Conversación - Entrevista a Juan Ferrer. Escritor cinematográfico

 

-¿Quién eres?

Nací en Barcelona en 1957. En el Poble Sec. A los 8 años, mi madre encontró trabajo en Lleida. Vinimos a los desaparecidos bloques del Seminario. Fue una infancia muy divertida, lo pasé muy bien. Siempre digo que éramos felices porque no sabíamos que éramos pobres y porque en realidad nunca faltó de nada. Estudié en el colegio Sant Jordi. Desde entonces en Lleida, salvo en algunos periodos.

- Crítico, opinador, influencer… ¿tu etiqueta?

Influencer es una palabra que me sobrepasa. Tengo 57.000 seguidores en Twitter pero no quiere decir nada; hoy están y tal vez mañana no. Soy una persona del siglo XX. Estamos en el  XXI y lo de influencer creo que a mí no me toca. Crítico porque es el término establecido. Viene del griego: “el que juzga”. Prefiero analista. Suena presuntuoso, pero creo que es lo que hago. Un amigo me dijo que un crítico es el que ve detalles que a la gente se les pueden escapar, o que va al cine más veces de lo habitual, o cómo interpreta y describe las películas. Además he ido al cine desde muy pequeño. Mi madre trabajaba y había un vecino que era taquillero en el antiguo cine Viñes ,que ya no existe, como tantos otros. Me sentaban en una silla y veía las sesiones continuas hasta que me recogían para ir a casa. Por eso los fines de semana no quería ir al cine con los amigos ya que iba toda la semana. La primera película que vi fue King Kong en los Maristas. Me impresionó tanto que quedé abducido. El cine es como un vampiro. Aglutina todas las artes, la fotografía, la literatura, la música,  el teatro… Como decía Cabrera Infante, el de crítico es un oficio del siglo XX porque es un arte joven. Siempre me ha parecido una fuente para conocer el mundo sin moverte de una butaca, como un aventurero de salón, sobre todo cuando eres joven. Al mismo tiempo, también estimula la lectura. Mi abuelo me impulsaba a ello leyendo por ejemplo “La isla del tesoro” de Stevenson, “El conde de Montecristo” y “Los tres mosqueteros” de Dumas o “Moby Dick” de Melville, que después en el cine con películas de piratas y capa y espada acababan fascinándome. La construcción de una imaginería que nos forma como personas. De ahí que mis aficiones sean la literatura y las artes en general porque siempre se aprende, siempre.

- Tú, como cualquier humano, tendrás tus gustos. ¿Tus preferencias contaminan tus opiniones críticas? Expresado de otra forma, tienes tus favoritos (directores, actores, productores,etc.) ¿Por ejemplo?

No. Eso no creo ni que fuese justo. Soy humano, pero con 35 años escribiendo de cine, llega un momento en que aprendes o intentas ser una persona neutral. Cuando entras en una sala de cine, piensas que algo te puede sorprender. Cosas que no conocía me han sorprendido para bien y otras con una gran promoción, me han defraudado. Trato de ver en una película aquello que me sugiere, el cómo está hecha, que me diga algo, ya sea la fotografía, el guion, la banda sonora, la interpretación, la historia que cuenta… Son un cúmulo de cosas que después intentas explicar lo mejor que puedes o lo mejor que sabes. Es obvio que tienes preferencias, como  todo el mundo. De un director que te gusta siempre tienes la esperanza de que su última producción, la más reciente, también te guste. A veces sucede y otras no... Pero es así. Directores que no me gustan también los hay, pero intento explicar la película sin visceralidades.

Tengo que decir que he visto mucho cine clásico. Es como ver un cuadro de Caravaggio, centenares de veces. Es algo que admiras. Lo mismo con las películas clásicas. Da igual que sea en blanco y negro. Pueden decir que es antigua, pero no sé qué sentido tenemos de lo antiguo. Quizás tengan que ver los avances tecnológicos, que convirtieron parte del cine en un espectáculo: el color, el formato panorámico, etc. Es algo normal que va con los tiempos. Lo cierto es que en blanco y negro o en color siempre hubo buenas películas. Las hay y las habrá porque es una cuestión de talento, eso es indiscutible. Antes escribía en una Olivetti y ahora en un ordenador. Todos los avances tienen unas capacidades extraordinarias. Hay miles de ejemplos. Coches de las décadas de los 30, 40 o 50, que son maravillosos. Un Bugatti, un Buick Roadmaster, un Hispano Suiza y así hasta llegar a un Aston Martin de los 60… son verdaderas obras de arte. Yo no soy de coches. No tengo ni carnet de conducir, pero… la belleza siempre está ahí. Una película en blanco y negro tiene muchos matices. El cine negro de los treinta, cuarenta y parte de los cincuenta era muy bueno. Se sustentaba en guiones maravillosos y en directores extraordinarios. Actores y actrices que ya son inmortales. A mí, cuando me preguntan qué es un fantasma, digo: un fantasma es Humphrey Bogart, Marilyn Monroe… porque a través de la pantalla los ves moverse, hablar, reír… En el cine en blanco y negro intervenía la luz con directores de fotografía como  Stanley Cortez, Nicholas Musuraca, James Wong Howe, Gregg Toland y tantos otros. Eso es irrepetible.

- Pero tienes tus favoritos. (*)

Soy muy ecléctico. Me gustan muchísimos actores, actrices y directores. Hablando de cine clásico: John Ford, Billy Wilder, Fritz Lang, Howard Hawks, pero también realizadores como John Huston, Jean-Pierre Melville, Mario Monicelli, Luis García Berlanga, Ettore Scola, Stanley Kubrick, Clint Eastwood, Wong Kar-way, Woody Allen, muchos… Y de películas ni hablamos. Todo depende de lo que te sugiere esa película, esa pintura o cualquier expresión artística.

(*) En el número 31 de Plec de Abril de 2021, publicamos “Los 100 amores” de Juan Ferrer. 100 películas favoritas

 

- Has escrito centenares de críticas de películas. De las producciones más variadas y de las más diversas procedencias. ¿Tienen señas de identidad diferentes, o se van unificando?

El cine depende mucho del director. De lo que quiere contar. Por ejemplo, yo he visto muy poco cine de Bollywood. Es el mayor productor, pero es para un mercado interno inmenso. Igual que el cine africano. Se ve muy poco. El cine americano tiene una industria muy potente y marca territorio. Es el cine como espectáculo. Como el de los superhéroes. Pero también en América está el cine independiente que cuenta otras historias de manera más realista. Es más auténtico y un verdadero generador de cineastas jóvenes.

