Constel*lacions

Ja està tot dit però...

Entrem en un forat del temps?

Fa pocs dies el Congreso de los Diputados (amb majoria absoluta del Partido Popular) ha aprovat –dona igual que sigui en solitari perquè te efectes legals- La Ley de Seguridad Ciudadana. Molts l’anomenem Llei Mordaça. Ens volen posar el morrió. Un gran, enorme, desmesurat pas enrere. És com un terrorífic viatge pel forat del temps a negres èpoques, encara no oblidades. Tant el contingut com la forma ens hi porta. Una lectura acurada, fa pensar si no es tracta de una norma per parvularis.  No és pas per a riure, però, pot ser les sonores passejades urbanes improvisades d’estudiants a el inici de curs, o algunes pràctiques pintoresques  com els comiats de solters-solteres –també en territori urbà- poden ser considerades a partir d’ara, motiu de violació de la pau ciutadana (si és que n’hi ha) en els millors dels casos, o indicis d’una revolta popular, classificable com a terrorisme. Llegiu... llegiu. Interpretació possible en la norma parida pels “nostres representants”. Barró, quartelillo, multa, antecedents  penals i més d’allò de primer dispara i després pregunta. Repressió pura i dura. Això sí...democràtica!

La feina legislativa de la càmera de representants no s’atura aquí. No. Pocs dies després, han aprovat la reforma de la Llei de l’Avortament. Un altre enorme, desmesurat retall de drets individuals que diu de forma clara i explícita que l’avortament no és un dret.  Aquesta càmera de “representació popular” encara és activa fins ben bé a finals d’any. Com deia l’Ovidi Montllor...”si encara dura la vida dura, doncs altre cop de part dels bons”. 

Publicat a la Revista "El Correu de l'OP" núm XXIV  Març - Abril 2015

Encara hi ha esperança

Tot i que cada vegada hi crec menys en allò que s'espera.
No coste gaire tornar-hi però.
Per probar sempre hi sóm a temps.

Ja està tot dit però...

I Correus.cat?

Aquesta any 2015 ha començat “interessant”. Sembla que s’han de definir moltes qüestions que afectaran a moltes persones. El President de la Generalitat de Catalunya ha convocat eleccions pel 27S, amb la idea de saber si hi ha majoria destacada partidària de un nou estat. En previsió de que això pugui confirmar-se, la tasca més immediata és ficar les bastides, les estructures bàsiques del hipotètic nou estat. Les prioritats semblen clares: Hisenda i Seguretat Social. Però un estat te moltes més estructures necessàries. Correus pot ser una de tantes. No en parlen; feina rai. Sí parlen, però, d’altres estructures –infraestructures- tanmateix molt importants, com les ferroviàries. El Conseller de Mobilitat i Territori ja està dissenyant com quedarien els ferrocarrils: privatitzats. A la venda. Ja no existirà RENFE, ADIF, ni tan sols els ferrocarrils de la Generalitat. Tot quedaria en mans d’operadors privats. El mateix que està passant amb la Sanitat (“Boi privatizando”) Aquí van més avançats. I si no ens belluguem, “un dos tres...qui gemega ja ha rebut”.

Ho expliquen com la única via perquè funcioni qualsevol servei, inclosos els públics. L’aritmètica més bàsica indica que són interessos per ingressar a “caixa”. (El pitjor és que quan hi ha pèrdues es repercuteixen a les butxaques de tots plegats)

Amb aquest preparo algú té dubtes de com seran els serveis postals catalans? : Correus.com  

Publicat a la revista El Correu de l'OP núm. XXIII - Gener-Febrer 2015

Editorial ElCOP núm. XXIII

Portem ja uns quants anys amb la insistència de que tot ha de ser privat. Si més no la gestió (i els beneficis econòmics). En diuen NEOLIBERALISME.  Es contraposa a una gestió pública dels recursos i de la prestació del servei. No es un tema senzill. En molts àmbits estem creuant la frontera entre “lo públic” i “el privat”. Si fem una ullada amplia al voltant obtindrem pistes. Més o menys per ordre –a títol enumeratiu, no excloent- Aigua, Energia Elèctrica, Gas, Sanitat, Educació...És una simple combinació matemàtica. Anem pagant més i més per aquest serveis i no milloren. El nivell de queixes augmenta exponencialment. El sistema es comporta com una piconadora. Correus no se’n salva. I finalment la qüestió no és gestió pública vs. privada. És si es fa bé o no. Quasi tothom dona els serveis postals com a morts. No estan morts. Pot ser els estan matant. La realitat és que cap estructura privada o pública mira pel bon servei. Uns perquè no guanyen prou, els altres perquè volen guanyar. Error. El benefici d’un servei públic no pot quantificar-se en termes econòmics, monetaris. S’ha de fer bé. Eficàcia + eficiència. Ni uns ni altres en saben.  

