Conversa amb Xavier Baró (Almacelles 1954)

Si l’Art fos anònim, estaríem tots més sans

Tot començà gairebé al bressol, quan la seva avia –pagesa- li cantava rondalles que havia aprés per transmissió oral. Tenia un impressionant bagatge de cançons de rondalla. L’ésser humà canta, no se sap per què. La cançó ha tingut sempre un sentit sagrat. Es canta per millorar la collita, perquè plogui o perquè faci sol. Les invocacions eren cantades al carrer o als temples. Als monestirs on les lletres eren preservades, es cantava. I també al carrer. Els goliards cantaven al carrer allò que no era permès cantar als temples. Eren històries anònimes que explicaven de poble en poble, igual que el joglars i trobadors. 

“Si l’art fos anònim estaríem tots més sans. L’artista seria més lliure i el públic també. De vegades el nom condiciona al públic i al artista. Per exemple, de l’art romànic –que a mi m’agrada molt- m’encanta no saber qui ha fet una obra. Veure dos obres diferents en dos esglésies i no saber si les ha fet el mateix artista o no, fa que valoris l’obra per sí mateixa.”

Les modes ens han destrossat les coses

“Des de els 19 anys estic als escenaris i no he baixat mai. Soc un artista vocacional. Des de petit sabia que em dedicaria amb això.”

- De vegades comentes que la època dels 70 i 80 va ser dolenta, que va aportar-te poques coses.

-Vaig créixer als seixanta amb la música tradicional, folk. A Barcelona va sortir el “Grup de Folk” que va editar una sèrie de cançoners amb temes molt variats de la música tradicional americana. Conèixer al Jaume Arnella em va marcar molt. Folk, Espirituals Negres, Rock, Country, traduït al català. Sense haver-les escoltat, podia tocar aquelles cançons. Allò enllaçava amb les músiques i texts tradicionals. Varen ser els meus inicis. Però soc un home del meu temps. És una qüestió generacional. Als 70 i 80 la música que ens envoltava era el rock. Els anys 80 van ser el principi del fi. On estem ara va començar als 80. Fins a les hores es valorava el talent, una bona cançó...etc. Als vuitanta van aparèixer els creador del negoci. Tot havia de tenir un tipus de so, una imatge... Varen crear motllos i t’havies d’adaptar si volies sortir a la radio o enregistrar a una companyia discogràfica. El grup Primavera Negra va ser un cas. Un grup en el que no hi havia interrelació entre els seus components. S’adaptà a un patró fixat i va tenir certament repercussió a nivell nacional. Vaig aprendre molt, això sí, de la disciplina diària del treball, de l’assaig, però no em trobava a gust. Després de dos discs publicats, vaig composar uns temes que bevien d’arrels del folk català i les van considerar ràncies. Jo, però, vaig gravar-les (amb la única col·laboració del bateria) i les vaig portar a Madrid. Periple per varies discogràfiques. Sorprenentment, va ser a Madrid on una persona del mon de la música tecno-industrial,  Servando Carballar (Discos Dro), se’n va adonar que aquella música tenia arrels amb denominació d’origen. A partir d’aquí faig un llarg peregrinatge per Espanya que dona com a resultat “La cançó de l’udol” al 1998.

Tot recomença a La cançó de l’udol

Comença una etapa de investigació, d’estudi, de trobar-se musicalment a si mateix. Els textos, la poètica que acompanya la música prenen una importància substancial. Aquest estudi el porta als trobadors occitans. Fan cançons perfectes. Els Joglars, els Trobadors (trobaires) del S. XII occitans i també castellans o d’altres indrets, tenen textos insuperables. Parlen d’històries de la gent, però també hi ha una part personal, que extreuen del seu cor. Textos hermètics que parlen de l’ànima humana.

- La teva obra forma un conjunt homogeni?

 Tots els discs formen una obra però són diferents. Reflecteixen el moment de la creació. El conjunt és identificable. El so, la música. En aquesta creació entra també l’experimentació però sense deixar de tenir un peu clavat a la meva terra.

- L’any passat, vas enregistrar “La Ruta dels Genets”, acompanyat de l’Art de Troba. És un disc en directe de temes dels anteriors treballs. La selecció està feta amb algun criteri específic?

No. Soc molt poc racional amb la música. No vull intel·lectualitzar res. Em deixo anar per les sensacions de cada moment. Així vaig triar les cançons. L’Art de Troba es un grup fantàstic, extraordinari. Fa molt temps que toco amb ells i espero continuar fent-ho. Ara, però, són temps difícils per la música i sobre tot pel directe. Tirar endavant concerts amb un grup de quatre o cinc persones que s’han de guanyar la vida és complicat. El concepte de concert ha decaigut des de el punt de vista econòmic. I no pas per la crisi. La gent te altres aficions com el futbol o la tele. Si no són concerts faraònics la gent no hi va.

- L’artista d’on beu?

- L’esser humà sempre ha estat sotmès. L`únic que m’importa es la gent. Connectar amb la persona. Com sent, com viu, com pateix. Te n’adones que molts dels problemes de la gent, són com a propis. Tinc contacte directe amb el meu entorn, tot i que fugint de la quotidianitat. Sento que hi ha una guerra oberta, mai analitzada, mai portada a la primera plana de la realitat, amb el poder. El poder polític i econòmic, s’ha encarregat de sotmetre ales persones. A vegades d’una forma subtil, a vegades no –com ara- que és a cara descoberta. A més a més el poder se’n vanagloria amb l’aplaudiment dels mitjans. Això em commou.

- La intenció és que tot això canviï?