El cine francés tiene señas de identidad. Ha tenido grandes directores, pero últimamente tiene una tendencia hacia la comedia. Porque es más productiva, hace más taquilla. El cine es un negocio. Aparte de esto, está muy bien protegido por el gobierno, cosa que no pasa en otros países, en otras cinematografías. Además también producen muy buenas películas El cine italiano y sus grandes figuras, el neorrealismo. Tuvo su gran momento y también su decadencia. Desde hace unos años, a través de gente como Paolo Sorrentino, Nani Moretti, Marco Bellocchio y otros directores, vuelve a ocupar su lugar. El cine español ha tenido y tiene muy buenos cineastas. Pero cuando te dicen las estadísticas, tantos espectadores han ido a ver cine español , no es correcto. Han ido a ver tres películas españolas con gran taquillaje, no cine español en general.. Muchas más películas españolas no las ha ido a ver nadie. Aquí, cuando se subvenciona bien una película es porque saben que tendrá rédito. Eso no tiene nada que ver con la calidad. Hay películas muy buenas que poca gente va a ver y películas que dan vergüenza ajena que están en el top de las taquillas. Las subvenciones tienen mucho que ver. Si tienes salas “embargadas” por el cine americano y les obligan a poner las del país, es como una ventana abierta. A veces, si nadie dice nada, las películas después de mucho esfuerzo se quedan en la “nevera”. Y luego, aparte, también hay una asignatura pendiente: el cine catalán. Hay que distinguir entre el cine hecho por catalanes y el cine en catalán. Aquí está el ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), una escuela impresionante. Bayona ha salido de ahí, como muchos directores y directoras. Que se haya abierto una puerta a las realizadoras ha enriquecido muchísimo -ya era hora-. Nuevas ideas, nuevas miradas. Eso es lo que necesita el cine: regeneración.

- ¿Lees las críticas de colegas de otros ámbitos, nacional, internacional o local? Algunos han llegado a ser referentes. Tu aquí eres un referente. ¿Tienes esa sensación?.

No. Leo las críticas de otros, es defecto profesional. Muchas me gustan, otras menos y otras nada. Como cualquier ciudadano de a pie. Hay algunos que resulta muy gratificante leerlos, no soy una persona egocéntrica. La misma película la vemos a veces de distinta forma y eso está muy bien. No me siento un referente.

Lleida no tiene una maquinaria cultural poderosa como Barcelona o Madrid. Aquí aportamos nuestro grano de arena. Además, ser un referente debe ser algo muy pesado de llevar. Lleida no es una ciudad grande, pero te puedes encontrar con personas que son artistas, o que dirigen festivales y encuentros de todo tipo como puede ser la magnífica Fira de Titelles o el Jazz Tardor. También pintores, escritores… Todo es más distendido. En Lleida ser referente significa poco.

- ¿Los certámenes cinematográficos marcan espacios en las producciones? Los hay muy conocidos y otros más modestos. ¿Son maneras de seleccionar audiencia o de buscar audiencia?

Sí. Hay festivales que tienen una serie de seguidores que saben que ese festival muestra lo que está dentro de sus gustos particulares. Por ejemplo, Sitges es un festival de cine fantástico y de terror y se llena de gente a los que les gusta este género. Otros quieren ver producciones que no suelen ver en los cines como el cine Latinoamericano, que llega con cuentagotas aquí. Y te sorprendes con la cantidad de buenas producciones de México, Argentina, Brasil… y ganan en grandes festivales. Latinoamérica no es un país, son muchos países. Todo un continente con diferentes miradas y personalidades. Los festivales ayudan a promocionar películas y directores. Los hay de “clase A”, muy importantes. Exhiben los grandes estrenos mundiales. Las grandes productoras están ahí. Venecia, San Sebastián, Berlín… el más importante de todos es Cannes. En estos festivales se ejerce eso que se llama “glamour”. La pasarela mediática y todo eso, pero que también programan cientos de películas. Hay muchos otros festivales, más pequeños –porque entre otras cosas tienen poco presupuesto-, muy interesantes. Son pequeños no porque quieran. Un festival que quiera promocionar el cine tiene que tener ayudas y también tiene que buscarlas.

- ¿Has ido a muchos certámenes, nacionales, internacionales…muchos viajes?

Sí. En los festivales se concentra tanto cine que ves muchas cosas nuevas. Tienes una mirada que trasladas a tu labor crítica, o a la programación cuando organizas un ciclo o diriges un festival. Me ha ayudado bastante porque nadie nace enseñado. Además, los festivales tienen un ritmo loco, frenético, que demuestra que el cine sigue vivo. Muchísimas personas. Salas llenas. Puede ser que haya temporadas bajas, pero eso es cíclico. Como en la mayoría de actividades. Como la vida misma.

- ¿Has conocido a personajes del mundillo?

Sí, claro. Es inevitable. Y más si has dirigido un festival o formas parte de jurados. Procuras tener y hacer muchos contactos. Con algunos mantengo una buena amistad.

- En Lleida también se organizan festivales, muestras. Es un aspecto interesante teniendo en cuenta el trabajo organizativo y la repercusión que pueda tener. ¿Son escaparate?

Sí, toda actividad puede ser un escaparate. Además, promocionan la ciudad a nivel cultural. Los festivales están bien. Cada uno tiene su manera de hacer. Son diferentes entre sí. Hubo un tiempo en que aprendí. Intercambiaba ideas. Ahora ya no me muevo tanto.

- Lleida tuvo hace unas décadas muchas salas de exhibición. ¿Ahora las plataformas de streaming son presente y futuro? ¿Una puerta se abre y otra se cierra? ¿Qué papel tienen las salas de cine en un corto, medio plazo? ¿Te atreves a pronosticar?

Pregunta obligada, si las plataformas de streaming se comerán el cine (las salas de exhibición tal como las entendemos ahora). Desde que hay televisión, se programan películas. Hace ya años. Otra cosa es ir al cine. Creo que hoy en día hay una convivencia. Muchas personas se han aposentado en las plataformas, pero incluso hay películas que se estrenan simultáneamente en salas y en streaming. Lo que cambia es la forma de ver la película. Con la plataforma, en el sofá de casa, te permites hacer cosas que no puedes hacer en el cine como interrumpir la proyección por un tiempo. Pero ver el cine en una sala es como una ceremonia, un rito. Nada que ver con  verlo en casa. El cine siempre fue un acto social. Las plataformas nos han aislado bastante. El ir a ver una película, o un concierto de música, o una exposición, nos forma como personas. Este aspecto es muy interesante, pero creo que ya hay una lógica normalidad en eso de las plataformas.  Luego están las luchas entre las salas. Las grandes, que son por norma más comerciales, y por otro lado están las pequeñas. Por ejemplo, el Screenbox Lleida. Tienen programaciones diferentes y más interesantes para un público que busca alguna cosa más que el puro divertimento. A mí lo que me gusta y apoyo es esa lucha permanente por estar ahí, por aguantar, por defender una idea. Por los espectadores que van a ver producciones que, de otro modo, pasarían de largo. Sí creo que hay una convivencia. El ser humano se adapta a todo. Antes hubo el VHS, después el DVD, el Blue-ray, etc. ¡Que ahora ya están obsoletos porque las plataformas streaming tienen importante contenido, seguro!  Pero hay títulos que solo los podrás ver si los tienes en DVD o Blue-ray. Por ello, algunos aún conservamos sus copias para revisarlas en su casa.

