En Pep Mòdol ens ha deixat

Ens ha deixat en Pep Mòdol. Al Pep ja el coneixia de vista de l’escola (era un xic més jove que jo) i vaig establir relació fa uns 30 anys a través de les nostres filles Laura i Cristina. Des de a les hores hem compartit juntes de AMPA, col·laboracions en publicacions com ara La Quera i Plec i converses. Moltes converses, gairebé sempre amb el rerefons de la recerca de la millora de les persones i el seu entorn. Cadascú amb la seva visió però amb molt de respecte i sovint amb complicitat.

 Darrerament, a la junta de la A. de Veïns i Comerciants del Barri Noguerola-Estació-Segre –de la que era president-  he tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà la seva enorme capacitat de fer feina, de inventar, d’estirar projectes. Incombustible. Locomotora potentíssima. Sempre em quedaré, però, amb el Pep conversador. Gran conversador. Després de cada xerrada, per insubstancial que pugues semblar, jo acabava aprenent alguna cosa. 

Si un consol em queda és que crec que sempre m’acompanyarà. Encara que sigui sense calçots. 

Que la terra te sigui lleu company

10 de juliol de 2020. 

L'Associació de Veïns Noguerola-Estació-Segre, va fer públic el següent comunicat:

Avui ens ha deixat el Pep Mòdol Pifarré, el president de la nostra associació. Però, més enllà d'això,ens ha deixat una persona compromesa amb un barri de totes i de tots, un barri en el que hi ha nascut i mai ha abandonat. Ens ha deixat una persona que des de la lleialtat a un horitzó progressista ha lluitat incansablement, no només per un barri millor, sinó també per una ciutat - i país- fidel als seus ideals.
Et trobarem a faltar, Pep. Un abraçada ben forta a la família i a tots els amics i amigues. Descansa tranquil, seguirem en el teu camí. 

Confinament o no ser viatger

No he estat mai un gran viatger. Ni tan sols petit. Sempre he pensat que a casa s’està molt bé. Això deia el meu pare. Només he viatjat a certa distancia per causes imperatives. Per exemple a Galícia a fer la “mili” o a diverses províncies de l’estat espanyol per la feina (Correus) on el rècord de distància el tinc a Tenerife. També alguna sortida per vacances (auto imposició familiar) quan les nenes eren petites. A terres estrangeres, la experiència es redueix a Andorra i dos fulgurants passos per França. Res.

He viatjat però. Virtualment. Des de els 10 o 12 anys, la lectura va fer que els meus horitzons s’ampliessin de manera extraordinària. Tots els continents, mars i oceans vaig visitar de la ma de Jules Verne, James Cook (les cròniques dels seus viatges descobridors són autèntics documents de aventura reals), R. L. Stevenson, H. Melville, D. Defoe,  Jonathan Swift, i molts d’altres. Els capitans Nemo i Ahab –per exemple- varen ser personatges que la meva memòria ha conservat. Les expedicions als  pols Nord i Sud. Admudsen i Scott. O en un àmbit més científic, Charles Darwin. En general tota la àmplia novel·lística aventurera. També hauria de citar a un clàssic; Homer.  La Odissea, la vaig haver de llegir varies vegades, però encara no fa gaires anys ho vaig tornar a fer, en una traducció crec que millor de les d’aquella època (algú recorda la Ed. Austral?).

En aquest període, ja de bon principi, acompanyava la lectura amb la observació dels viatges i les localitzacions en un globus terraqui. Sempre ni ha hagut un a casa. I amb un Atlas Universal. Complements que encara ara (ja sé que hi ha el Google Maps i Eart) considero imprescindibles.

Parafrasejant a Arquímedes, diria que: doneu-me una bola del mon i un atlas i aniré arreu del mon.

Poc a poc em vaig interessar per la novel·la de ciència-ficció i vaig seguir George Orwell (1984 el va col·locar en aquest estil, encara que la seva producció va més enllà) H.G.Wells, Aldous Huxley, Ray Bradbury, Isaac Assimov, Arthur C. Clarke.... una forma de viatjar a altres mons i estructures socials. Fins aproximadament els 17-18 anys, aquestes eren lectures que m’absorbien molt. Més que la literatura clàssica. Desprès arribaren les lectures de assaig ideològic. Un altre despertar. Jo diria el despertar (parlem de 1974 i posteriors). Això ho deixo per un altre reflexió.

