LA CULTURA COM A ECOSISTEMA

o La Kultura com a ekosistema? Kontracultura?

A la redacció de PLEC. Varem rebre aquesta carta. D’en Carlos Sus Dolcet. Una reacció estomacal, que em provoca diverses reflexions, al voltant d’això tan gran i universal com és la Cultura, aprofitant aquesta secció de la revista: La Cultura com Ecosistema. Que, per cert és subtítol de la capçalera.

Els literats .

Una nova espècie ha nascut de la tirànica pèrdua del sentit comú, es a dir, l`orgull desmesurat i la falta de sexe satisfactori. Li podríem afegir els efectes de la lluna i el super poder del civisme il·lògic ( jo ho puc fer però tu no). Aquests individus es fan dir els intel·lectuals de Lleida.

Els podem trobar a la pastisseria del barri, al supermercat, al bar del costat (prenent un te o un cafè descafeïnat de maquina amb sacarina i mes llet que cafè, per no perdre la compositora i la sobrietat.

Oloren diferent que la resta de sers humans,  saps qui son, bones persones , elegants, guapos. Tenen bons càrrecs, professors, artistes periodistes...............Sabeu de qui parlo?

S`omplen la boca de parlar del pagès com la professió del savi i no han anat mai a collir un préssec. Ells van al Mercadona i es fan passar per progres d´esquerres.

No els agraden els babaus com jo. Ni la gent barroera de poble. Es a dir els que em trepitjat merda de vaca , netejat granges de porcs, em passat calor a l estiu i fred a l hivern i els hem muntat la vitroceràmica de casa seva. No els agradem, perquè no llegim, ni sabem res de Rimbaud, ni coneixem l`obra de Keruach i el pitjor de tot no tenim cura de les faltes ortogràfiques.  Som uns ignorants i hauríem de morir tots. ( No eres tu, son tus faltes de ortografia)

Van a Platja d`Aro a l`estiu i s emporten un llibre de Marius Torres, i van a Punta Cana a descobrir mon amb la polsereta.

Tenen un munt de vinils amb el plàstic ficat que no han escoltat ni escoltaran mai, però si els poden ensenyar als seus amics quan fan un sopar i brinden amb vi bo i vacil·len de discs de col·leccionista.

No han trepitjat mai fang però et miren per sobre del teu cap com si els tinguessis de donar pleitesia.

Tenes seguretat jurídica, advocats , i accions a grans empreses per salvaguardar la jubilació.

.../...

Aquells intel·lectuals es van convertir en ovelletes del seu propi llop. I així continuen cada cop que els veig en algun concert.

Es una observació , no els culpo de ser com son . son lliures i moriran lliures, però no els perdono una cosa. S han carregat el rock n roll i ho pagaran car,. Quan torni el rock n roll a Lleida no seran benvinguts.

Carlos Sus

La CULTURA, és un contenidor molt i molt gran. No tinc capacitat per fer-hi una definició ni descripció. En aquesta secció han escrit firmes molt més qualificades que jo, hi ho han fet molt bé. Ja fa temps que penso que la cultura, és tot el que te que veure amb l’expressió dels essers humans. Suposo que és un concepte antropològic. En aquest univers, una part ho formen el que en diem les Arts: Pintura, Escultura, Literatura, Arquitectura, Dansa, Música ... eren el que els antics anomenaven els sis arts. Després vindria el Cinema. No passen de ser conceptes que s’han anat ampliant, amb la aparició de noves tècniques. A més a més, amb el pas del temps a les diverses formes de expressió de cadascun d’aquest arts, els hi hem anat ficant etiquetes. Moltes Etiquetes, molts “ismes”: classicisme, racionalisme, renaixentisme, cubisme, expressionisme, romanticisme... Normalment els començaments de cada nou moviment, han estat difícils perquè tendim a establir normes, cànons. Vet aquí que aquests cànons els estableixen uns individus que acostumen a estar o considerar-se per sobre de la resta dels mortals. Això ha provocat gairebé sempre evolució constant. Ha succeït a totes les disciplines artístiques sense excepció. De vegades els trencaments també s’han associat a canvis socials. Fa segles que hi havia diferència en la societat i cada grup s’expressava d’una manera diferent. Al segle XX, aquest punt de ruptura o separació, va tenir etiquetes: Art Clàssic versus  Art Popular (Pop Art), Música culta versus  Música popular (Pop)...

Bé, concretament, la vomitada d’en Carlos Sus, va ser provocada per l’actitud de determinats assistents a un concert de música rock (tornem-hi amb les etiquetes). Jo des de aquestes ratlles –també vomitades- em faig solidari amb ell. Aquest sentiment, pot expressar-se millor o pitjor, però sembla clar. Sé -o crec saber- qui són aquesta gent. L’anomeno “la gent guapa de la cultureta”. Sovint són els que en qualsevol moment, pugen a un púlpit i pontifiquen. Decideixen allò que és bo i el que no ho és. Que és distint de quan diem això m’agrada o no m’agrada.