- También has hecho tus pinitos en televisión. ¿Cómo fue la experiencia? ¿Distinto escribir que hablar?

A mí me gustaba más la radio. Tenías la sensación de más libertad. La televisión es más imagen. Si lo haces con otra persona, como en mi caso con J.C. Miranda, puede haber momentos divertidos. Había guion, pero no me ceñía mucho al papel. Improvisaba. Trataba de divertirme.

 - Revista PLEC. Colaboraste en el número 31. ¿Qué opinión tienes de la publicación?

Opinión muy clara. PLEC es una revista valiente. Teniendo en cuenta cómo está el panorama, el mundo de las publicaciones en papel, es una revista resistente, con artículos y entrevistas interesantes. Conozco alguno de los colaboradores y entrevistados. En ese aspecto me gusta sentirme un leridano más. Creo que debería tener un mayor reconocimiento. Es una revista de aquí y hecha aquí. Me sabría mal si no existiera. Como me sabe o sabría mal que no se hicieran más cosas culturales en nuestro ámbito. La cultura hace pensar y te hace libre. Una ciudad que promociona y defiende la cultura es una ciudad más rica, más ciudadana y comprometida con el lugar que habita. Lo contrario lleva a una ciudad fracasada.

The End

(El cine no ha muerto)

Así lo entendemos después de esta agradable conversación con Juan Ferrer. Sea o no referente, sí es una voz-palabra muy autorizada. Hemos conocido un poco más el Séptimo Arte. Por cierto, me ha dicho que el octavo arte es la fotografía y el noveno, el cómic. Plec tiene faena. Finalmente otro tema que –teniendo presencia en la revista- estaba pendiente. Un placer publicar, aunque sea de forma reducida, la visión de un analista del Séptimo Arte. Para acabar, sólo me queda una incógnita. Después de la vida profesional activa, ¿Juan pasará al club de los nostálgicos como yo? Qui lo sa.

Larga vida al cine.

Rafael Baitg conversación y fotos

Publicat a la Revista Plec núm 45. Setembre 2024

PERFIL PROFESIONAL
- Crítico cinematográfico del Diario Segre (Lleida) desde 1989. 35 años de relación ininterrumpida con este medio de prensa escrita.
- Fundador y Director de la Mostra de Cine Latinoamericano de Catalunya  en sus 25 ediciones. (Premio Sant Jordi de Cinematografía y Cartelera Turia de Valencia).
- Miembro de la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España.
- Miembro de la Acadèmia del Cinema Català (Acadèmic 405).
 
- Ha impartido conferencias y presentaciones en: Perú, Italia, Argentina, México...
- Coordinador de la conmemoración del Centenario del Cine Español en Caixafòrum.
- Coordinador de la sección de Cine Español en el III y IV Festival Internacional de Cine Independiente de Buenos Aires (Argentina).
- Coordinador en el Grec de Barcelona en la edición dedicada a Argentina.
 
- En radio, tras haber participado en numerosos espacios dedicados al cine en cadenas como Antena 3 y Cadena Ser, realizó durante cinco temporadas (1995-2000), el programa de información cinematográfica “Sed de mal”, así como el espacio musical “Jukebox” en Com Ràdio.
- Dirigió y presentó durante seis temporadas junto con José Carlos Miranda, el programa cinematográfico “Hollywood Boulevard” y “Hollywood Boulevard Classics” de Lleida Televisió y escribió en publicaciones como Jazzology o La Conficencial.
- Responsable de la entrega de un Goya en la Gala de la XVIII Edición de los Premios de la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España a la Mejor Película Latinoamericana.
 
- Premio Casa de América (Madrid) al mejor programador de un certamen cinematográfico.
- Premio de Honor en el Festival de Cine de Villaverde (Madrid) a la mejor difusión del cine latinoamericano, 2008.
- Premio “Mario Dall’Argine” 2009 al personaje internacional que más ha destacado en la difusión del la cultura cinematográfica. San Giò Festival, Verona (Italia), 2009.
- Premio Luís Buñuel concedido por el Centro Buñuel de Calanda, 2009.
- Reconocimiento de la Fundación Casa América Catalunya en 2011 Y 2019.
-Premio de Honor de la Mostra de Curtmetratges per la Identitat de la Associació (ACIM) Argentina / Catalunya, 2012.
- Premio alla promozione della cultura latinoamericana in Europa. XXX Festival del Cinema Latinoamericano di Trieste, Italia 2015.
- Académico de Honor de la Acadèmia de Cinema Català, 2022.
-Gran Persona de Lleida (2009) Els Armats de Lleida.
Premio Comunicació del Col.legi de Directors i Directores de Catalunya por la sección “Cine contra el virus”, 2020.
Premio de la Asociación de Corresponsales de Prensa Iberoamericana, 2019.
Premio de Honor V Festival de Cine de Comedia de Begur (Girona), 2019.
Medalla de la Paeria al mèrit cultural o artistic, 2023.
 
Jurado y colaborador en diversos festivales de España, Argentina, Francia, Italia, México o Estados Unidos.

Nuri Santallusia Figuera

 La Nuri ens va deixar el 20 d'agost de 2024.

"La que sempre riu" deien les meves filles, Molt de caràcter, Optimista (tot i les temporades que corren) i fidel a les seves idees,

La Nuri i el Jose varen ocupar un lloc a la meva vida,

Quedarà a la meva memòria com "la que sempre riu"

Que la terra li sigui lleu,

LA RADIO

 Fa uns cent anys de emissions radiofòniques al nostre territori. La comunicació sempre ha estat molt important. Des de temps immemorials. Pot ser continuarem parlant en propers números de formes de comunicació. La comunicació te tres vectors: emissor, receptor i mitjà. Avui parlarem de dels emissions radiofòniques. Un emissor, un mitjà i múltiples receptors.

El gran desenvolupament de les comunicacions va produir-se a les darreries del segle XIX. Punt a punt; un emissor un receptor. La telegrafia i posteriorment la telefonia –ja pot ser era a principis del s. XX- varen ser un gran avenç en molts àmbits socials –que no populars. Hi ha moltes versions de qui va ser l’inventor. Segurament varen ser més de un. Però el que no te discussió és que la Radio tal i com la majoria la coneixem avui dia, fa un segle va suposar un abans i un després. Les noticies; allò que passava al voltant o molt més enllà, lluny, arribava a molta gent amb una certa immediatesa. La premsa escrita complia aquesta tasca des de feia dècades però la noticia ja era retardada. Per altra banda a començaments del segle XX hi havia un nivell d’analfabetisme important. Qui tenia la informació? El que sabia llegir i escriure i els diners per adquirir-la. Realment una època molt i molt apassionant.

