LA CULTURA COM A ECOSISTEMA

o La Kultura com a ekosistema? Kontracultura?

A la redacció de PLEC. Varem rebre aquesta carta. D’en Carlos Sus Dolcet. Una reacció estomacal, que em provoca diverses reflexions, al voltant d’això tan gran i universal com és la Cultura, aprofitant aquesta secció de la revista: La Cultura com Ecosistema. Que, per cert és subtítol de la capçalera.

Els literats .

Una nova espècie ha nascut de la tirànica pèrdua del sentit comú, es a dir, l`orgull desmesurat i la falta de sexe satisfactori. Li podríem afegir els efectes de la lluna i el super poder del civisme il·lògic ( jo ho puc fer però tu no). Aquests individus es fan dir els intel·lectuals de Lleida.

Els podem trobar a la pastisseria del barri, al supermercat, al bar del costat (prenent un te o un cafè descafeïnat de maquina amb sacarina i mes llet que cafè, per no perdre la compositora i la sobrietat.

Oloren diferent que la resta de sers humans,  saps qui son, bones persones , elegants, guapos. Tenen bons càrrecs, professors, artistes periodistes...............Sabeu de qui parlo?

S`omplen la boca de parlar del pagès com la professió del savi i no han anat mai a collir un préssec. Ells van al Mercadona i es fan passar per progres d´esquerres.

No els agraden els babaus com jo. Ni la gent barroera de poble. Es a dir els que em trepitjat merda de vaca , netejat granges de porcs, em passat calor a l estiu i fred a l hivern i els hem muntat la vitroceràmica de casa seva. No els agradem, perquè no llegim, ni sabem res de Rimbaud, ni coneixem l`obra de Keruach i el pitjor de tot no tenim cura de les faltes ortogràfiques.  Som uns ignorants i hauríem de morir tots. ( No eres tu, son tus faltes de ortografia)

Van a Platja d`Aro a l`estiu i s emporten un llibre de Marius Torres, i van a Punta Cana a descobrir mon amb la polsereta.

Tenen un munt de vinils amb el plàstic ficat que no han escoltat ni escoltaran mai, però si els poden ensenyar als seus amics quan fan un sopar i brinden amb vi bo i vacil·len de discs de col·leccionista.

No han trepitjat mai fang però et miren per sobre del teu cap com si els tinguessis de donar pleitesia.

Tenes seguretat jurídica, advocats , i accions a grans empreses per salvaguardar la jubilació.

.../...

Aquells intel·lectuals es van convertir en ovelletes del seu propi llop. I així continuen cada cop que els veig en algun concert.

Es una observació , no els culpo de ser com son . son lliures i moriran lliures, però no els perdono una cosa. S han carregat el rock n roll i ho pagaran car,. Quan torni el rock n roll a Lleida no seran benvinguts.

Carlos Sus

La CULTURA, és un contenidor molt i molt gran. No tinc capacitat per fer-hi una definició ni descripció. En aquesta secció han escrit firmes molt més qualificades que jo, hi ho han fet molt bé. Ja fa temps que penso que la cultura, és tot el que te que veure amb l’expressió dels essers humans. Suposo que és un concepte antropològic. En aquest univers, una part ho formen el que en diem les Arts: Pintura, Escultura, Literatura, Arquitectura, Dansa, Música ... eren el que els antics anomenaven els sis arts. Després vindria el Cinema. No passen de ser conceptes que s’han anat ampliant, amb la aparició de noves tècniques. A més a més, amb el pas del temps a les diverses formes de expressió de cadascun d’aquest arts, els hi hem anat ficant etiquetes. Moltes Etiquetes, molts “ismes”: classicisme, racionalisme, renaixentisme, cubisme, expressionisme, romanticisme... Normalment els començaments de cada nou moviment, han estat difícils perquè tendim a establir normes, cànons. Vet aquí que aquests cànons els estableixen uns individus que acostumen a estar o considerar-se per sobre de la resta dels mortals. Això ha provocat gairebé sempre evolució constant. Ha succeït a totes les disciplines artístiques sense excepció. De vegades els trencaments també s’han associat a canvis socials. Fa segles que hi havia diferència en la societat i cada grup s’expressava d’una manera diferent. Al segle XX, aquest punt de ruptura o separació, va tenir etiquetes: Art Clàssic versus  Art Popular (Pop Art), Música culta versus  Música popular (Pop)...

Bé, concretament, la vomitada d’en Carlos Sus, va ser provocada per l’actitud de determinats assistents a un concert de música rock (tornem-hi amb les etiquetes). Jo des de aquestes ratlles –també vomitades- em faig solidari amb ell. Aquest sentiment, pot expressar-se millor o pitjor, però sembla clar. Sé -o crec saber- qui són aquesta gent. L’anomeno “la gent guapa de la cultureta”. Sovint són els que en qualsevol moment, pugen a un púlpit i pontifiquen. Decideixen allò que és bo i el que no ho és. Que és distint de quan diem això m’agrada o no m’agrada.

Carlos Sus i The Muddy Flumen a Can Ramon

En Carlos Sus, és un facilitador de l’expressió artística en diverses facetes: música, poesia, per exemple. Multicultural i multiracial. Tot plegat, sense ànim de lucre. De vegades no fa les paus amb les despeses. Em consta que molts i moltes militants d’aquestes arts, sobre tot els i les joves li tenen una gran consideració. Al local que regenta, baixada de la Trinitat, Can Ramon, hem tingut moments extraordinaris de ART al carrer. Per sort no és l’únic en aquesta i altres poblacions. Pocs però bons.

Els que són un entrebanc pel progrés de les arts, finalment de una part de la cultura, són els dels púlpits. Una malèfica associació de idees, fa que recordi al “Santo oficio”. Una mena de inquisició .

I a sobre, si entrem a les institucions i administracions públiques, ja és molt dolent. No tindré lloc per allargar-me  en aquest aspecte del tema: les Institucions Públiques. Les que administren diners aportats pel conjunt de la ciutadania. Sens dubte, aquí i avui són fonamentals. Espais com els museus o auditoris segurament no serien possibles. Però deu mos guard que en aquests llocs habitin molts pontificadors d’aquests dels púlpits. Molts cops penso que això que en diuen Cultura està segrestada per les Institucions.

Esperem que la Universitat conservi el cap fred i sigui un referent. UNIVERSITATS. Molt de respecte.

Sempre recordo aquests versos de Gabriel Celaya (La Poesia es un arma cargada de futuro)

“…Maldigo la poesía
concebida como un lujo
cultural por los neutrales,
que lavándose las manos
se desentienden y evaden,
maldigo la poesía
de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.

…”

Aquí ho deixo. Salut, Cultura i Kontracultura. Tot suma.

Carlos Sus i Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 26 - Desembre 2019