Carlos Sus i The Muddy Flumen a Can Ramon

En Carlos Sus, és un facilitador de l’expressió artística en diverses facetes: música, poesia, per exemple. Multicultural i multiracial. Tot plegat, sense ànim de lucre. De vegades no fa les paus amb les despeses. Em consta que molts i moltes militants d’aquestes arts, sobre tot els i les joves li tenen una gran consideració. Al local que regenta, baixada de la Trinitat, Can Ramon, hem tingut moments extraordinaris de ART al carrer. Per sort no és l’únic en aquesta i altres poblacions. Pocs però bons.

Els que són un entrebanc pel progrés de les arts, finalment de una part de la cultura, són els dels púlpits. Una malèfica associació de idees, fa que recordi al “Santo oficio”. Una mena de inquisició .

I a sobre, si entrem a les institucions i administracions públiques, ja és molt dolent. No tindré lloc per allargar-me  en aquest aspecte del tema: les Institucions Públiques. Les que administren diners aportats pel conjunt de la ciutadania. Sens dubte, aquí i avui són fonamentals. Espais com els museus o auditoris segurament no serien possibles. Però deu mos guard que en aquests llocs habitin molts pontificadors d’aquests dels púlpits. Molts cops penso que això que en diuen Cultura està segrestada per les Institucions.

Esperem que la Universitat conservi el cap fred i sigui un referent. UNIVERSITATS. Molt de respecte.

Sempre recordo aquests versos de Gabriel Celaya (La Poesia es un arma cargada de futuro)

“…Maldigo la poesía
concebida como un lujo
cultural por los neutrales,
que lavándose las manos
se desentienden y evaden,
maldigo la poesía
de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.

…”

Aquí ho deixo. Salut, Cultura i Kontracultura. Tot suma.

Carlos Sus i Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 26 - Desembre 2019

PEPA BOSCH. L’ART I LA TÉCNICA DE LA SERIGRAFIA

“El Pinzell de l’artista”

Josepa Bosch Falcó, neix el 1947 al tercer pis de la casa Florensa (Baixada de la Trinitat cantonada amb Rambla Ferran – preciosa casa modernista que encara podem contemplar). A l’entresol hi havia l’oficina de recaptació municipal. Ara la casa, interiorment, ha estat reformada. On hi havia dos pisos ara hi ha cinc apartaments, però han respectar la façana. Tot canvia. Allí fins 1983, en que es va traslladar al carrer Maria Sauret, 1. No ha canviat de barri. Els padrins vivien al carrer del Riu. Sempre prop del Segre i del Noguerola.

Casa Florensa

Va fer la primària a una escola que en deien El Segre, més enllà del antic mercat de Sant Lluis, avui Plaça d’Espanya. A l’hora de fer “el ingrés” al batxillerat (a les hores anomenat “elemental”) va anar al Pare Coll. Al carrer La Palma a la voreta de la Catedral Nova. “Com que va ser tant bona estudiant” després del primer curs no va continuar amb el batxillerat. Els seus pares tenien un magatzem de fruita a la cantonada de davant de casa (Baixada de la Trinitat –a les hores Capità Masip- amb Rambla Ferran). Així és que va començar la seva activitat laboral a mes de les tasques casolanes.

Als catorze anys va voler anar a treballar fora de casa. Així és com va començar de dependenta a la Ferreteria Garrigó i als disset o divuit anys a Fotos Sirera de la plaça Sant Joan.

Mes endavant, la família, és va vendre el magatzem de fruita (allí hi van posar la seu del Banco Exterior de España) al cap del temps va obrir una botiga de discos al carrer Caldereries, a tocar del que a les hores era la caserna  de la Guardia Civil. El projecte no va arribar a bon port.

-          Quan vares començar al mon de la Serigrafia? Com va sorgir?

Un amic de la família ens va comentar que coneixia una nova tècnica que podia ser interesant, la serigrafia.  En aquell temps a Espanya  començava a tenir d’embranzida la serigrafia. De tal manera que vaig començar a estudiar (a través d’un sistema per correspondència) aquesta tècnica. Em va agradar i en vaig aprendre fent moltes practiques, cursos presencials que programaven a l’Associació catalana de serigrafistes a Barcelona, de la qual ens vam fer socis, assistint a congressos sobre tintes i materials específics per serigrafia. A partir de l’any 1973 vam tenir les primeres comandes, petites, per contactes del pare, recordo la de la fabrica  San Miguel, que ens va encomanar 100 dorsals de roba per una cursa de piragüisme. Els vam imprimir al menjador de casa i els va cosir la meva mare. També recordo les primeres samarretes de l’Escola Alba.