L’Emissor i el mitjà

La comunicació entre dos punts va  evolucionar, de manera que un emissor arribava a múltiples receptors. El mitjà eren ones. N’hi ha de diverses classes en funció de la longitud. Aquesta es mesura en kilohertzs i determina la distancia on arriba. La més habitual era l’Ona Mitja (O.M.), amb un radi bastant limitat, que era la utilitzada majoritàriament per les emissores locals o regionals. Per a distingir una emissora d’un altra, cada una utilitzava una freqüència. Per emissions a més llarga distancia, hi havia l’Ona Curta (O.C.) també denominada Pesquera, que permetien distribuir la comunicació entre llargues distàncies, continents i també era l’eina per establir comunicacions entre punts en moviment, com ara els vaixells o aeronaus. Per una correcta sintonització, calia aplicar el que deien la sintonia fina. Dins de una freqüència determinada s’ajustava, tenint en compte que la longitud d’ona era molt més petita que la O.M. Així se podien escoltar emissions de continents llunyans. Tenien sovint moltes interferències sigui per obstacles naturals o fenòmens meteorològics. Avui dia han quedat pràcticament obsoletes.

Caldria fer menció d’una figura que va tenir la seva importància: els Radioaficionats (“radiopitas” en versió casolana) Jo els qualificaria com a malats de radio. Amb un aparell emissor (molts cops auto fabricat) anaven  buscant comunicació amb altres aficionats d’arreu del mon. Calia registrar la seva activitat al departament administratiu de Telecomunicacions, però hi havia molts “pirates” que feien servir emissores que produïen força interferències al veïnat, que afectaven a la televisió, o obertures de portes de pàrkings...etc. En tot cas aquesta gent van col·laborar a donar avisos i noticies importants sobre grans accidents, erupcions volcàniques i altres catàstrofes i fenòmens meteorològics varis.

Sobre l’ importància de la Radio en el s. XX, mencionaria dos exemples que pot ser alguna persona recordarà:

Radio Pirenaica. Va començar al 1941. Emetia des de Moscou i posteriorment (als anys 50) des de Bucarest. A Espanya estàvem en plena dictadura franquista. És clar, era una “emissora clandestina”. Molta gent mirava de sintonitzar-la per rebre la propaganda del bàndol comunista i pot ser persones que volien saber alguna cosa més enllà de la programació de la dictadura.

Radio Liberty. La va promoure el govern de Estats Units durant la “guerra freda”. Anava en el sentit contrari. Les emissions eren adreçades als països del bloc soviètic. Sistema per distribuir informació y propaganda del “bloc occidental” liderat per EEUU. La emissora tenia les seves instal·lacions al nostre territori. La seva antena –de uns quants centenars de metres- s’ubicava a la vora de la platja de Pals (Girona). Va estar desmantellada (de mala manera) a principis del s.XXI. Probablement va ser l’emissora més potent del mon.

En un àmbit territorial més proper EAJ42 Radio Lleida. Comença la seva difusió en la dècada de 1930. Era dins la xarxa de Radio Associació de Catalunya. Ens va fer molta companyia durant molts anys i pot ser encara continua.

 Més endavant va posar-se en marxa la Freqüència Modulada (F.M.) que encara avui dia es el sistema de radiodifusió analògica vigent. Va ser un abans i un després. Millora important en la recepció del so. Pràcticament sense interferències i la introducció del sistema estereofònic. A partir dels anys 80 va estar un avenç molt significatiu en la distribució de continguts radiofònics. Destacaria les programacions musicals.

De tota manera, aquesta eclosió de les comunicacions, va necessitar de un cert ordre. En van dir regular l’espectre radioelèctric. Imaginem que en un espai comencem a fer carreteres i camins. Cal fixar per on passen uns i altres. A més a més des de els 60 va sorgir (aquí al menys) la Televisió. Tot i que ja van començar a ficar en marxa satèl·lits de comunicacions varen tenir que delimitar les freqüències de les ones per on transitaven els milers de transmissions, privades i públiques. La UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions) va ser encarregada d’aquesta feina en l’àmbit planetari.

 Els aparells receptors

 En els principis eren molt senzills. Hem sentit a parlar de les Ràdios de Galena . Podien rebre ones però no tenien amplificació. Calia escoltar amb una mena de auriculars també molt simples. De seguida van arribar els receptor de radio amb una certa capacitat de rebre comunicacions i de poder escoltar “en veu alta”. ¨Als anys 20 i sobretot als 30 i següents dècades va ser la estrella de la radiofonia, podríem dir popular. Si mireu la foto que il·lustra aquestes línees , veureu el típic receptor. Aquest es un Philips de 1955, amb capacitat per a rebre amb certa qualitat emissions de O.M., O.C. I Ona Pesquera. He passat moltes hores escoltant les seves comunicacions. Si us fixeu amb la pantalla (dial) veureu l’espectre de freqüències que tenia al abast.

Un gran pas endavant, va ser la aparició del “transistor”. Receptor que funcionava amb bateries i per tant era portàtil. Un gran avenç. La radio no només ens feia companyia, informava i entretenia a casa, sinó que la podíem portar a sobre. Recordo a molts agricultors, treballadors de la terra, i pastors que tenien cura dels ramats de ovelles, cabres i vaques que en les seves llargues jornades de feina portaven el paraigües, el morral amb la berena i el transistor. Creieu-me si us dic que era alguna cosa fantàstica. Un abans i un després. En l’aspecte tècnic dels aparells receptors hi ha hagut, pot ser encara, una gran evolució.

 La Radio està viva

 Hom pot pensar que la radiofonia es un sistema antic, situat a la història. NO. La Radio continua. Si voleu dieu que se ha re inventat. Com idea continua, però amb una evolució, que podríem qualificar de revolució. L’aparició de Internet a finals del s.XX i sobre tot en el que portem de s. XXI, no a afectat a la funció radiofònica. Ens al contrari, l’ha amplificat fins a nivells que encara no podem abastir. Ha canviat el mitjà, però no pas la idea.

Totes les companyies radiofòniques, siguin grans cadenes públiques o privades, locals, regionals, nacionals o internacionals, han vist les grans possibilitats de l’anomenada Xarxa d’Internet. Fins i tot ara ja no hem d’estar pendents de l’horari de emissió de determinats continguts que ens interessen . Han inventat una cosa que se’n diu  Podcast. Ho podem recuperar i escoltar quan i a l’hora que vulguem. No cal dir que els sistemes, les eines per rebre aquestes emissions també han canviat. Ara ho tenim al abast estem on estem -no importen les latituds-  amb el telèfon mòbil, la tableta, l’ordinador personal, a part dels receptors tradicionals que encara aguanten.

Per tant com a conclusió,

SALUT A LA RADIO

  Text i Foto: Rafel Baitg

Paraules Clau

 Ona mitja. O.M.

Ona Curda. O.C.

Ona Pesquera.

Freqüència Modulada. F.M.

Radio de Galena.

Radioaficionats.

Espectre Radioelèctric.

Internet.

Podcast.

 

 Article publicat a la revista Plec Núm. 44, juliol 2024

 

Les Radios Locals són Lliures

 Entrevista - reportatge

Radio Rosselló (Freqüència dial 107.5 FM). Web: radiorossello.cat

Ramon Teixiné, director.
Laura Alcalde i Maria Gateu, periodistes i locutores.

