LAICISME versus ANTICLERICALISME (I)

Estem immersos en una època ce crisi. Crisi en un sentit ampli -econòmica, social, de valors- encara que l’aspecte financer sembla ser l’ull del huracà. L’efecte més directe per les persones és o són les extraordinàries retallades en el finançament de innombrables serveis, prestacions i activitats en general. En tots el casos això ens afecta als més febles. Sempre ha estat així. Hi ha, però, algun detall que hem crida l’atenció de manera especial. L’Església Catòlica Espanyola manté un silenci curiós, per a dir-ho d’alguna manera. Pel que sembla les retallades no li han afectat.

Sense tenir un coneixement extraordinari del tema, si puc deduir que les vies principals de finançament de l’Església Catòlica no han rebut el impacte. Diguem que el “Concordato” que te l’Estat Espanyol amb la Santa Sede –renovat no fa gaires anys pel govern socialista d’aleshores- en el seu vesant econòmic no ha sofert retallades. Hauria de ser ben coneguda la influència de l’Església Catòlica a l’Europa Occidental a partir de l’Edat Mitjana. Una Europa que va colonitzar bona part de la terra. Influència que grans potencies com la Britànica es van espolsar creant la seva pròpia estructura religiosa, o com més modernament els estats centrals i nòrdics van situar-la en el seu lloc, sense donar més concessions que a qualsevol estructura associativa.

A Espanya, no és pas el cas. Pot ser pels anys de dictadura no tan llunyans que hem patit. Sempre ha estat una constant el poder que ha exercit el Vaticà en la vida política i social d’ aquest Estat. Hi ha hagut, sens dubte, èpoques en que aquest fet ha estat anul·lat o al menys minimitzat . La Constitució de la II República establia clarament la laïcitat de l’Estat i va –aleshores si- retallar moltes de les prebendes de la secta religiosa majoritària (molt especialment en l’àmbit educatiu). És clar que després van ficar tot i més per ajudar als que van eliminar per la força de les armes aquella situació. Hi ha ,però, precedents de retallades en èpoques anteriors, justificades per raons econòmiques –que no ideològiques o morals. Al segle XIX, Espanya va viure –crec jo- la etapa més transcendental de la seva història dels darrers 400 anys. Pot ser va quan va perdre la connexió amb una Europa que va canviar amb les revolucions Anglesa i Francesa (per aquest ordre). Doncs,  al marge de la profunda influència social de l’Església, quan l’Estat es va veure en una situació de greu endeutament, de falta de liquiditat (sembla el mateix que ara –salvant les distàncies) va recórrer a  “desamortitzar” bens de l’Església. Això va passar en varies etapes. Des de 1835 a quasi 1860 aproximadament l’Estat va posar en venta propietats de l’Església. Les més conegudes son les de Mendizábal i Madoz, i van fer-se per raons estrictament econòmiques: no hi havia “cales” i l’Església tenia un grandíssim patrimoni erm.  Està clar que el producte va anar a eixugar el deute del Estat molt malmès per les guerres (les carlistes i els creixents conflictes colonials) i no a millorar aspectes socials. Tanmateix, els grans beneficiats van ser els grans terratinents i la burgesia que van veure augmentar les seves propietats a preus molt econòmics. 

Tot i això el patrimoni eclesial continua sent hores d’ara extraordinari.

Publicat a El Correu de l'OP Núm XI Setembre-Octubre 2012