Oficis Perduts

Porter de Finca

Pot ser no és un ofici en el sentit estricte del concepte, però el Porter de Finca al llarg de dècades va adquirir característiques d’especialització que el singularitzen com activitat.

Aquests modests escrits no pretenen ser treballs d’història i per tant no sabria dir quan comença la figura del Porter de Finca. Probablement a finals del S. XVIII i segur en el S. XIX amb l’extensió dels edificis de veïns. La construcció vertical de les vivendes, va fer aparèixer aquesta figura, que ha anat evolucionant, i tal com jo la recordo, va tenir els seus anys d’esplendor al S. XX, en edificis  habitats per famílies burgeses benestants.

Les tasques, la feina del porter de finca eren molt variades. El resum seria: atenció als veïns de la finca. Aquesta atenció era molt i molt variada. Manteniment dels espais comuns, que abastia feines de neteja, funcionament correcte de elements com portes, elevadors, ascensors, enllumenat, energies com ara el gas, calefacció...etc. Neteja o cura de l’entrada inclosa la vorera d’accés.  Recepció d’encàrrecs pels veïns o a la inversa (bidireccional: provinent o adreçat al veí) distribució i cura de la correspondència (que incloïa una estricta reserva i discreció al voltant de les procedències i remitents de les missives... amb caràcter general s’entén... en veu baixa i a canvi d’alguna cosa, podia filtrar convenientment protegit, alguna informació). De nou ve a la meva memòria allò que ens explicaven abans d’entrar a treballar a Correos: El secret de la correspondència, no acaba en el seu contingut si no que també afecta a la seva procedència, remitent...etc. Deformació professional resident en la meva memòria.

Tenir noticia d’allò que succeïa als voltants, al carrer, al barri, per donar oportunes informacions als inquilins, era un aspecte essencial de la seva activitat. No es bellugava una fulla, sense el seu coneixement. Tenien també les seves i fiables fons d’informació: els porters de immobles veïns, botiguers, escombriaires, guàrdies urbans (a les hores hi havia la figura del guàrdia de barri o sector). Tota una estructura informativa de primer ordre. Eren els principis de les xarxes socials boca orella. Oficiava a més a més de filtre de les persones que volien accedir a algun dels habitatges. Com si un vigilant de seguretat es tractes, interrogava amb molta seriositat sobre motius de la visita, grau de relació, o fins i tot identificació. En alguns immobles quan va instal·lar-se el telèfon,  el porter anunciava al inquilí la visita. Tot plegat, sovint, convenientment uniformat (vestit tipus conserge o vedell tocat en ocasions amb gorra de plat)

Està clar que –en funció del nombre de veïns de l’immoble, la feina donava per a moltes hores d’activitat. Dedicació exclusiva nit i dia.

Porta. Consell de Cent, 167

Però hi havia més. El Porter –que acostumava a ser una activitat prolongada en el temps- coneixia a tots i cada un dels habitants fins a extrems molt íntims. Diríem que sabia vida i miracles de tots. La seva activitat, incloïa aspectes sociològics, psicològics i fins i tot d’assistència sanitària primària. Ara em ve al cap una cosa que em va dir en Joan Vilagrasa i Ibarz, professor de Geografia a l’Estudi General de Lleida, amb el que vaig tenir l’oportunitat de col·laborar molt modestament en un treball (“Estudis Urbans a Lleida” – 1982 UB – Estudi General de Lleida – Departament de Geografia) i que malauradament ens va deixar de molt jove, que de geografia urbana i humana, els  que més en sabien eren els Carters de Correos, de forma molt especial a les petites poblacions.

Doncs els Porters tenien un coneixement extraordinari dels habitants de la finca. Entrades, sortides, costums, gustos, preferències, relacions, procedències, avantpassats... Gairebé tot.

Des de el punt de vista psicològic, eren una mena de assessor, confessor, confident. Això li atorgava un paper rellevant, tot i la modesta posició social que ocupava. Sovint era consultat al voltant d’aspectes personals o familiars, d’àmbits inversemblants com poden ser relacions de parella, relacions de festeig de fills o filles, anades i tornades  –propis o aliens- el que significava molts cops, entrar en el terreny de la tafaneria. En aquest escenari, la prudència, discreció i cautela en el coneixement de determinades intimitats eren virtut molt apreciades en aquest ofici.

Sovint el Porter tenia còpia de les claus d’algunes de les vivendes, amb el que això suposa de confiança i de màxima responsabilitat. Per a dir-ho ras i curt, podia accedir al calaix de la tauleta de nit de molts veïns, espai que sempre he considerat com el sancta sanctorum de la intimitat personal.

Edifici.

Per altra banda, els emoluments de l’ofici eren bastant minsos i sovint es complementaven amb retribucions amb espècie, propines compensatòries d’alguna feina “extra”, i poca cosa més. Això sí, en els temps de màxima esplendor d’aquesta figura, tenien la vivenda de franc. Acostumava a ser un espai humil situat a la planta baixa o de vegades al altell –golfes- de l’edifici en que ell mateix i la seva família habitaven –gairebé sempre amb un mínim de dignitat que els propis veïns exigien. Per cert la parella del porter o portera, també col·laboraven en la tasca diària.

Tal i com recordo la figura, avui ha desaparegut. Com a molt hi ha empreses que proporcionen una mena de servei de manteniment diürn, això sí, que res te a veure amb el tracte gairebé íntim que oferia el porter.

En aquestes ratlles m’he referit a l’ofici amb el gènere masculí. Estàveu pensant que només hi havia porters? No també havia porteres. Les propietats, característiques, virtuts, defectes, habilitats o mancances de uns i unes eren sovint molt diferents. Però aquestes apreciacions –que poden resultar certament relliscoses- els hi deixo en mans de la lectora o el lector, o pot ser hi haurà un segon capítol com a les series? Qui lo sa.

Rafel Baitg

Dibuix Rafel Baitg

Fotografies: Cristina i Rafel Baitg