Aquest reportatge-entrevista gira al voltant de un medi de difusió, comunicació molt important. Fa aproximadament un segle que varen començar les emissions públiques, en el àmbit de Catalunya. Durant moltes dècades, ha significat el tenir noticia, coneixement del que passava més enllà de la casa, del barri. Així continua. Viva. I com a tal, canviant; actualitzant els seus recursos per adaptar-los a una societat en continua evolució.  Noves formes de comunicació. Les noves tecnologies. Ho fa amb força.

 -          Concessió de Freqüència. Des de quan Radio Rosselló?. Paper dels Ajuntaments en les ràdios locals. Són la font de financiació de l’activitat?

R.T. La freqüència de ràdio Rosselló es el 107.5 de la F.M i també per internet a radiorossello.cat.

Radio Rosselló va començar a emetre el 8 d’abril de 1986 com emissora cultural, vinculada a l’Esbart Rossellonès,. Poc després per poder legalitzar les seves emissions va passar a ser emissora municipal.

La seva financiació es a tres bandes, l’aportació pressupostaria de l’Ajuntament,  la Xarxa de comunicació Local amb coproduccions i en menor mesura la publicitat.

 -          Programació. Oïdors/Oients

R.T. La nostra programació es totalment pròpia o coproduïda amb la Xarxa. Destaquen el magazine matinal conduit per la periodista Laura Alcalde, el magazine de tarda conduit per la periodista Maria Gateu, Els informatius de migdia i vespre, un podcast informatiu a les 5 de la tarda i que també s’envia via whapsApp . Formen part important els col·laboradors que s’encarreguen de la franja de la nit amb programes musicals.

No disposem del nombre d’oients per la FM, si pel que fa al streming, que es situen en un 800 oients diaris de la programació lineal i prop de les 3000 hores de descarregues dels nostres continguts de la pàgina web.

-          La radio en directe, destinada a desaparèixer? Reduïda a informatius? El futur és la “radio a la carta”, o podcasts?

R.T. La ràdio en directe no crec que estigui destinada a desaparèixer, es mes crec que es el puntal de la ràdio d’avui en dia, La rapidesa de reacció en cas de algun esdeveniment es un dels punts forts de la ràdio. El directe no desapareixerà el que si esta canviant es el sistema de fer difusió i tractar la informació que fem les ràdios.

El futur passa per explicar el que passa al teu voltant de manera veraç i professional i saber trobar els sistemes de difusió mes adequats en funció dels paràmetres que moula teva emissora.

L.A. – M.G. No pot desaparèixer. Dia a dia estem en contacte amb el territori més proper. Un contacte constant. De qualsevol esdeveniment, donem noticia. Hi ha molta interactuació. Per exemple, en aconteixements concrets com poden ser eleccions municipals, organitzem debats entre els candidats del poble. Són absolutament oberts

-          Feu valoració, feedback...qui escolta... tipus enquestes d’audició? L’EGM us te en compte?

R.T. El feedback es ho dona la reacció de la gent a traves de múltiples sistemes i xarxes socials. L’EGM  no es per nosaltres una eina significativa per la seva manera de realitzar les enquestes i a demés es un servei de pagament que nomes comptabilitza els operadors que paguen.

M.G – L.A. Tenim dades de les escoltes per la web. Molta informació de la gent que ens escolta per internet. Abans hi havia el Baròmetre de la Comunicació i Cultura en l’àmbit català. Avui no.

-          Emissores locals. N’hi ha moltes? Teniu contacte, programacions comunes, simultànies...compartiu? Hi ha Xarxa? Com funciona

R.T. – N’hi ha moltes i cada una es única  en els seus plantejaments i manera de funcionar. La gran majoria estem sota el paraigües de La Xarxa de Comunicació Local que es facilita i promou la col·laboració entre emissores de la teva àrea geogràfica. A més ens proporciona continguts produïts per altres emissores locals de Catalunya .

L.A.-M.G. Treballem en Xarxes Territorials. Aquí a ponent sis emissores. Compartim programacions. Per exemple, nosaltres distribuïm el “Aquí a l’Oest”.

-          Crisi o canvi en la comunicació? La TV ha menjat audiència radiofònica.... (Comentari pot ser extemporani i recurrent, perquè pot ser la TV tradicional també està canviant en molts aspectes.....)

R.T. Les mitjans de comunicació hem d’estar amatents a noves maneres de fer continguts i adaptar-nos a les noves maneres de difusió.

-           Combinació radio-imatge (amb You Tube o altres plataformes per exemple). És una opció que te futur?

R.T.-Actualment les ràdios ja apostem per afegir imatges als nostres continguts, per tant es una opció de present. Hem de tenir clar que afegir imatges a la ràdio no vol dir fer televisió.

L.A.-M.G. – Ja és present. Una realitat que van incorporant la majoria d’emissores incloses les locals. Internet ha suposat un avenç importantissim en la comunicació radiofònica. Hem passat del transistor al mòbil, la tàblet o l’ordinador

-          “Radios Lliures”. Iniciatives que fulgeixen del sistema en totes les seves dimensions. Amb un component ideològic important. Coneixeu?.( Per exemple Radio Klara al país valencià o d’altres)

R.T.- Si, però penso que aquest tipus d’iniciatives cada cop més fan servir les xarxes socials, que no tenen la necessitat d’oferir una programació lineal.

M.G.-L.A.- Si per exemple a Granada funciona molt bé radio Almaina. Però van a menys radiofònicament parlant.

La conclusió és que la RADIO està més viva que mai. Sobre tot les ràdios públiques, que efectivament porten a terme un autèntic servei social i públic.

Llarga vida a la Radio

Programació de Ràdio Rosselló un dia qualsevol
09:04
ELS MATINS AMB LAURA ALCALDE
Magazín matinal d'actualitat de 9 h a 11 h de dilluns a divendres, amb informació, tertúlies, entrevistes i diferents seccions. Conduït per la periodista Laura Alcalde.
13:30
PONENT AL DIA. Edició migdia.
Programa informatiu, dirigit per la periodista Laura Alcalde, que durant 30 minuts ens apropa l'actualitat informativa local i comarcal per començar el dia ben informats. És una coproducció de La Xarxa de Comunicació Local.
14:00
NOTICIES EN XARXA MIGDIA
Informatiu en xarxa que fa difusió nacional dels fets locals i ofereix la visió local dels fets nacionals. De dilluns a diumenge de 14h a 15h.
16:05
AQUÍ A L'OEST, amb Maria Gateu.
Aquí a l'Oest 1ª hora
16:57
BUTLLETÍ INFORMATIU LOCAL I COMARCAL
Informatiu diari amb totes les noticies de Lleida i comarques.
16:57
INFOPODCAST ROSSELLO
Tota l'informació local i comarcal cada dia en tres minuts. Una pinzellada a l'actualitat explicada de manera entenedora i ràpida.
17:05
AQUÍ A L'OEST, amb Maria Gateu.
Aquí a l'Oest 2ª hora
19:00
NOTICIES EN XARXA VESPRE
Informatiu en xarxa que fa difusió nacional dels fets locals i ofereix la visió local dels fets nacionals. De dilluns a divendres de 19h a 20h.
20:00
PONENT AL DIA. Edició vespre
Programa informatiu, dirigit per la periodista Maria Gateu, que durant 30 minuts ens apropa l'actualitat informativa local i comarcal, tot fent un repàs de les notícies més importants del dia. És una coproducció de La Xarxa de Comunicació Local.