Com  que anàvem arribant comandes, ens vam plantejar de crear una empresa, vam comprar una maquina plana i una insoladora, i en un magatzem de casa la Iaia,  vam organitzar  el taller de serigrafia, el laboratori  el vam posar a la antiga càmera dels plàtans, unes quantes estanteries i tot plegat. Boschserigraf.

A principis dels anys 80 ens vam traslladar al c. Arnau de Solsona, 11 al barri de Pardinyes.

Allí vaig començar a fer les primeres obres gràfiques. l’Associació Catalana de Serigrafistes juntament amb El FAD, convocaven un concurs d’obra gràfica original en serigrafia. I amb en Miquel Roig Nadal ens hi vam presentar amb 3 obres. No vam obtindre cap premi, però ens van valorar molt bé una de les obres (unes noies canàries ballant) que era amb grisos  l’hi vam aplicar una trama amb un punt de trama una mica gros i que s’apreciava, la solució va sorprendre al jurat. Allò va fer que vulgues fer coses noves, jo sempre inquieta vaig voler fer un vitrall, la tècnica de la serigrafia permet estampar en qualsevol superfície, vidre metall, paper, cartró, tela... em va sortir un vitrall modernista. El primer que vaig fer firmat, encara el conservo. Arrel d’això amb l’Estudi Baró Vicente férem durant uns anys un calendari. Ells feien el disseny y nosaltres la feina i el material. A partir d’aquell moment vaig començar a fer obra apart dels encàrrecs del taller, i treballar amb artistes. Amb molts artistes, sobre la setantena.

-          La Serigrafia és  Art o tècnica

És una tècnica d’estampació com pot ser el gravat, la litografia o la xilografia. Per fer una obra amb serigrafia, primer cal fer els fotolits, les pantalles i després la impressió, això seria una obra original. Si es fa a partir d’un dibuix previ, seria una estampació. En una obra original després d’ imprimir els exemplars –aconsellen no fer més de 150- es numeren i firmen per l’artista i es destrueix el fotolit.

El procés de confecció d’un obra és llarg? Parlant de temps.

Depèn de la complexitat del que l’artista vulgui, fer els fotolits si que és bastant laboriós, també depèn dels colors, textures... i la impressió si mateixa.

-  Gravat i serigrafia són expressions tècniques - artístiques similars?

No! Són tècniques diferents. En el gravat s’utilitza una planxa de metall envernissada on es grava amb un punxo el dibuix després és submergeix en àcid que grava el metall s’entinta i juntament amb el paper es passa pel tòrcul que per pressió transfereix la tinta al paper. En canvi la serigrafia és una tècnica en la que la tinta no està en contacte amb el paper, sinó que es fa passar, per pressió d’una rasqueta,  a traves de la pantalla i diposita la capa de tinta sobre el paper, es per això que la serigrafia és tan versàtil en el suports que es poden imprimir.

-           Pel teu taller han passat un grapat d’artistes. A qui recordes particularment i quines feines demanaven?

Vaig començar a treballar amb en Miquel Roig Nadal. Després als principis del Ateneu Popular de Ponent, vam fer una carpeta amb obres cedides de diversos artistes. En concret, un original del Coma Estadella que era un dibuix a ploma del Canyeret en que vaig fer sortir fins les rascades del llapis al paper. L’artista va quedar molt content. També hi havia la Rosa Siré, el Victor Siurana, Victor P. Pallarès, Quim Ureña... Van ser els primers amb qui vaig treballar. Tinc molt bons records. Venien al taller i es feien ells mateixos els fotolits, fèiem les proves de paper i de color. Sempre he dit que jo era el pinzell de l’artista. Ells creaven l’obra i jo posava la tècnica. He treballat amb obra de molts artistes, també per exemple Ernest Ibáñez, Josep Maria Cazares, Joanpere Massana, Jesús Mauri, Jordi Jove, Benet Rosell. Rosa Siré, Josep Ripoll, Josep Minguell i mots d’altres, mes o menys uns 70. Algunes obres tenien molta exigència, en un cas em van demanar serigrafiar un obra de gran format d’una artista polonesa, en la que vaig anar haver d’anar al límit de la tècnica, els colors i les ombres. De fet sempre m’ha agradat anar al límit de les possibilitats de la tècnica.

A nivell comercial i industrial també vaig fer treballs de certa complexitat. Com a curiositat et diré que vaig serigrafiar una ambulància, bústies de correus, moltes portes de vidre de comerços, paraigües, ordinadors... molts logotips per empreses que s’havien de posar en els llocs més inversemblants, també moltíssimes samarretes, banderins,  milers d’adhesius...

-          Docència. Has impartit classes a l’Escola de Belles Arts de Lleida. Que pots comentar d’aquesta faceta?

És una de les activitats que em van agradat més. Quan es va crear l’Escola Municipal de Belles Arts, al carrer Tallada, es van programar a part de les classes reglades, uns monogràfics de fotografia, serigrafia i gravat. L’ Antoni Llevot em va proposar impartir el de serigrafia, devia ser al voltant de 1982. Alguns dels primers alumnes van ser, Victor Siurana, Quim Ureña i Francesc Soldevila, per citar-ne alguns. Després de un parell d’anys l’escola es va professionalitzar i necessitaven persones titulades i ho vaig deixar. Però l’any 1992, necessitaven algú que dones l’assignatura de serigrafia i m’ho van demanar.  Vaig dir que sí, tot i que a les hores tenia molta feina. Vaig haver de presentar un currículum amb els anys d’experiència i obra feta, per obtenir un títol de mestre de taller per poder fer les classes. La docència és molt agraïda. Vaig ensenyar molts i moltes alumnes amb molt talent i que després s’han fet un nom en diverses disciplines. Van ser uns 6 anys de estudis reglat i monogràfics.

-          Com has comentat,  tens obra pròpia. Quins temes t’han interessat a l’hora de crear?

Com ja t’he dit, vaig començar amb aquell vitrall modernista, al començament buscava coses que em fessin pensar, però com sempre he tingut una predilecció per les fulles dels arbres sobre tot de les de la tardor. Recordo que  quan era petita i tornava de casa la Iaia i la rambla estava plena de fulles mortes, m’agradava xafar-les i sentir el soroll que feien, també recordo les bronques de la meva mara quan havia de netejar les sabates. Sempre han estat un tema present en la meva obra. Molt present. Moltes fulles. Molts colors. Molts fotolits. Durant alguns anys.

Ara em miro els arbres, també a la tardor, com canvien de colors i la sensació de canvi de cicle. Intento fer fotografies, tot i que sempre hi ha algun element urbà (semàfors, faroles...) que  se’m fa difícil captar el que vull.

-          Continues fent aquesta obra?

No. Quan vaig plegar l’empresa fa uns set anys, tot el material de l’empresa va anar a una empresa de Tàrrega. Ho vaig provar, però en aquell moment no tenia l’entorn del meu taller i no trobava res que m’inspires per plasmar-ho en una obra.  Obra que enviava com a regal o present de Reis a amics, clients i veïns. Sempre amb alguna cita, frase o missatge molt personal.

-          Tens intenció de exposar la teva producció?

Si. Si tot va bé a l’abril a La Baula (Ateneu Cooperatiu) però la intenció no és vendre. És mostrar. Ensenyar.

-          Quina pregunta/es t’agradaria respondre i no he fet?

Pot ser, la sensació que he tingut, que m’han proporcionat els artistes amb els quals he treballat. Han estat uns contactes molt enriquidors, per exemple, amb la Rosa Siré vaig aprendre a fer colors gràcies a ella veig els colors si hi falta o sobren matisos... això m’ho va ensenyar la Rosa; era molt bona docent, també vaig aprendre molt de l’Albert Coma Estadella, ell va donar molta importància al que jo feia, en Benet Rosell també em va ensenyar molt.

He après de tots, per exemple també hi va haver molt bona connexió amb el Joanpere Massana, de Pons, amb el que vaig fer amistat també amb en Jordi Jové vam fer varies obres, Molts.

Conservo molt bones sensacions de tots els treballs que he fet, He aprés de tots ell per fer la meva obra, els colors, la composició, tot això i més. Per exemple la cal·ligrafia que em va ensenyar el Paco Ermengol. Al Paco li vaig fer uns treballs que en deia “Negrigrafies” perquè el fons era negre i impreses amb blanc i vermell o daurat.

 

Al marge de la seva activitat professional artística i docent, la Pepa Bosch ha participat de forma intensa en el mon de la cultura a Lleida. l’Esquella Teatre, Cine Club l’Esquella, Esbart Màrius Torres, Ateneu Popular de Ponent des de els principis on encara la podem trobar... Tota una vida.

Hem d’agrair molt Maurizio Sartori, que ens permetés fer les fotos al seu taller. Taller Creatiu Nus Creacions (www.nuscreacions.cat)

Rafel Baitg i Pepa Bosch

Fotos: Rafel Baitg

Publicat al núm 26 de la revista PLEC - Desembre 2019

TITELLES - Fira i Centre - Lleida

Elisabet Vallvé i Oriol Ferre

Plec parla amb el Centre de Titelles de Lleida. Un referent nacional i internacional de primera fila, sobre tot a través de la Fira de Titelles. Ho fem amb la seva Directora Executiva Elisabet Vallvé i el gerent Oriol Ferre.

PLEC.- -On se remunta aquesta realitat actual? Com va néixer el Centre i la Fira?

Elisabet Vallvé – Joan Andreu Vallvé, era professor de escenografia, al l ‘Institut del Teatre de Barcelona. És va crear la part de titelles com assignatura del Institut i a les hores amb la Julieta Agustí –psicòloga, pedagoga- varen treballar el tema dels titelles, viatjant amb alumnes, fent intercanvis i anant a festivals d’arreu. En algun moment en Joan Andreu, va pensar en fer una parada en la docència per iniciar alguna cosa més específica. Així va ser que amb la Julieta –la seva parella que era de les terres de Lleida- varen instal·lar-se en un mas a ponent. Deu anys sabàtics,  per crear el Centre de Titelles.

P.- Eren autodidactes?

Elisabet i Oriol Ferre. – El Joan Andreu ja venia de família del teatre.  El seu pare, escenògraf –tenia taller al Liceu- que va treballar amb gent important de l’art dramàtic a Barcelona. Així és que el Joan Andreu comença en la il·lustració, fa Belles Arts i entra en la docència.

Pel que fa als titelles, si és d’alguna manera, autodidacta. El Joan Andreu és molt traçut a l’hora de dibuixar i els titelles donaven tres dimensions als seus dibuixos. Dues passions conjuntades. A l’hora, li agrada escriure i construir, afegint la vesant pedagògica: que el espectador vegi l’obra, i els titelles,  des de dins. El Joan Andreu te una característica molt peculiar i -pot ser- única: treballa amb dues mans; amb una escriu i amb l’altra dibuixa. Text i dibuix avancen a l’hora. Construcció, vestits, formes i paraules dels titelles formen una unitat des de bon principi. D’aquí surten espectacles rodons. És genial.

 

Joan Andreu Vallvé (Foto arxiu familiar)

En aquest projecte, una part fonamental és la Julieta Agustí. Psicòloga i Pedagoga, portava tota la vesant organitzativa. Producció, gestió i promoció dels espectacles. Dit així pot ser no tenim la dimensió real d’aquesta feina. Eren el complement perfecte: Crear i ensenyar, mostrar. A més a més, la Julieta ho feia tot com si res, fàcil. La seva absència va ser un cop dur.

Cal remarcar un altre aspecte important. Iniciar un projecte d’aquestes característiques fora de la gran ciutat, de la gran capital, fóra una aposta valenta i a l’hora arriscada. Avui en dia moltes poblacions voldrien ser la seu d’una realitat com és el Centre de Titelles, i la Fira de Titelles. La Fira, és un immens aparador en el que pel que fa a les arts escèniques, dramàtiques, Lleida és coneguda als voltants del país i més enllà: quatre continents.

EL CENTRE DE TITELLES

És el principi. El Centre te una activitat pròpia. Companyia estable que cada temporada programa un nou espectacle, amb tot el que això incorpora: l’obra pròpiament dita,  sigui nova o adaptació de una història, conte o fabulacions tradicionals. L’escenografia, disseny i construcció dels titelles. Les músiques. Un espectacle de titelles, està lligat a molts aspectes de això que en diem Arts Escèniques. Expressió visual, dansa, música, text i dramatització (incloent l’opera), cinema. Tot plegat implica la selecció i preparació de totes les persones que intervenen en el conjunt del procés. Començant pels titellaires: els actors que comuniquen la vida al titella. El Joan Andreu fa una tasca gegantina, i el seu fill Bernat Vallvé –Director Artístic- no queda curt. Les músiques per exemple. Composades i produïdes per ell mateix.

Els seus espectacles van arreu del territori i més enllà. A tall d’exemple, el Jan Titella se representa al Palau de la Música de forma cíclica.

El Centre també és promotor de tot el mon dels titelles. Ja porten 32 edicions de la campanya escolar i 23 del Cicle de Titelles Joc al Ninot. Tota una immensa feina de pedagogia, adreçada als petits. El Centre treballa els titelles pels infants. El futur.

L’espectador infantil és una mena d’esponja. Tot el que veu queda gravat. D’aquí la gran importància en la selecció dels textos i la forma de comunicació. Cal se acurat perquè es transmeten valors i suposa una sintonia fina en la que no pot haver escletxes.

LA FIRA DE TITELLES

És un referent. Tota aquesta feina calia ensenyar-la. També calia ampliar coneixements. Que millor que organitzar una Fira. Un intercanvi de experiències, de pràctiques, de formes de veure el mon dels Titelles. Tot un univers.

Aquest any ja són 30 edicions de la Fira de Titelles. Aquí va haver capacitat d’anticipació. Obertura d’horitzons.

La Fira està programada amb molta cura. Aproximadament un terç de producció del país, un altre terç de producció de la península, i la resta  produccions d’arreu del mon. Més de 150 programadors. Tres-cents professionals. Tallers, Masterclas, promoció i contractació d’espectacles. En tres dies, més de 100 actuacions, més de 30 espectacles, a part les jornades tècniques. Única al sud d’Europa. Vertigen.

La activitat, no queda reduïda a aquest aspecte de intercanvi de projectes i produccions. La Fira de Titelles de Lleida, s’implica en molts sectors socials d’allò més variat: Banc de Sang, Banc d’Aliments, Traducció a la llengua de Signes, Emigrants, Hospitals, Centre Penitenciari, interrelacions amb altres institucions com Museus i Monuments  (Seu Vella, Museu de Lleida) emblemàtics de la nostra ciutat. Amb el comerç –Eix dels Titelles, Titelles als aparadors- sempre amb la presència i participació de la canalla. El futur.

PLEC.-Però els Titelles són una expressió artística adreçada únicament als infants?

Elisabet i Oriol.- NO. Hi ha produccions per adults. Una companyia representava textos del Marqués de Sade. A tall d’anècdota. Aquella gent, comptabilitzava l’èxit de la representació, pel nombre d’espectadors que marxaven de la sala. L’objectiu era arribar al fons del receptor, colpir-lo. A més abandons més èxit en el plantejament. Per no parlar de les formes. Ombres, màscares, cada territori te tradicions en les que aquest mon és present, per xics i per grans.

La Fira te ja un públic consolidat i exigent. Mes de 45.000 persones gaudeixen dels tres dies d’activitat. La tria, però, és que mani la qualitat sobre la quantitat. Des de la vesant oferta, fins la vesant espectadora.

Tota aquesta immensa tasca te, com no podria ser d’un altra manera, un munt de reconeixements. Premis. Mencions que la modèstia d’aquestes pàgines, per raó d’espai, no pot detallar. La Fira de Titelles de Lleida s’ha fet molt i molt gran.

MUSEU DE TITELLES

De moment tot aquesta enorme tasca, te dos àmbits molt consolidats: Centre i Fira. Però hi ha una tercera pota en estadi de projecte.  Encisador. Tenir un espai permanent de exposició: Història dels Titelles de Catalunya. L’ Institut del Teatre de Catalunya te un important fons emmagatzemat, així com el Centre de Titelles de Lleida. Ensenyar el procés de creació d’un espectacle, les tècniques de elaboració dels titelles, etc. Un projecte molt ambiciós, que donaria vida a la seu del Centre de Titelles a Lleida (antic convent de Sta. Teresa). La idea és que el apartat de Titelles del Museu del Teatre de Catalunya, s’ubiqués a Lleida.  Els mèrits, són sobrats. Només cal la implicació de les administracions públiques. Molts ho agrairíem.

PLEC.- El Titella pot arribar a tenir vida pròpia?

Elisabet.-  Tot i que hi ha moltes formes de representació, El titellaire és el que dona vida al titella. Però, recordo una representació en que els cinc titellaires, al final, marxen i el titella queda reposant sobre l’escenari... i respira. Te vida.

Titelles fetes per
 Cristina i Lidia Baitg

El que això escriu ha de comentar, que la fredor de la lletra escrita, pot ser no reflecteix la passió i l’entusiasme que l’Elisabet i l’Oriol han mostrat en la conversa que amablement ens han proporcionat. Ja estem expectants per veure la propera producció que  estan muntant i assajant: “On vas, Moby Dick”. Poca broma. No s’ho perdin.

http://www.titelleslleida.com/

http://www.firatitelles.com/es

Elaborat per Rafel Baitg

Fotos Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019

Qüestionari PLEC Rafel Baitg

-          Com definiries l’art en un tweet?

Síncope cerebral imprevisible.

-          Quina obra robaries d’un museu?

Ni idea. Soc poc de museus. Si comencés a robar hauria de fer un museu. Segur. Davant d’indecisió en robaria un munt.

-          Les rotondes són el museu de l’horror de l’escultura moderna?.

No ho crec. Els criteris estètics canvien cíclicament. Ves a saber. Pot ser algun dia, les arribaran a considerar com una Capella Sixtina.

-          En quina fotografia t’agradaria aparèixer com a personatge?

En la famosa foto-cartell de “Quatrecento”

-          Què, qui i com t’agradaria tenir davant teu per fotografiar?

L’ombra d’una fulla de plataner despenjada en una ventada.

-          De qui i en quina pel·lícula t’hagués agradat ser partenaire?

Gregory Peck a “To Kill a Mockingbird” (“Matar a un ruiseñor”) de Robert Mulligan – 1962. Basada en la famosa novel·la del mateix títol de Harper Lee

-          Sexe, drogues o rock and roll?

Sexe, alcohol i molt rock and roll.

-          Garrotín o garrotan?

Garrotín, és clar que amb un bon ventilador.

-          Un bon acordió o un mal piano?

Un mal piano. Certa desafinació els hi dona un cert encant als pianos. Però soc de guitarra.

-          La música clàssica és el nou underground?

No! Quina mania a ficar adjectius a la Música. Hi ha Música i la resta de coses.

-          Rollings o Beatles?

Beatles. Rollings només fins 1974.

-          Quins tres discos salvaries de la crema de la teva fonoteca?

Ui! Quan hagués pres la decisió la fonoteca restaria totalment calcinada. Soc extraordinàriament lent de reflexes.

-          Què és mes sexi escriure o llegir?

No es pot cagar sense menjar.

-          Cardaries amb qui no tingues llibres a casa?

I tant. No llegeixo al cardar. Després de, una cigarreta. Molt tòpic.

-          Quines obres has llegit/vist/escoltat més vegades?

La discografia complerta dels Beatles. El tercer moviment de la 5a. Simfonia de Dimitri Shostakóvich. “El nombre de la rosa” de Umberto Eco. “To have and have not” (“Tener y no Tener”) de Howard Hawks -1944. “To be or not to be” de Ernst Lubitsh – 1942. “Spartacus” de Stanley Kubrick – 1960.... Per dir alguna cosa, és clar.

-          Hauria de ser delicte l’estil avorrit?

No! Massa feina per la ja atabalada justícia. 

-          Tradició o plagi?

El plagi no és dolent si es fa per plaer; no per extreure un benefici material. La tradició és,  sovint, manipulada,

-          Vols el millor o et conformes amb allò que és bo?

Si és bo em conformo. Però m’agrada tenir alternatives per escollir.

-          Amb quin savi t’hauria agradat parlar?

Plató

-          Amb quin revolucionari t’haguessis anat a la muntanya?

Amb qualsevol “maqui”

-          Quin fet històric t’hauria agradat presenciar?

La Comuna de París. O la Revolució del 19 de juliol.

-          Reconeix un pecat que mai no has comès?

Ja no recordo la llista de pecats. Hi havia els venials i els mortals. Ni deu d’haver algun que no he comès, però no ho sabria dir. Soc bastant pecador.

-          Pots definir un color que t’agradi sense anomenar-lo?

Tots els de l’arc de sant Martí, ben barrejats.

-          Velocitat o Tocino?

“De las aves que vuelan, la mejor es el tocino” (Rafael Amador dixit) Sens dubte.

-          Qui mana a casa teva?

El qui no creu.

-          Amb quin animal t’identifiques?

Aranya

Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019

INDEPENDÈNCIA # 1

Heus ací una estructura mil·lenària. Una organització quasi perfecta en la que els integrants tenen tots i cadascun d'ells la seva funció.
Però, el que sembla més insignificant, vol dir la seva. Vol mirar a un altre costat (la fina observadora pot fàcilment comprovar l'intent del menyic de separar-se.... mirar a altres posicions).
La MA i les aliades...Manoquilla... etc. volen neutralitzar aquesta Rebel·lia, Sedició, Desobediència. No es pot permetre: aplicarem tot el pes de la rehabilitació, començant pel art. 155 del manual. El manual està molt obsolet. Més de quaranta anys sense tocar (o quasi). Fabricat, escrit o copiat -com la lectora consideri- d'un altre manual de, també, quaranta anys enrere. I ja són 80.
El tractament és simptomàtic i considerablement agressiu. Inhabilitació del rec vital i exercicis físics molt dolorosos. Estiraments, cops i alguna enrampada.
Qui aplica aquesta teràpia, està per sobre de tot. I lluny. En un espai indeterminat. Comenten que s'anomena cervell... Ell -o una part seva- ho controla tot.

Altres estructures organitzatives alienes, saluden. Consisteix en una forta encaixada (diria que hipòcrita) que fa mal; és dolorosa. Obliga a restar al lloc original. No hi ha manera. A risc de ser mal educat, poder saludaré menys –pensa el petit. Demana a experts en la matèria. Alguna cirurgia avançada podria aconseguir l’objectiu. Els experts saluden efusivament (altre volta el dolor de la salutació) i diuen que han de mirar i estudiar els precedents.

La desesperació fa acte de presència. Tirem pel recte? Una DUI que te variades possibilitats

DUI:

DECLARACIÓ UTÓPICA D’INDEPENDÈNCIA

DECISIÓ UNILATERAL INSENSATA

DETERMINACIÓ UZGUEBISTANA INÉDITA

DALTABAIX UNITARI INVERSEMBLANT

DOLOROSA UBICACIO IMPOSADA

CONTINUARÀ.....

LA BIBLIOTECA ANARQUISTA MARIA RIUS

Així es defineixen:

“La Biblioteca Anarquista Maria Rius és un projecte que sorgeix de la inquietud d’unes persones amb ganes de tenir un espai on generar debat polític, on potenciar la reflexió i impulsar el creixement col·lectiu entorn de l’anarquisme. També pretén ser un lloc on s’incentivi la recuperació de la memòria històrica, en especial la trajectòria de la Lleida anarquista”.

Parlem amb el Diego, un dels impulsors del projecte.

-           Fa poques setmanes vàreu complir el segon aniversari.  Com va començar?.-  Diversos companys, estàvem ficats en l’àmbit dels Casals Socials Populars, Ocupats. En aquest ambient, però, trobàvem que hi havia un excés de droga , en alguns casos, i en la activitat pot ser hi comptava massa l’aspecte lúdic, musica, oci, i mancava o tenia menys presència la cultura, el debat. Per a crear aquestes condicions de discussió, estudi, reflexió, lectura, formació, necessitàvem un espai que fos acollidor i agradable. Un company va fer un viatge a Xile i allí va tenir contacte amb iniciatives semblants a la que teníem al cap. La formula de Biblioteca s’adaptava molt bé al que volíem.Creiem que ho estem aconseguint.

-          Quans vareu iniciar aquest projecte, ara ja realitat?

Tres persones. Ara pot ser som cinc els que portem la biblioteca. No volem una gestió molt multitudinària.

-          Aquest lloc, és molt acollidor, net i agradable. Amb molt de contingut. Us heu inspirat en els Ateneus Anarquistes, Llibertaris?

-          No. Encara que pot ser és similar. No tenim referències.

-          Quants volums teniu a la Biblioteca?

Més de 5.000 registrats i alguns centenars pendents de ordenar i documentar.

“Biblioteca i espai de lectura: són tots els llibres, revistes i fanzines més les taules i cadires: el cor de l’espai. Pots consultar i estudiar el que vulguis a la mateixa biblioteca o endur-te en préstec a casa el que necessitis. El servei de préstec funciona durant un mes pels llibres o quinze dies per les revistes, els fanzines, els Cds i els DVDs.

El material que hi ha a la biblioteca és molt variat i interessant i el volum augmenta cada dia. Aprofita i no dubtis en passar-te per la biblio”

-          El servei de préstec s’utilitza?

Si força. Cada setmana 8 o 10 exemplars. També van creixent les aportacions de material de lectura i audiovisuals

-          La Zona, l’ubicació és premeditada?

D’alguna manera sí. Volíem estar a un barri perifèric. Gent treballadora o així. Va sorgir l’oportunitat d’aquest lloc i aquí estem.

-          Com és la vostra relació amb el veïnat? I amb la Associació de Veïns del Barri?

Bona. Poc a poc anem sent un habitant més a l’entorn. Podríem dir que integrats.

Tenim pendent de fer més contacte amb la A. Veïns del barri. Però tot arribarà

“La biblioteca pretén ser un espai de lectura i formació personal així com un lloc de trobada i debat entorn les idees antiautoritàries, les quals creiem més vigents i necessàries que mai per a avançar cap a una societat lliure. Amb aquesta intenció, a més a més dels espais fixos que trobareu a la biblioteca, s’aniran programant activitats, tallers, xerrades, lectures, presentacions, etc., on podràs participar sigui assistint o muntant-les, el que més t’agradi. També et recordem que la biblioteca està oberta per a programar-hi activitats.”

-          A banda de l’espai d’estudi, lectura, també l’obriu a altres activitats?

Sí. Moltes. Amb freqüències variades. N’hi ha de puntuals i de programades en el temps. Els tallers, per exemple de escriptura i lectura tenen durades que poden ser de tot un curs. A part fem presentacions de llibres, xerrades-debat o tipus conferència en les que sempre hi ha la participació dels assistents. Cada mes hi ha activitats d’aquests tipus. Sempre tenen a veure amb temes relacionats en la lluita per a fer una societat millor. També amb els territoris i la organització social.

El que això escriu pot donar fe de que, per exemple, s’ha parlat en varies jornades del Kurdistan, del poble kurd i en la seva besant probablement menys coneguda, de les dones kurdes. En aquest espai hem pogut escoltar a persones compromeses amb temes de educació, com Emili Cortavitarte. De organització social i activisme com Jordi Martí, o escriptors com Carlos Taibo, habituals en publicacions anarcosindicalistes, llibertaries o simplement amb caire transformador.

A l’hora que mantenim aquesta agradable conversa amb en Diego, apareix en Zacaries (Zaca pels coneguts) Un xicot trempat, alumne de primer d’ESO. Ve a fer els deures. Inquiet. Fa moltes preguntes. A l’entorn hi ha moltes respostes.

-          Biblioteca Maria Rius. Maria Rius?

Si Maria Rius

Rafel Baitg