Publicat a la revista El Correu de l'OP núm. XXIII - Gener-Febrer 2015

Ja està tot dit però...

I la Botifarra?

Si voltem per algun local, generalment bars o cafeteries, on se juga a la botifarra, podreu observar –estadística pura- que els que hi participen responen a un perfil d’edat avançada. Això no és una novetat. Jo sempre he vist més gran a la gent que jugava a les cartes. El final de l’etapa laboral n’era una explicació que donava sentit a aquesta realitat. Però els joves també jugàvem. De estudiants, al plegar de la feina, els festius...Alguna cosa ha canviat i no és pas el joc de cartes més popular en aquestes contrades. Ara podem veure al jovent –pot ser al mateix local- reunits i connectats tots a l’aparell mòbil, suposo que compartint les seves jugades. Són els nous temps (que no tenen perquè ser necessariament dolents). El que hem sabria greu és que el meravellós joc de la botifarra, acabes a un de tants museus de l’activitat humana (etnològics en diuen). En la era de la comunicació, el joc de la botifarra, n’és un bon exemple de contacte. Els “xateixos” jugant al joc de la manilla, són impagables. Penseu que és l’únic joc conegut en el que la escridassada se l’emporta el company, no els adversaris. Una gran lliçó; és una manera de dir-li al company: si no anem a una, no guanyarem la partida. Solidaritat, suport mutu, valors que transmet aquest joc. De debò, tot un exemple de com sortir guanyador junt a.... Gran ensenyança! CONTRO, RECONTRO, SANT VICENÇ!!

Publicat a la revista "El Correu de l'OP" núm. XXII - Novembre-Desembre 2014

SELFIES

Sembla poc discutible que la cultura dominant a occident és l’anglosacsona. En conseqüència el idioma predominant (a banda el nombre de persones que el parlen) és l’anglès. Com abans el francès, l’anglès ens aporta cada dia més paraules al nostre vocabulari. Moltes s’incorporen al nostre idioma perquè pot ser no tenen una traducció concreta. Màrketing seria un exemple. No és el cas, però, d’una paraula que diríem està fent furor: Selfies, que voldria dir “fer-se un mateix alguna cosa”. S’aplica darrerament al camp de la fotografia per explicar que ens hem fet una foto nosaltres mateixos i més concretament amb el telèfon mòbil. A l’anglès ja tenia el seu mot concret: Selfportrait. I aquí també tenim el sinònim: Autoretrat. Són les modes que tot ho canvien.

Autoretrat

L’autoretrat, en termes d’art, forma una disciplina pròpia. Al llarg dels temps molts pintors l’han practicat. Rembrant (documentats uns 90), Van Gogh (29), Frida Kahlo, , Picasso, Alberto Durero, Salvador Dalí, Leonardo da Vinci, Francisco de Goya, Edgar Degas, Miguel Angel, Claude Monet, Diego Velazquez, Matisse, Andy Wharhol, i un llarg etcètera tenen producció.

En l’art fotogràfic passa el mateix. Fotògrafs com Stanley Kubrik, Richard Avedon, Robert Mapplethorpe, Català Roca...tenen obres dedicades a ells mateixos.  

L’autoretrat, és una variant que pot resultar fins i tot divertida i de la que podem aprendre una mica més de fotografia. No hi ha una tècnica estàndard. Podem deixar volar la nostra imaginació i enginy.  L’únic necessari som nosaltres mateixos i una càmera. A continuació unes senzilles idees per començar.

 

Amb les mans

La manera més fàcil, és sostenir la càmera amb els braços amb l’objectiu mirant cap a nosaltres i un dit al disparador. Normalment serà una imatge del rostre i per tant l’objectiu que farem anar haurà de ser tipus angular (de 18 a 35) Si la màquina no te enfocament automàtic haurem de ser curosos en fixar prèviament la distancia i utilitzar una obertura de diafragma més aviat petita  per evitar sortir borrosos. Si la màquina te autofocus (avui dia quasi totes) només ens preocuparem de les condicions de llum, fons i el que és més important, quin angle expressió facial volem transmetre.

