El passat mes de
març –no sé ben bé quin dia- es cel·lebrava el dia mundial de la vida. Mai he
entés perquè gaire bé cada dia del any ha d’estar dedicat a reivindicar, fer
memòria o festeixar un tema, causa, infermetat, situació social, ...etc. El
primer que em ve al cap és que hi ha molta hipocresia i molts interessos
(materials i també interès de netejar consciències). Per part d’institucions,
religioses, politiques, i socials tant de l’àmbit regional i nacional com
internacional. Per un costat m’enriqueixo a costa dels pobres i per l’altra
faig un dia dedicat a eliminar la pobresa fent –de pas- recapte d’almoines. Per
un costat fabrico i venc armes, provoco guerres, bloqueixo l’entrada d’aliments
i medicaments i per l’altra faig una crida al respecte i al dret a
Tot això ve a que en aquest Estat,
el dia dedicat al dret a la Vida ,
els habitants de la caverna ideològica, es van dedicar a fer la seva guerra en
contra del dret (també ho és) a l’avortament. És el de sempre. No estan contra
l’avortament. S’oposen a que sigui al abast de tothom. Ells van a Anglaterra si
fa falta. El ministre de Justicia Alberto Ruíz Gallardon ho va dir clar: “ Hay
que volver a los tiempos en que las mujeres iban a abortar a Inglaterra” (més o
menys literal).
La vida ens ve donada per un
procés químic. Després –perquè així ha evolucionat la nostra espècie- tenim un
període d’aprenentatge individual i social (o a l’inrevés si voleu). A partir
de que tenim aquesta maduresa, les decisions són nostres, o si hi ha algun
entrebanc, d’aquells que realment ens estimin i nosaltres i confiem. É per això
que si una persona ha d’arribar a la vida autònoma amb possibilitat de
no poder desenvolupar totes les seves capacitats , o posar en seriós perill a
la mare, per unes o altres raons, els responsables d’aquesta vida futura han de
tenir el dret i els mitjans d’interrompre el procés.
De la mateixa manera, quan una
persona, en us de les seves facultats intel·lectuals, decideix que la vida no
te sentit perquè ha perdut l’autonomia, física o intel·lectual, ha de tenir el
dret de posar-hi fi. Molt poques legislacions preveuen aquesta possibilitat
d’una manera oberta. No deu de ser casual que aquestes legislacions siguin de
països socialment més avançats (amb una cultura i una moral molt més
progressista). A l’Estat Espanyol estem encara discutint temes religiosos
(camuflats de moral o deontologia) per ficar negre sobre blanc aquest tema. Es
poden veure notables diferències entre les normatives de les Comunitats Autònomes
–les que ho tenen regulat. Mentre a Catalunya o Andalusia s’atansen a facilitar
aquest final de la vida (motivat i lliurement decidit) mitjançant el Document de Voluntats Anticipades (DVA), a la
C. A.
El DVA es un pas –sens dubte-
important si tenim en compte que estableix la obligació d’acomplir la
instrucció del interessat sense que es pugui objectar.
Falta, però, molt camí per
recórrer. Aquest tema, com la immensa majoria dels que afecten a la nostra
relació amb la societat, es un tema antropològic, de cultura de grup. S’ha de
destriar el que son les pròpies creences individuals de les normes que han de
regir al conjunt de la col·lectivitat. La norma ha de ser àmplia, oberta. El
límit ja el ficarà l’individu.
Quan es parla d’Eutanàsia sempre s’afegeix
“dret a una mort digna”. Jo penso que el dret és a una Vida Digna. Quan
deixa de ser-ho ha d’arribar la mort que no és més que una conseqüència de la
vida.
Publicat al Correu de l'OP Núm VIII - Març-Abril 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada