Terra Seca

Relat pel concurs de relats de la  Biblioteca Anarquista Maria Rius - 2024

Tema: “Terra i Llibertat”

 “Terra Seca”

Al Pere (tothom li deia Peret) el portaven de ben petit a veure la terra. A Bielcu comarca de la Serrapina. Una terra molt seca. Terra dels seus avantpassats materns. Només coneixien l’aigua quan plovia. No gaires cops. El Peret estava amb uns familiars de la seva mare, la tia Pilar i el tio Esteban, a la casa que havia estat dels seus avis. Eren parents de tercer o quart grau, però allí tots s’anomenaven tia o tio. No tenien fills.

La Tia Pilar feia de tot. Ajudava a veïns i veïnes. Sempre hi havia el retorn solidari ni que fos en espècies, que ajudava a la subsistència. També eren d’ajuda les quatre gallines, pollastres i conills que tenien al corral.

L’Esteban treballava la terra. No pas la seva (en tenien molt poca). La de un dels rics del poble. Coneixia molt bé la terra i els estris per conrear-la. Incloent els tractors.

El Peret gaudia d’allò més quan als seus 10 o 12 anys l’Esteban se l’emportava a la feina. Fos llaurar o algun altra tasca.

Moltes hores.

La berena era molt senzilla. Pa amb greix de porc. Blanc i tou. Bota de vi i pot ser una ampolla d’aigua pel Peret (tot i que també tastava el vi de la bota). L’Esteban feia metòdicament la feina. Llaurar amunt i avall. L’encarregat del ric –el Mariano- al punt del dia li marcava la feina a fer. Com l’amo era ric tenia moltes i extenses propietats. Als llocs on anaven sempre hi avia prop una cabana de pedra per aixoplugar bestiar. Plena de fem, però al mig dia el sol treballava de valent i calia cercar ombra. L’Esteban feia algun cigarret liat de pot i el Peret alguna calada.

El Peret era de ciutat, però als estius en aquell poble d’aquella comarca de absolut secà, s’ho passava bé. Era un mon diferent tot i la extrema calor. Algun cop l’Esteban, al acabar la feina marcada, canviava de ruta i llaurava algun petit tros seu o de son pare. Molt petit. Ell no tenia ni tractor ni estris de llaurança. Aprofitava. Tot i que no ho feia d’amagatotis. L’encarregat i el ric n’eren sabedors. El Peret pensava que eren molt bona gent.

Arribaven al vespre, encara de dia, tot i que el sol ja era darrera la serra, situada al oest del poble. L’Esteban havia deixat portar el volant del tractor al Peret. Quina experiència! Després de donar informació de la feina feta, o qualsevol cosa sobre la jornada, aquesta s’havia acabat. Havien passat al voltant de 12 hores.

Desprès petita visita a un dels dos barets del poble, on L’Esteban feia un parell de vins i xerrava amb altres com ell al voltant de la jornada i novetats del poble. Convidava al Peret a unes “banderilles” (un escuradents amb cogombre, oliva, pebrot i bitxo –molt picant) que el feien content.

Al arribar a casa hi havia el tio Félix (pare de la tia Pilar) Un home amb una mirada intensa, que parlava, sense que els seus llavis gairebé no es belluguessin. Era la seva veu. Al Peret l’impressionava molt. Igual que l’impressionava el tio Hilario (pare del tio Esteban) al que veia de tant en quan. També tenia una mirada que parlava. A demés tenia un ruc petit on de vegades deixava pujar al Peret. Vivia a un extrem del poble. Amb la seva dona la tia Carmen que no gastava massa salut..

Al Peret, el tractaven d’allò més bé. Però el Peret trobava molta tristor en aquella casa. Sempre hi havia una cosa o altra que provocava males cares. La feina del Esteban de l’endemà: mateixa hora, mateixa berena i ves a saber quina parcel·la del amo (Al amo l’anomenava “el nen” que era l’hereu. Vivia a la capital de la província). La enorme casa era cuidada per una majordoma i una o dues criades, per tal de que sempre estes a punt si venia el “nen”. El Mariano , ja grandet, gestionava les feines de les terres i també treballava –sempre  prop del poble- amb un tractor que feia molt soroll ,un Lanz, però que no amoïnava al Mariano que era sord com una tapia.