Amb Trípode 

Però podem ampliar les possibilitats utilitzant alguna ajuda. La més útil és el trípode. Ens possibilita augmentar el camp de l’escena i fer el retrat de rostre, mig cos o cos sencer, dempeus, asseguts, estirats a terra...com vulguem. Amb aquest sistema, a banda de les precaucions comentades en el paràgraf anterior,  no tenim possibilitat de prémer el disparador de la càmera, de manera que caldrà utilitzar el temporitzador (millor 10 segons per tenir temps de situar-nos) o el disparador a distància que moltes màquines ja tenen. En aquest darrer cas també convé ficar temps de demora al disparador, però no cal córrer a “posar”.

A partir d’aquestes senzilles orientacions tècniques, podem ficar en marxa la nostra creativitat.

Amb trípode i mirall

Un complement que ha estat molt utilitzat i que a mi m’agrada molt, són els miralls. Un mirall, multiplica l’escena. La versió més senzilla, seria fer-nos el retrat que incorpora a la mateixa màquina. Però si cerquem l’angle adequat –i un trípode o recolzament per la càmera- aquesta no sortirà.

Reflex de vidre de finestra

Una variant, són els vidres. En determinades condicions de llum, els vidres reflexen les imatges i a l’hora permeten veure l’escena de l’altre costat, de tal manera que podem aconseguir escenaris diferents, inversemblants, fins i tot surrealistes.

Ombra

Finalment, hi ha un altre tipus d’autoretrat que resulta més atípic, però que també te la seva vessant artística: Capturar l’ombra del fotògraf. En exterior molt ben il·luminats, podem fer una foto de la nostra ombra. Te importància la quantitat de llum per obtenir un bon contrast. Pot ser llum natural –el sol- o bé artificial com per exemple un lloc amb molts focus o faroles.

Així doncs, tenim moltes possibilitats per a fer fotografia quan estem sols i volem fer un retrat. Un bon aliment pel narcisista que pot ser portem a dins.

Publicat a la revista "El Correu de l'OP" núm XXII - Novembre-Desembre 2014

Entrevista a "Porque semos asina"

Porque semos asina, es un trío formado por:

Antonio Gallardo “Colorín” (Campanario, 1952)– Voz

Paco Consuegra (Lleida 1948)– Guitarra

Angel Castro (Santa Cruz de Mudela – 1948) – Laúd

Angel Castro es funcionario de Telégrafos jubilado.

ElCOP.- ¿Cómo fue de empezar con esto de la música? ¿Cuando vinisteis a Lleida?

Antonio Gallardo.- Casi desde que tenía uso de razón. Con mucha timidez, porque casi me escondía. De adolescente cantábamos cuando nos juntábamos con amigos, en fiestas, etc. porque allí en el pueblo no había coros o grupos que hicieran música. Entonces sólo se escuchaba música por la radio; en los programas de canciones dedicadas. Eran los años sesenta y ponían tanto canción tradicional o popular, como música moderna. Me encantaba Rafael –aunque me cohibía un poco por las formas que tenía de expresarse.

En el año 1970 vine a Cataluña a trabajar primero a Tarragona y diversas poblaciones, hasta que acabé en Lleida después de la mili ya en 1974.

Paco Consuegra.- Yo nací en Lleida, dcerca de la Costa del Jan. Empecé tocando el laúd hace unos 52 años,  en la Banda de Educación y descanso. Me enseño un hombre que era ciego. No hice ningún estudio de música. Entré en la Rondalla de San Martín, y empecé a salir con amigos que tocaban la guitarra y me aficioné. Montábamos grupos y tocábamos en locales parroquiales. El primer grupo se llamaba “los Infantes”. Era un trío. Poníamos una pastilla y cuerdas metálicas y sonaba como una guitarra eléctrica. Ensayábamos en un almacen cerca del cementerio, después de trabajar. Hacíamos las canciones de la época (mediados de los sesenta). De los Sirex, Los Mustang...etc. Después hicimos un grupo de Rumba que se llamó “Los Flamencos”. Peret estaba de moda. Poco tiempo después entre de funcionario y no estuve en ningún grupo concreto. Eso sí la guitarra iba siempre conmigo.

