VALIDEZ O NO DEL ANARCOSINDICALISMO O ¿QUÉ PASA? (1977 - 1978)





24-05-1992 - Lleida IV Congrés de la CGT de Catalunya

Después de todo lo que está ocurriendo últimamente (o no tan últimamente) dentro de la Organización, Habrá forzosamente que planteárselo. Realmente hay que partir de una base fundamental y en principio a mi me parece que es el Anarcosindicalismo. Esto está claro en mi cabeza, el único sistema de llegar a la autogestión es el anarcosindicalismo empleando para ello los principios básicos del mismo (léase acción directa, solidaridad, apoyo mutuo, etc.) ¿Por qué esto que hace cuarenta años movía a toda una clase social hoy no mueve ni a una mosca? Por varias razones. Una, porque el capital nos está ganando descaradamente la partida. La segunda, es que nosotros se lo estamos facilitando. Efectivamente el capital está ganando y lo está haciendo fuera de las fábricas, de los centros de trabajo, en las calles, en los hogares. Las luchas obreras siguen existiendo pero hay un matiz o, mejor, una diferencia esencial. Antes las reivindicaciones eran azuzadas por necesidades vitales, la explotación a base de miseria era lo más generalizado, hoy es lo mínimo; aunque persista la explotación, ésta es casi casi voluntariamente aceptada. Como decía las luchas reivindicativas para la clase trabajadora, ya no están impuestas por una necesidad de supervivencia, sino que están motivadas por un deseo de tener más; es una rueda: el capital ofrece y no para, artículos de consumo, crea y crea necesidades y el compañero que trabaja en una fábrica, pide para consumir lo que el capital nos pasa por la vista. ¿Quién se beneficia?

 

Sin fechar. Aproximadamente, 1.977 – 1.978

SOBRE EL EGOÍSMO (1977 - 1978)

Dibujo Sin Título - Rafael Baitg - 1976

El Egoísmo es,  por desgracia, una característica que va directamente ligada al ser humano. Pocos animales existentes en éste, nuestro mundo, tienen de forma tan descarada y en su peor versión esta característica. Sin embargo, yo como integrante de la comunidad humana, me niego a admitir que el egoísmo sea una nota general en el Género Humano.

Ésta negación puede parecer, a primera vista, como un intento de cerrar los ojos para ver un hecho claramente desagradable, despreciable, pero no creo que sea éste mi caso, pues admito su existencia y no la pongo en duda. Simplemente me niego a admitir la inherencia de ésta nota en la esencia del Ser Humano. Es decir, el egoísmo, es un elemento ajeno, impuesto por las circunstancias socio-políticas que se han venido dando a lo largo de toda la historia.

Como no me cansaré nunca de repetir, el Hombre es un Ser con, llamémosle, “autonomía de pensamiento” (de creación) sin que esto signifique que pierda su condición de sociabilidad, es decir que su autonomía no es tal aislado de sus congéneres. Sin embargo, ésta autonomía y ésta capacidad para crear o pensar (viene a ser lo mismo) puede ser perfectamente manipulable e incluso mutilable como de hecho está ocurriendo (y ha ocurrido)
(Sin fechar. Probablemente 1977-1978)

LAICISME vs . ANTICLERICALISME (II)

Efectivament, el patrimoni de l’Església Catòlica es immens, encara que ho és molt més la seva influència ideològica. Com ja hem vist, en alguna època l’Estat va intentar minvar el potencial patrimonial de l’Església –encara que amb finalitats únicament econòmiques- i també ,concretament en les dues eclosions republicanes, la influència ideològica.  El Projecte de Constitució Federal de la I República Espanyola (17 de juliol de 1873) incorporava en el seu text trets inconfusiblement laïcistes:

Art. 35. Queda separada la Iglesia del Estado

Art. 36. Queda prohibido a la Nación o al Estado Federal, a los Estados regionales y a los municipios subvencionar directa o indirectamente a ningún culto

En la segona etapa republicana del Estat Espanyol, La Constitució de la II República Espanyola (9 de desembre de 1931) tornava a deixar clara la voluntat de separar l’Estat de qualsevol confessió religiosa:

Art. 3. El Estado español no tiene religión oficial.
Art. 26. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.
El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.
...
Aquest article –molt extens- detalla aspectes concrets de com establir el que les estructures de les confessions religioses, siguin com qualsevol tipus d’Associació. Per exemple queden prohibides les Ordres religioses que tinguin vot d’obediència a autoritat diferent de la legítima de l’Estat. També prohibeix a les associacions religioses l’exercici del “comercio, la industria o la enseñanza” i els imposa la submissió a les lleis tributaries del país, així com la possibilitat de nacionalitzar els seus bens.