Sí. La funció de l’art és canviar la societat començant per l’individu. La pretensió és que al que escolti la meva música, li vibri una campaneta que no havia sonat mai i l’impulsi a canviar-ho tot o fins i tot a engegar-ho tot, que és una manera de canviar. La gent és més conscient que mai de la necessitat del canvi.

En el darrer disc –“Allau d’estrelles solitàries”- parlo d’això i ho faig en tercera persona, mentre que la resta de la meva obra està escrita en primera persona.

La Cultura és una paraula buida que se l’ha apropiat l’Administració.

Poc després de la transició, el poder es va carregar les iniciatives de barri, popular, la autogestió, per modelar una societat en la que els artistes no fossin crítics. La cultura va passar a ser únicament diversió. Es van inventar els concerts subvencionats, els macro-concerts on portar noms que omplissin grans recintes i en canvi al músic que és guanya el pa tocant cada dia, el van marginar totalment perquè aquest precisament és el músic individualista, que te un criteri, una manera de veure les coses que no encaixa amb la seva. Així portem més de vint-i-cinc anys. Ara amb la crisi, estan parlant de cultura però des de la mateixa óptica. És amb el que jo estic totalment en contra. El que s’ha de fer és deixar lliure la autogestió, no posar-li traves. Poder organitzar un concert a una plaça o al carrer, sense que vingui la policia, et prenguin els instruments i et fiquin una multa. Poder utilitzar locals sense tants requeriments, condicions i permisos. Per això soc crític amb la cultura, és una paraula buida.

Ens han configurat una societat en la que, per exemple, la música no pot ser trista, ha de divertir. Això és alienar a la gent, treure-la de la pròpia realitat. S’ha de viure amb l’alegria i la tristesa. L’una sense l’altra no tenen sentit. Com el clown, que mentre fa riure, li cau una llàgrima. L’art ha de commoure, produir sensacions. No només ha de ser el divertimento pel divertimento, que pot arribar a l’estupidesa, ni la melangia malaltissa.

La música forma part del cosmos. Es la banda sonora de la vida. Te moltes propietats, fins i tot pot millorar la salut.

- Ets Cantautor o fas Cançó d’Autor

- Tots els oficis tenen un nom i el nostre també te dret a tenir-lo. No m’he sentit proper al concepte de cantautor per com es contextualitza aquí. Fellini, Bergman o Jarmusch, fan cinema d’autor, Casasses fa poesia d’autor...etc. Jo faig cançó d’autor. El compromís del autor és amb la seva obra i amb la societat. És el responsable, el director de tot el que fa i ningú ho manipula. L’autor porta la seva obra fins a les últimes conseqüències. A les hores si jo faig un disc, no ho fa un productor, ni una radio. Si aquest disc, no el volen a la radio, doncs mala sort. L’autor te el compromís amb la seva obra.

- En ocasions has col·laborat amb el teu fill Amat. Has posat música als seus poemes?

- No. Hem fet i farem coses junts però no he musicat poemes seus. Musicar poemes és una cosa delicada, he fet un poema de Jacint Verdaguer i un d’en Joan Salvat-Papasseït i vaig publicar un disc amb poemes de Arthur Rimbaud.

Rimbaud va arribar en un moment que significà un punt d’inflexió a la meva vida. Personal i creatiu. Tal com portava la meva obra, havia arribat a un carrer sense sortida. Sempre he patit. Un patiment relacionat amb la meva professió. En aquell moment no li veia sentit a sortir a un escenari i cantar cançons. Havia perdut la màgia. Vaig deixar la guitarra i volia dedicar-me a escriure. Era deixar-ho córrer o trobar una sortida. Vaig trobar un poeta il·luminat.

Durant dos anys vaig fer una immersió a la seva obra i a la seva persona. Vaig entrar dintre d’un poeta que va canviar el llenguatge i li va donar a la poesia la llum que no tenia (i que poques vegades te). Li va donar un cert radicalisme individual. Rimbaud va ser un àngel. Jo estava al fons del precipici. És com sortir de l’úter de la mare, o és com un quadre negre que a la punta, però, te una estrella que t’il·lumina.

La Poesia, l’Art, ha de servir per a canviar la vida. A mi me la va canviar. Al tornar era un altre.

L’individu

Hem de ser conscients de que l’esser huma està destinat al fracàs. La persona està per sobre de les organitzacions. Qualsevol canvi passa per l’individu. Quan parlem de Solidaritat, l’hem d’entendre com la ajuda individual que necessitem donar-nos per a canviar les coses. La Solidaritat és un concepte que com Cultura o Llibertat han quedat reduïts a simplement paraules. La Solidaritat de la persona, és la sortida a nivell individual. Sense això no hi ha canvi col·lectiu. No hi ha revolució. Soc un inconformista. Sempre busco alguna cosa més.

El darrer treball “Allau d’estrelles solitàries” parla d’aquest aspecte social de l’individu maltractat pel poder polític i econòmic. És un treball de col·laboració amb la Fundación Robo, formada per un conjunt d’artistes, sorgida dels moviments del 15M

Discografia:

§  La Cançó de l’udol (1998)

§  Deserts (2000)

§  Xavier Baró Canta Arthur Rimbaud (2002)

§  Cançons del temps de Destrals (2004)

§  Flor de Joglaria (2006)

§  Lluny del Camí Ral (2009)

§  La Màgica Olivera (2011)

§  La Ruta dels Genets(2013)

§  Allau d’Estrelles Solitàries (2014)

Allau d’estrelles solitàries, es presentarà a Lleida el 24 de gener de 2015

http://www.xavierbaro.cat/

http://xavierbaro.bandcamp.com/

Fotografies: Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC Núm. 6 Desembre 2014