Angel Castro.- Empecé tocando el laúd. En Santa Cruz de Mudela iba a un colegio de Jesuitas que tenía una rondalla. Allí estudié solfeo. Cuatro de la rondalla formamos un grupo llamado “Los Ecos”. Hacíamos lo que se llamaba entonces música moderna. Pero antes de debutar, entré en Telégrafos y ya no continué en el grupo. Ellos siguieron con un cierto éxito.

Vine a Lleida en 1966 pero me quedé definitivamente en el 1971 después de hacer el Servicio Militar. Ya tenía novia en Lleida. Entonces dejé la música. Sólo tocaba con compañeros de Telégrafos, en las fiestas, comidas, etc.

ElCOP.- ¿Cómo os conocisteis los tres?

A.G.- Conocí al Paco en la asociación Terraferma, que era una escisión de la Casa de Andalucía. Yo conocía al presidente desde hacía tiempo. Había un guitarrista con el que cantaba, pero el tocaba mucho del folclore andaluz, Sevillanas...etc. y a mi no me iba mucho aquel estilo. Entonces vi tocar a Paco y me interesó mucho la forma y la calidad que tenía de tocar la guitarra.

P.C.- Entré en la Casa de Andalucía en el año 1999 por un anuncio en el periódico. Necesitaban un guitarrista. Iba también a ensayar al Terraferma y una temporada también estuve en un grupo que se llamaba “Akai” que también surgieron de ese centro.

A.G.- Hasta que tomé contacto con los andaluces, no había hecho nada. En 1984 formamos la Casa de Extremadura, que pasó por distintos locales hasta el actual. Cantaba en la fiestas y actos o simplemente tomando unas copitas en algún bar. En la Casa de Extremadura, montamos también una peña de l’Aplec del Caragol y ya más adelante la rondalla a la que se incorporó Paco.

A.C.-  Conocí a Antonio y Paco hace 8 o 9 años a través de un socio de la Casa de Extremadura que cantaba en la Rondalla. Entre a tocar el laúd en la Rondalla y empecé a venir alguna tarde a escuchar a Paco y Antonio cuando ensayaban. Siempre acompañado del laúd.

A.G.- Paco y yo tocábamos mucho flamenco. Cuando conocimos a Ángel, introdujimos el laúd y pasamos a hacer más tipos de músicas y ritmos. El laúd le da un toque muy nuevo a una formación como la nuestra. Ahora hacemos muchos tipos de canciones. Nos atrevemos con todo. Así nació “Porque semos Asina”

ElCOP.- ¿Cómo fue de grabar un CD?

A.G.- Fue gracias a Francesc Pané. Era concejal en el Ayuntamiento y se preocupaba mucho de las Casas Regionales. Venía a menudo por el Centro Extremeño, y nos oyó a Paco y a mí. Le gustó mucho y nos propuso grabar un disco. Se hicieron muchas copias y se distribuyeron por las Casas Regionales. Fue el primero; allá por 2006. Ayudó a que fuéramos más conocidos.

Después en el 2011, ya con Ángel, hicimos otro –producido por nosotros mismos- y lo comercializamos junto con el primero porque el primero no se podía vender.

El que hemos hecho último, “Recuerdos”, ya refleja el cambio en el repertorio, que es muy amplio (habaneras, pasodoble, fado,...).

ElCOP.- ¿Teneis canciones vuestras?

A.G.- No. Paco sí tiene una letra “Tanguillos de Lleida”, y varios amigos míos, como un maestro de Campanario que me dio clases, que han hecho letras para que las cantara.

ElCOP.- ¿Cómo dais a conocer vuestra trabajo, conciertos, radio..?

A.G.- No hay muchas oportunidades. En el Centro Extremeño y en algunos eventos a los que nos invitan, normalmente relacionado con las Casas Regionales. En general les instituciones, no nos ayudan mucho. Prefieren contratar a artistas más conocidos, aunque sean peores, que no llamarnos a nosotros que somos de aquí.

En la Radio pasa un poco lo mismo. Tuve ocasión de conocer a Justo Molinero de Radio Teletaxi, pero ha programado poquísimas veces nuestra obra.

Hacemos esto porque nos gusta. No buscamos lucro.

ElCOP.- ¿Vuestra experiencia viviendo en Lleida como la consideráis?

A.G.- Buena. Aquí hemos formado la familia, hemos trabajado y se nos trata bien. No hay ningún tipo de discriminación.