Tex i Fotos Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm. 43 Març 2024

Conversa amb Javier de Castro

Qui és?

Soc barceloní, nascut al barri de Sarrià, i vaig estudiar al Liceu Francès. Vaig fer la carrera de Geografia i Història a la U.B. amb la especialitat d’Història d’América. Als finals dels 80 vaig arribar a Lleida, per poc temps, i ja porto 38 anys. M’he arrelat i aparellat, amb dos fills (Andrea i Daniel). Des de aleshores treballo a la Universitat de Lleida. Soc Director de publicacions i paral·lelament tinc una vesant musical. Periodista col·legiat (per trajectòria-experiència professional). Des del 2000 al diari Segre. Abans al Diario de Lérida (Diari de Lleida desprès). Als 90 a la cadena SER. També porto les col·leccions de música de la Editorial Milenio (Ed. Pagés). Porto editats més d’un centenar de llibres de música. Per altra banda a nivell personal he col·laborat amb moltes revistes musicals i escrit bastants llibres (veure ressenya)

-          Crític o opinador. El crític és un opinador més “influencer”?

Jo no parlaria d’influencer. Faig anar el terme crític perquè és el terme que s’utilitza en tots els àmbits: cinema, teatre, etc. No soc un crític de manual (si convé ho faig) però en les meves ressenyes m’agrada introduir al lector, de qui estem parlant. Pots dir que l’artista va interpretar uns temes, però pot ser falta conèixer qui és. Un exemple. No fa gaire, va venir un grup en que alguns dels seus components havien format part de una mítica formació de fa anys (King Crimson). Si el lector no coneix, cal explicar. Per tant hi ha una part d’explicació i l’altra de crítica o valoració. També ho poso en pràctica als meu llibres i articles. Em prenc la ressenya com un acte literari. Cuido el llenguatge. M’agrada escriure bé; ho intento. Sembla ser que a la gent li agrada i valoren aquesta cura per l’expressió, la puntuació i les frases. Utilitzar un llenguatge –no cult- sinó fer anar paraules que tenim al nostre idioma. Tenim un lèxic riquíssim. Sembla que ara se parla com si estiguéssim “watssapsejant”. És terrible. Aquest aspecte tracto de cuidar-lo molt.

-          Quan fas una ressenya –tu tens uns gustos o preferències personals– com ho moderes?

Fàcil. Gairebé no em desagrada cap música. La que no m’agrada us la puc dir i no m’amago: el bacallà, el reggaetón i la música maleducada. Dit això, m’agrada la música clàssica, el folk, la d’autor, el flamenc, el tecno, la d’avantguarda, el country, el jazz, la disco... totes m’agraden. Normalment no vaig a veure músiques que no m’agraden –tret que m’ho imposin per que són mediàtics o alguna cosa així. Aniré però serà estrany que no escrigui alguna cosa positiva o de profit.  S’ha donat poques vegades, però si un concert és, literalment, un desastre no ho ressenyo. Tot i el respecte pels artistes, no faig ressenyes per fer-les.

-          Etiquetes a la música. Clàssica, Popular (Pop) Rock (and roll) Jazz, Heavy amb totes les seves variants. Mediatitzen les etiquetes?

L’etiqueta serveix per saber de què estem parlant. Ho pot fer el propi artista: jo faig punk, per exemple. Així te fica en antecedents. He anat a veure concerts en els que m’he emportat grans sorpreses. Molt agradables, tenint en compte que un s’ha de documentar mínimament d’allò que va a escoltar.

Les Etiquetes són útils.

-          Hi ha música i no música?

He anat a concerts de música culta, d’avantguarda, de noves tendències, contemporània...etc. que no entren en els models o paràmetres als que estem acostumats. No són melòdics, rítmics... De vegades son sorolls, gravacions de sons de la natura... el dodecafonisme... Tot te el seu interès però òbviament no són comercials. Stockhausen, John Cage... entraríem en el mon de la música experimental. No serveix pel que de vegades volem de la música: relax, ball, ... No té el que,  diríem, te la música popular, comercial, el mainstream.

És experiència, i dona peu a noves idees. Per exemple: la Velvet Underground feien música avançada, sobre el que es va fer durant els anys 40 i 50, i després “casualment” van vendre discos.

-          La teva fonoteca deu de ser àmplia no? Als crítics musicals, les productores encara envien els seus treballs de franc?

En nombre d’unitats és molt gran. Milers. Milers.

Ara les productores ja no envien res. En la meva època “gloriosa” a la radio, setmanalment rebia set o vuit paquets. Coses que demanava i que no... Les discogràfiques t’enviaven una mica a l’engròs. En la transició del vinil al CD –jo quan estava a la radio ja era CD lo habitual- enviaven molt material: singles, samplers... Recordo que un cop en varen enviar una capsa amb tota la discografia d’en George Harrison. Tota la producció amb la companyia discogràfica de després de la dissolució dels Beatles. Un petit baül amb vuit CDs, llibret, etc. Aleshores tenia un preu important en el mercat. Aquests productes que enviaven tenien la particularitat de que molts cops incloïen cançons inèdites, presses prèvies, directes, que no sortien en la edició comercial. Aquests materials seran molt apreciats pel sector del col·leccionisme d’aquí a uns anys donat que el CD està en franca crisi, ara mateix. Està, diríem, en “rigor mortis”

-          Sí?

El vinil no va deixar d’existir mai. Les productores varen llençar el CD com algo extraordinari –assegurant que el preu aniria baixant, cosa que no va passar- una manera d’engatusar a la gent. Però el vinil va continuar. En la època gloriosa del CD els grans artistes (digues Rollin Stones, Springsteen, Beatles, Dylan...) treien les seves obres en CD i en vinil (a preu elevat pel tiratge curt). Els impulsors del CD no van tenir en compte que era fàcilment piratatejable. De manera que les vendes van anar baixant. Certament en format CD varen editar recopilacions, ben presentades i sovint amb material inèdit en precioses i luxoses caixes o estoigs...

A banda la qualitat del so del vinil és molt millor que la del CD. Compact Disc, música compactada. Per definició.

-          Fora del que és la teva activitat. Escoltes música?  Com a crític tenen influencia les teves preferències?

Jo escolto música constantment. A casa i a la feina. Viatjant... Mentre escric o llegeixo per exemple.

-          L’estat d’ànim influeix en la música que escoltes?

De vegades, però no necessariament. Pot ser el dia ha estat més bonic o més complicat, sobre tot a la feina. Jo, però, tinc la sort de que la feina que tinc, m’agrada. Ser editor de llibres és molt bonic.

-          Les Sardanes són Folk?