El Peret, anava fent i tot la poca informació sobre la vida d’aquells familiars molt propers a la seva mare, l’inquietava aquella manera de viure. Als seus estudis de primària, li havien explicat l’esclavitud. Allò no ho semblava però era molt paregut. Un neguit constant. El dia a dia. La supervivència.

En aquell poble de Blielcu hi havia molta terra. De secà. Si eren 500 habitants, el 90% dels conreus eren de 10 o 12. La resta tenien un o dos camps petits i com el cas de la Tia Pilar, el Tio Félix, el tio Esteban i el tio Hilario, al temps de la collita, feien uns pocs sacs de blat, ordi o civada. La sembra que tocava. Sacs que cabien en una carreta tirada per uns matxos per portar al silo del SNT (Servicio Nacional del Trigo). A un preu taxat. El Peret havia escoltat una frase que a les hores no entenia massa: no ens queda ni per a llavor (“ni para simiente”). Curiosament tenien un petit olivar i una petita vinya. Molt petits. Deu o dotze oliveres i vint o trenta ceps.  El resultat eren quatre olives i quatre raïms. Tot per a casa. Feien un vi totalment artesanal (una barrica de 15 o 20 litres) fantàstic i fort. Per prendre un didal a les postres, els dies assenyalats. Totes aquestes petites “propietats” estaven molt allunyades del poble. El Peret recorda que l’olivar estava el mig de una gran extensió de camps de cereal. Semblava una illa. Lo mateix de la vinya.

El Peret tot i molt jovenet veia que allò no estava ben repartit. Era una innocent intuïció.

El Peret, va anar creixent i a la seva ciutat benestant, va anar estudiant i llegint. Sobre tot llegint. Ja de més grandet i llegit, va començar a lligar caps.

Per Bielcu va passar una guerra. Els que varen sortir vencedors, s’ho varen quedar pràcticament tot. La tia Pilar –a les hores petita- va anar caminant en la retirada cap a l’est (a un lloc anomenat Girona).

El seu pare, el tio Félix, va tirar més amunt. A França, i després –capturat- el van deportat al camp de concentració nazi de Mauthausen . Va ser dels pocs que van sobreviure. El Peret , a les hores, va entendre la mirada del tio Félix. Molt tard perquè ja estava al llit de mort. Però va entendre moltes mes coses.

Viure del producte d’aquella terra de secà sempre va ser molt dur. Fins i tot incompatible amb un concepte ampli de llibertat. Però malgrat la pobresa, les persones tenien molta dignitat. Abans d’aquella maleïda guerra, a Bielcu ja hi havia rics, però durant uns anys no podien subjugar als habitants que vivien del seu humil treball. Després, a banda que varen sorgir nous rics amb propietats robades, se van convertir en autèntics esclavistes.

Un gran nombre de famílies varen haver de marxar fugint de la brutal repressió dels que van guanyar. Tots a l’est a un territori que s’anomenava Catalunya. Com havia fet l’avi del Peret feia molts anys que buscà feina al ferrocarril. Un germà del tio Felix va fer cap a un poble artificial prop de Lleida, igual que molt cosins i parents.

Molts anys després, alguns van reeigir. Darrera varen deixar morts i terra.

El Peret va fer-se gran. Bielcu també. Però les coses no van canviar gaire. La terra continuava allí on era. La llibertat no acabava d’arribar, tot i que deien que mirava de treure el cap. Els amos continuaven sent amos tot i que en deien empresaris. Ara havia  Convenis laborals que disfressaven l’explotació dels treballadors d’aquella terra seca. D’aigua cada cop menys a la Serrapina. 

Supervivència

Rafael Baitg Casterad

Ilustració: Adam (Ass. Promethea)

2025

Lo del terrós -  Publicat al Recull de Relats en memòria de Pepita Not, editat per la Biblioteca Anarquista Maria Rius. Lleida 2025