No he viatjat per aquests mons de deu (que es deia) però vet aquí que ara me’n adono que conec persones de molts països. Poca broma 35 països. Quatre continents. El fet migratori no és nou. Es un fet mil·lenari. Fa milions d’anys que els humans o abans el seus precursors ja migraven per diferents raons. Però –perdoni la lectora o el lector- jo de petit i jove, només coneixia allò que en deien migracions interiors, dintre de la península Ibérica. Qualsevol humà procedent d’altres latituds era considerat un fenomen anecdòtic, estrany i amb alguna dosi d’exotisme. Des de ja fa unes dècades, han anat arribant gents de procedències inversemblants. Així és com, ni que sigui de forma verbal, boca orella, he anat sabent de primera ma, altres cultures, formes de organització social, costums, alimentació... etc. Tot sense bellugar-me del lloc; de casa. Fantàstic!

Ah! Viatges! Ni ha de ben estranys. Virtualitat? Imaginació?. Tinc també una experiència, viatge, en una etapa de la meva vida que volia ser psicodèlica. De un i do. Aquest viatge, no va passar més enllà d’estar agafat a un arbre –pot ser intentant mantenir algun tipus de relació difícil de definir- durant un temps indeterminat (no recordo res absolutament). No ho vaig tornar a repetir.

Viatges.   

Oficis Perduts

Porter de Finca

Pot ser no és un ofici en el sentit estricte del concepte, però el Porter de Finca al llarg de dècades va adquirir característiques d’especialització que el singularitzen com activitat.

Aquests modests escrits no pretenen ser treballs d’història i per tant no sabria dir quan comença la figura del Porter de Finca. Probablement a finals del S. XVIII i segur en el S. XIX amb l’extensió dels edificis de veïns. La construcció vertical de les vivendes, va fer aparèixer aquesta figura, que ha anat evolucionant, i tal com jo la recordo, va tenir els seus anys d’esplendor al S. XX, en edificis  habitats per famílies burgeses benestants.

Les tasques, la feina del porter de finca eren molt variades. El resum seria: atenció als veïns de la finca. Aquesta atenció era molt i molt variada. Manteniment dels espais comuns, que abastia feines de neteja, funcionament correcte de elements com portes, elevadors, ascensors, enllumenat, energies com ara el gas, calefacció...etc. Neteja o cura de l’entrada inclosa la vorera d’accés.  Recepció d’encàrrecs pels veïns o a la inversa (bidireccional: provinent o adreçat al veí) distribució i cura de la correspondència (que incloïa una estricta reserva i discreció al voltant de les procedències i remitents de les missives... amb caràcter general s’entén... en veu baixa i a canvi d’alguna cosa, podia filtrar convenientment protegit, alguna informació). De nou ve a la meva memòria allò que ens explicaven abans d’entrar a treballar a Correos: El secret de la correspondència, no acaba en el seu contingut si no que també afecta a la seva procedència, remitent...etc. Deformació professional resident en la meva memòria.

Tenir noticia d’allò que succeïa als voltants, al carrer, al barri, per donar oportunes informacions als inquilins, era un aspecte essencial de la seva activitat. No es bellugava una fulla, sense el seu coneixement. Tenien també les seves i fiables fons d’informació: els porters de immobles veïns, botiguers, escombriaires, guàrdies urbans (a les hores hi havia la figura del guàrdia de barri o sector). Tota una estructura informativa de primer ordre. Eren els principis de les xarxes socials boca orella. Oficiava a més a més de filtre de les persones que volien accedir a algun dels habitatges. Com si un vigilant de seguretat es tractes, interrogava amb molta seriositat sobre motius de la visita, grau de relació, o fins i tot identificació. En alguns immobles quan va instal·lar-se el telèfon,  el porter anunciava al inquilí la visita. Tot plegat, sovint, convenientment uniformat (vestit tipus conserge o vedell tocat en ocasions amb gorra de plat)

Està clar que –en funció del nombre de veïns de l’immoble, la feina donava per a moltes hores d’activitat. Dedicació exclusiva nit i dia.

Porta. Consell de Cent, 167

Però hi havia més. El Porter –que acostumava a ser una activitat prolongada en el temps- coneixia a tots i cada un dels habitants fins a extrems molt íntims. Diríem que sabia vida i miracles de tots. La seva activitat, incloïa aspectes sociològics, psicològics i fins i tot d’assistència sanitària primària. Ara em ve al cap una cosa que em va dir en Joan Vilagrasa i Ibarz, professor de Geografia a l’Estudi General de Lleida, amb el que vaig tenir l’oportunitat de col·laborar molt modestament en un treball (“Estudis Urbans a Lleida” – 1982 UB – Estudi General de Lleida – Departament de Geografia) i que malauradament ens va deixar de molt jove, que de geografia urbana i humana, els  que més en sabien eren els Carters de Correos, de forma molt especial a les petites poblacions.

Doncs els Porters tenien un coneixement extraordinari dels habitants de la finca. Entrades, sortides, costums, gustos, preferències, relacions, procedències, avantpassats... Gairebé tot.

Des de el punt de vista psicològic, eren una mena de assessor, confessor, confident. Això li atorgava un paper rellevant, tot i la modesta posició social que ocupava. Sovint era consultat al voltant d’aspectes personals o familiars, d’àmbits inversemblants com poden ser relacions de parella, relacions de festeig de fills o filles, anades i tornades  –propis o aliens- el que significava molts cops, entrar en el terreny de la tafaneria. En aquest escenari, la prudència, discreció i cautela en el coneixement de determinades intimitats eren virtut molt apreciades en aquest ofici.

Sovint el Porter tenia còpia de les claus d’algunes de les vivendes, amb el que això suposa de confiança i de màxima responsabilitat. Per a dir-ho ras i curt, podia accedir al calaix de la tauleta de nit de molts veïns, espai que sempre he considerat com el sancta sanctorum de la intimitat personal.

Edifici.

Per altra banda, els emoluments de l’ofici eren bastant minsos i sovint es complementaven amb retribucions amb espècie, propines compensatòries d’alguna feina “extra”, i poca cosa més. Això sí, en els temps de màxima esplendor d’aquesta figura, tenien la vivenda de franc. Acostumava a ser un espai humil situat a la planta baixa o de vegades al altell –golfes- de l’edifici en que ell mateix i la seva família habitaven –gairebé sempre amb un mínim de dignitat que els propis veïns exigien. Per cert la parella del porter o portera, també col·laboraven en la tasca diària.

Tal i com recordo la figura, avui ha desaparegut. Com a molt hi ha empreses que proporcionen una mena de servei de manteniment diürn, això sí, que res te a veure amb el tracte gairebé íntim que oferia el porter.

En aquestes ratlles m’he referit a l’ofici amb el gènere masculí. Estàveu pensant que només hi havia porters? No també havia porteres. Les propietats, característiques, virtuts, defectes, habilitats o mancances de uns i unes eren sovint molt diferents. Però aquestes apreciacions –que poden resultar certament relliscoses- els hi deixo en mans de la lectora o el lector, o pot ser hi haurà un segon capítol com a les series? Qui lo sa.

Rafel Baitg

Dibuix Rafel Baitg

Fotografies: Cristina i Rafel Baitg

COMUNICACIÓ (I XARXES)

Aparell de Radio Philips de 1955

La Comunicació va ser del primers avenços en la evolució de l’home (sapiens) que varen anar evolucionant al llarg dels mil·lennis. Primer de curt abast. Boca – orella, per passar més endavant als crits (incloent onomatopeies i xiulets) des de el cim d’un turó i després a les places de les viles i ciutats. Les àgores  n’eren un àmbit de comunicació essencial durant segles i segles. 

Radio Transistor

Els púlpits i faristols també eren –pot ser encara avui ho són- plataformes de comunicació. 

Ja estem en un tipus de comunicació en el que hi ha un missatge emes per un individu, adreçat a diversos individus. La capacitat de emissió, anar augmentant, primer amb els senzills megàfons de primera generació (un embut –per exemple) i varen fer extraordinària eclosió amb el descobriment de les ones hertzianes. Pas de gegant. L’emissor feia arribar el missatge a una multitud de receptors, més enllà de muntanyes i oceans. 