Sí. La música folklòrica la tenim etiquetada com la música tradicional d’un lloc, d’un país. O el que feia Bob Dylan al començament de la seva carrera. Tota la música que te a veure amb la tradició de un lloc, d’un territori podem dir que és Folklòrica. En Aquest sentit la Sardana és folklòrica.

-          Com va començar la Música?

Ja fa molts segles no? Les societats van començar a estructurar-se a travès del treball, de les relacions, de les formes incipients de religió i de la part festiva. Segurament els primers pobladors, probablement fa més de 10.000 anys,  celebraven coses com la collita o una bona cacera. Devien d’agafar una pedra o un pal i picaven i coses així. Una forma simplement rítmica. Sempre ho associo a un entorn festiu. Després bufar una canya amb uns forats feien xiulets i així va evolucionar.

-          Estudiar música és nomes accessible per a una elit?

Ja no. No. Ha canviat moltíssim tot això. Cinc o sis dècades enrere, estudiava música qui tenia vocació, segurament el que tenia algun ascendent a casa i el que tenia diners per a pagar una formació musical; un mestre o professor; o instruments. A partir de la dècada dels 50, quan apareix la música popular, el POP, de gran consum, la gent te més a l’abast fer-se amb un instrument. A la dècada dels 60 ja hi ha molts professors, guitarristes, pianistes que donen classes de música. Rondalles i poc a poc classes a les escoles. La música es va anar popularitzant. Abans si era més reduït a una elit. Ara ja no fa falta ser autodidacta, amb tot el mèrit que això te. Hi ha moltes escoles de música que, a preus no exagerats, permeten estudiar música. Abans hi havia els Conservatoris –que eren molt encotillats- amb praxis molt estrictes. Ara també estan les ESMUCS i escoles que te preparen d’una manera més oberta i encisadora. Hi ha futur en l’ensenyament musical, tot i que encara no estem al nivell d’alguns països europeus. Per exemple una hora de música a la setmana és molt poc. A Alemanya, i altres països del nord d’Europa, en fan sis, com a mínim.

-          Pentagrama o oïda?

Jo com no sé solfeig, ni llegir un pentagrama, doncs òbviament d’oïda. L’oïda és molt important. Sense ella no existeix el plaer de sentir i gaudir la música. I és la font del autodidactisme. Molts grans músics han estat autodidactes. Però segurament no n’hi ha prou. Paul McCartney va escriure autèntiques obres mestres als vint-i-pocs anys i després va tenir la necessitat d’aprendre música. Ja en tenia quaranta. Així va escriure oratoris, peces “clàssiques”, bandes sonores... etc.

-          (Auto pregunta) A vegades la gent me pregunta: tu quan te vas aficionar a la música? Quan vas començar amb això de la música?

La família del meu pare tenia un hotel a la costa (Castelldefels) als anys 50-60.  A l’estiu venien molts estrangers, Alamans, Italians, Belgues, Austríacs, Anglesos.... i van tenir la idea de fer una mena de discoteca. Quan se va desmuntar l’hotel, els discos se’ls va emportar el meu pare. Quan tenia 6, 7, 8 anys, a casa, hi havia un armari amb calaixets plens de singles. Des de l’Adamo als Beach Boys passant pels Beatles, Frank Pourcel, el Dúo Dinàmico, Silvie Vartan, Los Brincos, Adriano Celentano... A partir d’escoltar-los, la música em va atrapar. Paral·lelament, el meu pare escoltava molta música clàssica i jazz. La meva germana gran també comprava música. Tot plegat em va fer sentir curiositat per conèixer més. Als 12 o 13 anys, agafava la “setmanada” i anava al centre de Barcelona a mirar botigues de discos de segona mà. Ni havia moltes: carrers Gran de Gràcia, Pelayo, Tallers, on hi havia molt material i era habitual la compra-venda. Això ho vaig fer cada divendres durant molts anys. Fins i tot anava a peu a classe per estalviar l’abonament del metro. Després als 17-18 anys vaig començar a anar a les fires de col·leccionisme del Jordi Tardà. També escoltava radio (en aquell temps Radio Joventut) Més endavant Radio 3 on hi havia grans noms com Pallardó, el Manrique, Jesús Ordovas, José Miguel López, etc. Autèntics fenòmens als que he tingut l’oportunitat de conèixer i fins i tot de col·laborar en la meva activitat periodística tant escrita com radiofònica. Un bon amic de Madrid –Eduardo López- va presentar-me al Diego Manrique qui va proposar-me de col·laborar a la revista musical Efe Eme. L’Eduardo López fou també guionista de diversos programes de televisió espanyola i va organitzar els primers cursos monogràfics sobre música als Cursos d’Estiu de la Universitat de Santander per on passaven nombrosos músics i experts musicals.

L’EDITOR

-          Coordinador tècnic de edicions i publicacions de la UdL

-          Director de les col·leccions de música de la Editorial Milenio i de Pagès Editors

A la UdL, estic a una unitat de caire executiu. A Milenio selecciono els textos a publicar. A la UdL hi ha consells de redacció de les col·leccions científiques. Ells seleccionen els textos. Hi ha uns paràmetres estètics i formals de cada col·lecció. Nosaltres corregim, fem el disseny gràfic, maquetació,  impressió de galerades i enviament a impremta.

-          Tesis doctorals també?

Sí, però són diferents. Gent, podem dir, novell. És important perquè la tesi és un pas imprescindible per després accedir a la recerca i la investigació i continuar en el àmbit universitari.

A part som una editorial una mica especial. Només podem gastar el que ingressem. Li cobrem a tothom per fer el seu llibre. Podem buscar coeditors o espònsors. No tenim un pressupost previ. Em fet, per encàrrec, llibres rellevants com la Història del Centre Excursionista de Lleida, la Historia del Futbol Club d’Artesa de Lleida o més recentment La Historia de Aigües de Rigat, la companyia d’aigües d’Igualada. Treballem per tothom que ens contracta. Ens porten una novel·la, relats, poemaris... el fem hi ho cobrem. Per encàrrec i amb bona qualitat. És com una autoedició, que no surt amb el logotip de la UdL. En el mon editorial hi ha moltes opcions d’aquesta mena. A Pagès Editors, també. Aquestes editorials, tenen un pull de lectors que opinen sobre els originals que els hi arriben. Amb aquestes opinions deixideixen la viabilitat o comercialitat de l’obra. En el meu cas, a les col·leccions de música que dirigeixo, soc jo personalment qui analitzo i valoro els originals (soc editor) i prenc decisions  sobre la conveniència o no de la seva publicació. Si no ho veig viable, parlo personalment amb l’autor i li explico el perquè. Hi ha que s’ho pren bé i qui no. En general agraeixen que els hi diguin les coses personalment i no amb una carta freda. Tinc criteris establerts. Ser fidel a la línea editorial. Que estigui ben escrit. Que tingui un raonable potencial comercial. Que el tema sigui interessant i novedós. (De vegades un treball no molt comercial, queda compensat per altres que si ho són). Si he rebutjat algun llibre és per que era “imfumable”. Un membre d’un grup musical molt conegut a nivell nacional, em va presentar un original que contenia moltes dades i dates històriques interessants. No estava redactat. Era la transcripció d’un diari personal. Li vaig explicar que s’havia de reescriure tot plegat i no s’ho va prendre bé. Un altra editorial petita li va publicar tal qual ell ho volia i va tenir ressenyes bastant negatives. Amb aquests casos hi ha solucions. No fa gaire temps una component d’un grup força conegut dels anys 70, també em va presentar un treball molt interessant però mal redactat. També li vaig dir el mateix que a l’anterior cas: que busqués algun escriptor que li redactés. Inclús li vaig suggerir el nom d’un conegut. Tot i el cost econòmic que li va suposar, va quedar un llibre molt arreglat.