No celebris les Festes veuràs quin goig

Agustín García Calvo
Conferència a Lleida el 13-03-2009

Fa unes setmanes va morir el meu admirat i polifacètic, professor, lliurepensador, escriptor, articulista....Agustín García Calvo. Voldria aprofitar per fer-li el meu humil homenatge. Va publicar gran quantitats d’articles en diversos mitjans, però ni ha un del 1992 a un diari d’àmbit estatal, que recordo cada any per aquestes dates: “¡No celebre las Fiestas! Verá que gozo” És una fina i àcida crítica al consumisme desfermat que des de fa unes dècades s’ha implantat en la nostra societat. Tot un seguit de costums que han anat arraconant la nostra autonomia individual per llençar-nos a la pràctica col·lectiva de uns protocols que literalment ens fan tornar “lelos”. Doncs feu la prova. Mireu de no fer malbé el vostre cervell pensant quins regals fareu, on els comprareu, que menjareu els diferents dies vermells (de un i do els que hi ha) d’aquestes setmanes. Allibereu la vostra agenda diària del munt de compromisos culinaris amb família, amics, companys i companyes de feina.... Veureu quina felicitat. Entrareu en un espai que difícilment puc explicar si és que no ho tasteu. A més a més -gran novetat!- aquest any les circumstancies socioeconòmiques s’han ficat de la nostra part i és que sense paga extra (que no doble) molts de nosaltres, afavoreix que no celebrem res. Au doncs. A DISFRUTAR!

Publicat a "La Quera" núm 18 - Desembre 2012

Per veure l'article de Agustín García Calvo CLICA AQUI

José R. Muñoz Sisó In Memoriam

IV Congrés de la CGT de Catalunya. Lleida 1992

Ens ha deixat José R. Muñoz Sisó. El passat 30 de novembre. Militant compromès del Sindicat de Transports (Secció Sindical de Correus) de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida. Incorporat a la CNT de Lleida a finals dels anys 80, encara que ja militant amb anterioritat a terres galegues. Va estar Secretari General de la F. I. De Lleida entre els anys 2004 i 2008, possiblement l’etapa més fructífera de la CGT a Lleida.

Ja no hi és però ens deixa el seu compromís constant, l’esforç i la disposició a treballar per l’Organització, l’empenta i l’esperit positiu del “ens en sortirem, segur”. Qualitats totes que segur ens acompanyaran en la resta del camí. Jose la terra te sigui lleu.

14N la darrera oportunitat o el inici d’un llarg camí

El 14N podia representar la darrera oportunitat de començar a redreçar la situació crítica en la que es troba Lleida, Catalunya, Espanya i bona part d’Europa. La segona Vaga General (VG) de 2011 tampoc ha aconseguit expressar amb claredat i rotunditat l’estat de indignació, rebuig i fins i tot desesperació de la societat envers la situació que s’està patint. Sí, contra la situació, perquè posar-li noms i fisonomies és cada vegada més difícil. Una VG –per considerar-la un èxit-  ha de paralitzar un país. No ha estat el cas en les darreres que s’han convocat aquí. Moltes veus diuen que la VG o simplement la vaga, és un recurs reivindicatiu –o de lluita- que ha quedat obsolet. Caldrà tindreu present, però en tot cas es constata –malgrat ser optimista- que l’objectiu no s’assolirà. Volem rectificar el sistema o el volem canviar. Aquesta és la qüestió. Amb aquestes VG’s no veurem retirada la Reforma Laboral,ni la marxa endarrere de les retallades (algunes –alerta!- ho son per duplicat).

