’un llanguíssim període de 50 o 60 anys de lluites, de violència, d’opressió. De la defensa per part de la església Catòlica, de la burgesia industrial emergent i de la decrèpita noblesa, de grans privilegis recolzats en la misèria, l’explotació laboral, la injustícia social envers de la gran majoria de ciutadans. Guerra bruta en tots els sectors: pistolerisme, tancaments patronals d’un costat i vagues generals salvatges de l’altre. Tot en un entorn social sense estructura educativa , sanitària ni de reconeixement de drets en general.
En aquest context neix la II República. La Constitució de l’any 32 és considerada per estudiosos més reconeguts, com –possiblement- el text més progressista de l’Europa Occidental en els anys 30.
Només per posar uns exemples:
- El sistema electoral fugia del bipartidisme amb la qual cosa el Parlament recollia moltes més sensibilitats polítiques. Moltes més que avui dia.
- Al 1930 l’índex d’analfabetisme a Espanya era del 30 %. Hi havia aproximadament 30.000 escoles. En el període republicà se’n van construir prop de 17.000 més.
I així en més àmbits com la propietat agrària, la participació de la dona......Ho anirem veien.
Espanya va trigar dècades a recuperar els nivells de progrés assolits a la II República. Pot ser alguns aspectes encara estan per recuperar.
Rafel Baitg
Publicat a "El Correu de l'OP" al juny de 2011
Publicat a "El Correu de l'OP" al juny de 2011
ja funciona!!!!!!!!!!!!!!!!
ResponElimina