A.C.-  Si no hubiera estado bien hubiera pedido el traslado. En el año 1978, fundé el Torneo de Telégrafos. Una competición de fútbol para veteranos que continua y es un referente deportivo de primer orden en estas tierras. La Asociación de Telegrafistas, me concedió la distinción “KDO” en reconocimiento a mi labor, por extender el nombre de Telégrafos.

DISCOGRAFIA:

Antonio “Colorín y Paco Consuegra

“Entre Lleida y Extremadura”  - 2006

“Porque semos asina”

- “Entre Lleida y Extremadura” (Vol 2) – 2011

- “Recuerdos” 2014

Publicat a la Revista "El Correu de l'OP" núm XXII Novembre-Desembre de 2014

EDITORIAL ElCOP XXII

Quan arriben aquestes dates, els que tenen una edat i encara treballen o han treballat a Correus, recorden la època d’una manera particular. Les Festes de Nadal a Correus, eren una temporada especial per la quantitat de feina que en pocs dies es generava. Milers i milers de cartes arribaven als centres de treball, com si d’un tsunami postal es tractes. Calia contenir –en aquest cas donar sortida- a tot aquell allau. Contractaven a temporers com fan a les zones agrícoles a les grans collites. En dèiem “turroners”. Però no ni havia prou per a donar l’abast. Calia doblar torns, reforçar serveis. Més hores de feina –amb una minsa retribució- de les que en dèiem “xampanyeres” perquè alguns usuaris –conscients de l’esforç del personal de Correus en aquells dies- donaven un “l’aguinaldo” que prenia forma d’ampolla de cava que era distribuït equitativament (?)entre el personal. Aquell detall feia que la prolongació de jornada tingues un cert aspecte festiu. Tot això es vivia amb molta intensitat a “la sala de batalla” (Sala de Direcció. Era un no parar de classificar, lligar, ensacar..... Temps era temps. 

Conversa amb Xavier Baró (Almacelles 1954)

Si l’Art fos anònim, estaríem tots més sans

Tot començà gairebé al bressol, quan la seva avia –pagesa- li cantava rondalles que havia aprés per transmissió oral. Tenia un impressionant bagatge de cançons de rondalla. L’ésser humà canta, no se sap per què. La cançó ha tingut sempre un sentit sagrat. Es canta per millorar la collita, perquè plogui o perquè faci sol. Les invocacions eren cantades al carrer o als temples. Als monestirs on les lletres eren preservades, es cantava. I també al carrer. Els goliards cantaven al carrer allò que no era permès cantar als temples. Eren històries anònimes que explicaven de poble en poble, igual que el joglars i trobadors. 

“Si l’art fos anònim estaríem tots més sans. L’artista seria més lliure i el públic també. De vegades el nom condiciona al públic i al artista. Per exemple, de l’art romànic –que a mi m’agrada molt- m’encanta no saber qui ha fet una obra. Veure dos obres diferents en dos esglésies i no saber si les ha fet el mateix artista o no, fa que valoris l’obra per sí mateixa.”

Les modes ens han destrossat les coses

“Des de els 19 anys estic als escenaris i no he baixat mai. Soc un artista vocacional. Des de petit sabia que em dedicaria amb això.”

- De vegades comentes que la època dels 70 i 80 va ser dolenta, que va aportar-te poques coses.

-Vaig créixer als seixanta amb la música tradicional, folk. A Barcelona va sortir el “Grup de Folk” que va editar una sèrie de cançoners amb temes molt variats de la música tradicional americana. Conèixer al Jaume Arnella em va marcar molt. Folk, Espirituals Negres, Rock, Country, traduït al català. Sense haver-les escoltat, podia tocar aquelles cançons. Allò enllaçava amb les músiques i texts tradicionals. Varen ser els meus inicis. Però soc un home del meu temps. És una qüestió generacional. Als 70 i 80 la música que ens envoltava era el rock. Els anys 80 van ser el principi del fi. On estem ara va començar als 80. Fins a les hores es valorava el talent, una bona cançó...etc. Als vuitanta van aparèixer els creador del negoci. Tot havia de tenir un tipus de so, una imatge... Varen crear motllos i t’havies d’adaptar si volies sortir a la radio o enregistrar a una companyia discogràfica. El grup Primavera Negra va ser un cas. Un grup en el que no hi havia interrelació entre els seus components. S’adaptà a un patró fixat i va tenir certament repercussió a nivell nacional. Vaig aprendre molt, això sí, de la disciplina diària del treball, de l’assaig, però no em trobava a gust. Després de dos discs publicats, vaig composar uns temes que bevien d’arrels del folk català i les van considerar ràncies. Jo, però, vaig gravar-les (amb la única col·laboració del bateria) i les vaig portar a Madrid. Periple per varies discogràfiques. Sorprenentment, va ser a Madrid on una persona del mon de la música tecno-industrial,  Servando Carballar (Discos Dro), se’n va adonar que aquella música tenia arrels amb denominació d’origen. A partir d’aquí faig un llarg peregrinatge per Espanya que dona com a resultat “La cançó de l’udol” al 1998.