Això sí, ens manifestem. Molts. Cada vegada més. Les manifestacions semblen el termòmetre o l’indicatiu de la voluntat popular. Argument pobre, molt pobre, que el sistema –molt preparat per aquestes expressions- fagocita com si tal cosa. Alguna cosa si ens van dient aquestes expressions multitudinàries: cada vegada hi ha més persones que desfilen darrera les pancartes no oficialistes (per no utilitzar allò de “els majoritaris”) A Lleida per primera vegada –tot i que els mitjans “mass media” no ho han reflectit- hi havia mes gent al bloc no oficialista, no majoritari. És clar que tota aquesta gent no mostra aquest poder de agrupació en el dia a dia. Son molts els que lluiten en i des de diversos àmbits. Sindicats amb voluntat transformadora –però amb molta precarietat organitzativa-, partits politics que cerquen un espai, també transformador, i organitzacions socials molt i molt diverses, algunes amb èxits a cop de constància –com els de la Plataforma contra els desnonaments- i totes amb una grandíssima dosi de voluntarisme. Si tota aquesta massa deixes una mica la visió reduïda de la parcialitat de la seva lluita i treballes per canviar el sistema imperant, l’esperança en un mon, continent, país, regió, poble, mes autogestionat s’obriria pas.

Rafel Baitg 

Article publicat a la revista La Quera - Lleida Novembre 2012

Cliqueu aqui per veure una breu filmació de la Mani del 14-11-2012 a Lleida

LAICISME versus ANTICLERICALISME (I)

Estem immersos en una època ce crisi. Crisi en un sentit ampli -econòmica, social, de valors- encara que l’aspecte financer sembla ser l’ull del huracà. L’efecte més directe per les persones és o són les extraordinàries retallades en el finançament de innombrables serveis, prestacions i activitats en general. En tots el casos això ens afecta als més febles. Sempre ha estat així. Hi ha, però, algun detall que hem crida l’atenció de manera especial. L’Església Catòlica Espanyola manté un silenci curiós, per a dir-ho d’alguna manera. Pel que sembla les retallades no li han afectat.

Sense tenir un coneixement extraordinari del tema, si puc deduir que les vies principals de finançament de l’Església Catòlica no han rebut el impacte. Diguem que el “Concordato” que te l’Estat Espanyol amb la Santa Sede –renovat no fa gaires anys pel govern socialista d’aleshores- en el seu vesant econòmic no ha sofert retallades. Hauria de ser ben coneguda la influència de l’Església Catòlica a l’Europa Occidental a partir de l’Edat Mitjana. Una Europa que va colonitzar bona part de la terra. Influència que grans potencies com la Britànica es van espolsar creant la seva pròpia estructura religiosa, o com més modernament els estats centrals i nòrdics van situar-la en el seu lloc, sense donar més concessions que a qualsevol estructura associativa.

Contrareformes (1)

La Llei de l’Avortament

Fa un parell de números d’aquesta revista, ja vaig tocar el tema una mica de passada. Pot ser em repeteixo una mica. No m’importa. El tema te una entitat que justifica la insistència en el seu tracte.

El govern del PP vol reformar la llei de l’Avortament. Més ben dit, vol fer una contrareforma i ja no se si he perdut el compte de les que porta i te in mente. Alguna de les contrareformes, te com excusa la crisi –només com excusa- però el gruix respon a un pla perfectament organitzat per la dreta. Ras i curt és una contrareforma integral d’allò que a poc a poc (molt a poc a poc i amb avanços molt tímids) s’havia aconseguit els últims trenta anys.

Enric Duran In Memoriam

El dia 10 d’agost ens va deixar l’Enric Duran. Una persona molt especial per a alguns de nosaltres. Excel·lent tècnic en comunicacions –possiblement el millor en aquestes comarques pel que fa a telegrafia- i com s’acostuma a dir i mai millor dit, Bona Gent. Autodidacta de la guitarra i cantant incombustible d’havaneres, jotes i ranxeres, en deixa molts records i ensenyances a dintre i a fora de la feina.

Enric Duran per sempre. La terra te sigui lleu company.

La crida de La Quera: Que hi ha algú?

La Quera va florir el 14 d'abril passat en plena primavera. Des del primer dia, el setmanari va aparèixer als quioscos amb la voluntat d'oferir a les terres de Lleida un nou mitjà de comunicació, amb l’esperit crític i l'humor com a principals eines d'expressió. Malgrat ser conscients de la difícil conjuntura econòmica, política, social i cultural, La Quera arrenca empesa per la necessitat latent a Ponent d'una alenada d'aire fresc en el camp de la informació i de l'opinió.