Llegeixo amb
perplexitat en un diari que el Govern de Catalunya suggereix a les Universitats
públiques que venguin patrimoni, per eixugar el dèficit. Això fa mal. Universitat
ve d’Universitas aquell
lloc on es concentra tot el saber (tota la sapiència) i un concepte ampli demanaria
que aquest saber arribés a la quantitat més gran de persones possible. El fet
de que durant uns anys semblava que la possibilitat d’accedir
a aquest meravellós lloc s’obria a amplis sectors de la societat a molts ens
esperançava. Ha estat un miratge. Està clar que als que tenen els comandaments
d’aquest sistema social i econòmic, no els interessa gens ni mica que el
coneixement sigui al abast de tothom. Seria molt perillós per la conservació
del seu status. Així és que poc a poc s’han anar
rebaixant els continguts a moltes disciplines; el que vulgui tenir la formació
completa haurà de finançar-ne un master que li costarà uns bons calerons, un ull de la
cara. És clar, això el que els tingui. Cada cop menys persones.
Ara s’albira el cop de gràcia...es vendran el patrimoni. A qui
traslladarem tanta experiència, tant coneixement? Als que s’ho
puguin pagar. Sentència de mort per La universitat.
És el fi d’un altre concepte que a molts ens ha esperonat a lluitar
per la seva universalització: la Res Publica.
El concepte de públic quan ens referim a una activitat, a
un servei, s’ha d’entendre com alguna cosa que està a l’abast de tothom. Te un
aspecte absolutament preciós com és el que no estigui sotmès a l’especulació.
L’objectiu no és la rendibilitat econòmica sinó l’acompliment d’allò que és la
seva raó de ser. La Sanitat ,
l’Ensenyament, els serveis bàsics perquè una societat funcioni correctament
(que vol dir l’atenció a tots i cadascun del individus que la composen) no han
de competir sinó amb ells mateixos, amb la seva eficiència i eficàcia. I això
no només és aplicable al que diem serveis essencials sinó a d’altres com els
que anomenen “estratègics”. Les comunicacions, l’energia, en són un bon
exemple. Tenim millors serveis de comunicacions ara que estan en mans de
capital privat? Tenim les energies bàsiques més assequibles? En el àmbit
industrial passa el mateix. Els sectors –estratègics també- de l’explotació de
recursos naturals, l’industria naval i aeronàutica, s’han anat tancant quan han
deixat d’estar en el sector públic. Els detractors d’aquest sistema argumenten
que aquesta manca de competitivitat relaxa el funcionament i en conseqüència no
s’avança. És clar que l’explicació a tot plegat és molt clara. Els que tenen el
poder de decisió no miren al conjunt dels individus d’una societat sinó a
omplir les seves expectatives de riquesa.
Continuarà?