Tot recomença a La cançó de l’udol

Comença una etapa de investigació, d’estudi, de trobar-se musicalment a si mateix. Els textos, la poètica que acompanya la música prenen una importància substancial. Aquest estudi el porta als trobadors occitans. Fan cançons perfectes. Els Joglars, els Trobadors (trobaires) del S. XII occitans i també castellans o d’altres indrets, tenen textos insuperables. Parlen d’històries de la gent, però també hi ha una part personal, que extreuen del seu cor. Textos hermètics que parlen de l’ànima humana.

- La teva obra forma un conjunt homogeni?

 Tots els discs formen una obra però són diferents. Reflecteixen el moment de la creació. El conjunt és identificable. El so, la música. En aquesta creació entra també l’experimentació però sense deixar de tenir un peu clavat a la meva terra.

- L’any passat, vas enregistrar “La Ruta dels Genets”, acompanyat de l’Art de Troba. És un disc en directe de temes dels anteriors treballs. La selecció està feta amb algun criteri específic?

No. Soc molt poc racional amb la música. No vull intel·lectualitzar res. Em deixo anar per les sensacions de cada moment. Així vaig triar les cançons. L’Art de Troba es un grup fantàstic, extraordinari. Fa molt temps que toco amb ells i espero continuar fent-ho. Ara, però, són temps difícils per la música i sobre tot pel directe. Tirar endavant concerts amb un grup de quatre o cinc persones que s’han de guanyar la vida és complicat. El concepte de concert ha decaigut des de el punt de vista econòmic. I no pas per la crisi. La gent te altres aficions com el futbol o la tele. Si no són concerts faraònics la gent no hi va.

- L’artista d’on beu?

- L’esser humà sempre ha estat sotmès. L`únic que m’importa es la gent. Connectar amb la persona. Com sent, com viu, com pateix. Te n’adones que molts dels problemes de la gent, són com a propis. Tinc contacte directe amb el meu entorn, tot i que fugint de la quotidianitat. Sento que hi ha una guerra oberta, mai analitzada, mai portada a la primera plana de la realitat, amb el poder. El poder polític i econòmic, s’ha encarregat de sotmetre ales persones. A vegades d’una forma subtil, a vegades no –com ara- que és a cara descoberta. A més a més el poder se’n vanagloria amb l’aplaudiment dels mitjans. Això em commou.

- La intenció és que tot això canviï?

Sí. La funció de l’art és canviar la societat començant per l’individu. La pretensió és que al que escolti la meva música, li vibri una campaneta que no havia sonat mai i l’impulsi a canviar-ho tot o fins i tot a engegar-ho tot, que és una manera de canviar. La gent és més conscient que mai de la necessitat del canvi.

En el darrer disc –“Allau d’estrelles solitàries”- parlo d’això i ho faig en tercera persona, mentre que la resta de la meva obra està escrita en primera persona.

La Cultura és una paraula buida que se l’ha apropiat l’Administració.

Poc després de la transició, el poder es va carregar les iniciatives de barri, popular, la autogestió, per modelar una societat en la que els artistes no fossin crítics. La cultura va passar a ser únicament diversió. Es van inventar els concerts subvencionats, els macro-concerts on portar noms que omplissin grans recintes i en canvi al músic que és guanya el pa tocant cada dia, el van marginar totalment perquè aquest precisament és el músic individualista, que te un criteri, una manera de veure les coses que no encaixa amb la seva. Així portem més de vint-i-cinc anys. Ara amb la crisi, estan parlant de cultura però des de la mateixa óptica. És amb el que jo estic totalment en contra. El que s’ha de fer és deixar lliure la autogestió, no posar-li traves. Poder organitzar un concert a una plaça o al carrer, sense que vingui la policia, et prenguin els instruments i et fiquin una multa. Poder utilitzar locals sense tants requeriments, condicions i permisos. Per això soc crític amb la cultura, és una paraula buida.