 La feina de editor és molt interessant.

Milenio ha agafat prestigi i a mi m’ha proporcionat molts contactes. Tenim la capacitat de seleccionar allò que volem publicar. En el àmbit del periodisme musical també és per a mi molt positiu perquè Milenio té molt bones ressenyes a nivell nacional. Milenio edita amb molt bona qualitat. S’ha fet un nom a Catalunya i més enllà. És reconeixible.

 Javier de Castro és un erudit.

NO diu ell; soc un estudiós.

El meu càtedro em va enviar a Lleida perquè aviat seria Universitat i tenia futur. Així va ser. L’any 1988, en la proto-història de la UdL, necessitaven algú familiaritzat amb les publicacions, tècnica i formalment. Vaig opositar a la plaça i la vaig guanyar. El president del tribunal fou en Víctor Siurana. Vaig començar sol. Desprès van posar a la disposició de la unitat algun becari i poc a poc van anar incorporant-se altres tècnics. Francesc Català, Eva Alfonso, etc. Ara som uns pocs més...

Mentrestant, jo anava investigant sobre la temàtica de la meva tesi. Soc especialista en comerç marítim durant el segle XVIII... La recuperación de pecios en la Carrera de Indias és la meva tesi. Tema interessant i molt de moda en aquells anys. Moltes visites al Arxiu de Indias,  Archivo General de la Marina, Museus, congressos. Vaig conèixer un americà que volia informació sobre vaixells esfondrats. Era el que diríem un caçador de tresors...

 Però em van contractar al Diario de Lleida per fer ressenyes musicals. Això m’agradava més que investigar història naval. Al 1994 vaig escriure Olé Beatles i va estar definitiu decidir el que m’agradava.

 La veritat és, que vaig poder ajuntar molt bé la meva professió d’editor amb la meva passió per la música. Entrar en el mon dels mitjans de comunicació (Diari de Lleida, SER, Segre) m’ho ha posat molt bé. A part em paguen per fer el que m’agrada.

 Tinc, cal dir, una avantatja amb això del periodisme musical i és que a Lleida no hi ha ningú més, parlant de critica musical en el sentit més ampli.

 Una Primícia:

 Estem preparant o, més aviat, recuperant, un vell projecte amb l’Àlex Oró que varem iniciar després del llibre Quan Lleida era Ye-Ye. Va quedar aparcat per diferents causes però espero que el proper any 2024 puguem recuperar Quan Barcelona era Ye-Ye i treure’l al carrer. Molt material i documentació d’aquella època fantàstica de l’últim quart del segle XX.

 Fotos Rafael Baitg

 

FRASES

-          El CD està en franca crisi. Rigor Mortis

-          No soc un erudit. Soc un estudiós.

-          Faig dos tipus de ressenyes musicals. La d’ofici i la creativa.

-          La música dels anys 60-70 era meravellosa.

-          Tinc la sort de que la feina que tinc, m’agrada. Editor i periodista musical.

-          La música m’omple-hi em proporciona la subsistència.

Llibres                                                                                                                     

 

·         La recuperación de pecios en la Carrera de Indias (Universitat de Barcelona, 1990).

·         ¡Olé Beatles! Conciertos de 1965, "beatlemanía" española y fonografía (Pagès Editors, 1994).

·         Elvis ‘El rey’ en España (Milenio, 1994), Música i ideologies (Generalitat de Catalunya, 2003).

·         Historia de la Música Rock (Planeta, 2004).

·         Quan Lleida era ye-yé (Pagès Editors, 2005).

·         The Beatles. Un fenómeno irrepetible (Grupo Midoms, 2006).

·         Pop Art Club Lleida, 1986-1996 (Ajuntament de Lleida, 2006).

·         Los Beatles made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los 60 (Milenio, 2007).

·         Los Sírex. 50 años de historia que ni La Escoba ha podido barrer (Milenio, 2009).

·         Diccionari biogràfic de les terres de Lleida: política, economia, cultura i societat. Segle XX (Alfazeta Edicions, 2010).

·         Ens calen cançons d’ara. Retrospectiva sobre la Nova Cançó a 50 anys vista (Universitat de Lleida, 2011).

·         Rockin’ Spain. El libro (Lunwerg, 2011).

• Los Beatles made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los 60. (Catálogo de la Exposición, Milenio, 2011) Centro de Historia de Zaragoza.
•       Guía universal del Jazz clásico (Robin Book, 2012).

·         Lleida Sona! Instants musicals màgics (Edicions de La Clamor, 2014).

·         Apòstols del Rock. 99% Francesc Fàbregas. Fotografies (Museu de Lleida, 2016).

·         La canción de Cádiz. Teoría y realidad de la comparsa (Editorial Dalya, 2016).

·         Sgt. Pepper’s a través del espejo (T&B, 2017).

 

Pròlegs                                                                                                                                

 

·         Andaní, Juan José.: Mis canciones de los 60. (Autoedición, Valencia, 2002).

·         Tarazona, Javier / Gil, Ricardo: George Harrison. De Beatle a Jardinero (Milenio, 2010).

·         Gendre, Marcos.: The Beatles. White Album: En los límites de la creación (Quarentena, 2013).

·         Oró, Jordi.: Els Tartanys a la terra de la música (La Femosa, 2017).

 Comissariat d’Exposicions                                                                                      

 1996. Elvis Presley. El Rei a la Universitat (Universitat de Lleida).

 2002. Beatles, música i records (Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència, Secretaria de Joventut – Biblioteca Pública de Lleida – Universitat de Lleida).

 2010. Ens calen cançons d’ara. Retrospectiva sobre la Nova Cançó a 50 anys vista (Institut d’Estudis Ilerdencs, Fundació Pública de la Diputació de Lleida i amb el suport de la Universitat de Lleida).

 2011. Los Beatles Made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los años 60 (Centro de Historia de Zaragoza).

 2016. 99% Francesc Fàbregas. Fotografíes. Antol·lògica impulsada per l’Espai Cultura de Lleida, amb monogràfics a l’Arxiu Històric “Canet Rock”, Serveis Territorials de Cultura “Nou pop català”, Biblioteca Pública “Paisatges”, Rectorat de la Universitat de Lleida “Bruce Springsteen”, Museu de Lleida “Apòstols del rock”. 

Publicat a la revista Plec núm. 42. Desembre 2023