Ens han configurat una societat en la que, per exemple, la música no pot ser trista, ha de divertir. Això és alienar a la gent, treure-la de la pròpia realitat. S’ha de viure amb l’alegria i la tristesa. L’una sense l’altra no tenen sentit. Com el clown, que mentre fa riure, li cau una llàgrima. L’art ha de commoure, produir sensacions. No només ha de ser el divertimento pel divertimento, que pot arribar a l’estupidesa, ni la melangia malaltissa.

La música forma part del cosmos. Es la banda sonora de la vida. Te moltes propietats, fins i tot pot millorar la salut.

- Ets Cantautor o fas Cançó d’Autor

- Tots els oficis tenen un nom i el nostre també te dret a tenir-lo. No m’he sentit proper al concepte de cantautor per com es contextualitza aquí. Fellini, Bergman o Jarmusch, fan cinema d’autor, Casasses fa poesia d’autor...etc. Jo faig cançó d’autor. El compromís del autor és amb la seva obra i amb la societat. És el responsable, el director de tot el que fa i ningú ho manipula. L’autor porta la seva obra fins a les últimes conseqüències. A les hores si jo faig un disc, no ho fa un productor, ni una radio. Si aquest disc, no el volen a la radio, doncs mala sort. L’autor te el compromís amb la seva obra.

- En ocasions has col·laborat amb el teu fill Amat. Has posat música als seus poemes?

- No. Hem fet i farem coses junts però no he musicat poemes seus. Musicar poemes és una cosa delicada, he fet un poema de Jacint Verdaguer i un d’en Joan Salvat-Papasseït i vaig publicar un disc amb poemes de Arthur Rimbaud.

Rimbaud va arribar en un moment que significà un punt d’inflexió a la meva vida. Personal i creatiu. Tal com portava la meva obra, havia arribat a un carrer sense sortida. Sempre he patit. Un patiment relacionat amb la meva professió. En aquell moment no li veia sentit a sortir a un escenari i cantar cançons. Havia perdut la màgia. Vaig deixar la guitarra i volia dedicar-me a escriure. Era deixar-ho córrer o trobar una sortida. Vaig trobar un poeta il·luminat.

Durant dos anys vaig fer una immersió a la seva obra i a la seva persona. Vaig entrar dintre d’un poeta que va canviar el llenguatge i li va donar a la poesia la llum que no tenia (i que poques vegades te). Li va donar un cert radicalisme individual. Rimbaud va ser un àngel. Jo estava al fons del precipici. És com sortir de l’úter de la mare, o és com un quadre negre que a la punta, però, te una estrella que t’il·lumina.

La Poesia, l’Art, ha de servir per a canviar la vida. A mi me la va canviar. Al tornar era un altre.

L’individu

Hem de ser conscients de que l’esser huma està destinat al fracàs. La persona està per sobre de les organitzacions. Qualsevol canvi passa per l’individu. Quan parlem de Solidaritat, l’hem d’entendre com la ajuda individual que necessitem donar-nos per a canviar les coses. La Solidaritat és un concepte que com Cultura o Llibertat han quedat reduïts a simplement paraules. La Solidaritat de la persona, és la sortida a nivell individual. Sense això no hi ha canvi col·lectiu. No hi ha revolució. Soc un inconformista. Sempre busco alguna cosa més.

El darrer treball “Allau d’estrelles solitàries” parla d’aquest aspecte social de l’individu maltractat pel poder polític i econòmic. És un treball de col·laboració amb la Fundación Robo, formada per un conjunt d’artistes, sorgida dels moviments del 15M

Discografia:

§  La Cançó de l’udol (1998)

§  Deserts (2000)

§  Xavier Baró Canta Arthur Rimbaud (2002)

§  Cançons del temps de Destrals (2004)

§  Flor de Joglaria (2006)

§  Lluny del Camí Ral (2009)

§  La Màgica Olivera (2011)

§  La Ruta dels Genets(2013)

§  Allau d’Estrelles Solitàries (2014)

Allau d’estrelles solitàries, es presentarà a Lleida el 24 de gener de 2015

http://www.xavierbaro.cat/

http://xavierbaro.bandcamp.com/

Fotografies: Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC Núm. 6 Desembre 2014