Telèfon

A nivell més directe, el telèfon va permetre la comunicació personal a distància. Després, com aquell que diu no fa gaire, el missatge va incloure la imatge.

Aquí aporto una mostra no exhaustiva de la meva modesta experiència amb la comunicació.

Aquest aparell de radio –Philips de 1955- te la mateixa edat que jo i m’ha acompanyat des de ben petit, fins que va entrar en situació de ILP (Incapacitat Laboral Permanent). 

Televisor

Ordinador Personal

Poc a poc les seves funcions varen ser assumides pel petit transistor. El meu pare, a casa, sovint el portava enganxat a l’orella (abans de conèixer els auriculars) i que jo mateix encara utilitzo a la cuina, mentre faig alguna cosa. Quasi de forma simultània, en el que diríem el inici d’una vertiginosa progressió tecnològica que sobrepassa l’espai d’aquestes lletres, vingueren la imatge i els sofisticats sistemes audiovisuals. Sistemes que podem dir que ja tenen gairebé intel·ligència pròpia. Les computadores –poc abans reduïdes a àmbits industrials i comercials- varen entrar a les vides individuals am el Personal Computer. Vertigen.

Alexa

La darrera eina, entra en un terreny que trobo difícil definir. Esclavisme tecnològic. Un aparell, que com els humans te nom, al qual parles. 

Demanes. 

Ordenes. 

I sense qüestionar absolutament res, obeeix. 

Estem fregant l’univers Asimov. De fet, crec que ja hi som. 

Donen ganes de plegar o desertar.

ANTÒNIA AGUILÓ

Escultura i so

Antònia Aguiló (Lleida 1927 – Lleida 2017) Escultora de les nostres Terres. Va iniciar-se en la disciplina de la ceràmica. Continuà amb la fusta per acabar amb el ferro. Amb aquest material és en el que va adquirir més notorietat, per el trencament de molts estereotips. De formació autodidacta, de les poques escultores de la seva generació, li va atreure l’abstracció i va emprar materials com el formigó i sobre tot el ferro. Obres de gran format –menuda com era ella. Sembla que la crítica catalana contemporània, la va classificar com a representant de la generació del Mig (formada durant la Guerra Civil).  La seva creació podem observar-la en diverses poblacions d’arreu: Barcelona, Donosti, Valladolid, Sevilla i Luchon entre d’altres. Tan mateix, des de els anys seixanta, va exposar individual i col·lectivament en nombroses sales i institucions

Escultura Sònica

Una de les seves constants, es la figura de Crist, al que ha esculpit en diversos materials i que romanen en diverses esglésies de Lleida i altres poblacions. Un altre camp de la seva producció, ha estat la escultura urbana, que és present a la nostra ciutat. Per exemple l’escultura Exaltació al Treball (1992), situada al barri de Mangraners, en les immediacions de la empresa Aguiló Pujol (l’Antonieta era neta de Pau Aguiló, fundador de l’empresa).

Però em voldria fixar en la seva obra Escultura Sònica (1983), situada a la plaça Sanahuja de Lleida. La seva posició, és just a sobre del riu Noguerola (en aquell tram passa soterrat) , pocs metres abans de la seva desembocadura al Segre. Consisteix en quatre tubs metàl·lics algun dels quals queda obert sobre el Noguerola, de tal manera que si ens atansem, podem sentir la remor de l’aigua. No deu d’haver moltes obres que apleguin una figura física amb el so produït pel discórrer de l’aigua. A més a més, jo hi trobo una altra característica, que si no recordo malament comentàvem quan vaig anar a viure allí a la voreta: si mireu cara a cara l’escultura te una semblança o recorda la figura de E.T. La lectora i lector que vulgui pot anar a comprovar i aprofitar per sentir el batec del Noguerola.

Text i Fotografia Rafel Baitg

Doc. Consultada:

-          Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida – V.A.

-          Hemeroteca Segre

Publicat a la Revista PLEC núm. 27 – Desembre 2019

LA CULTURA COM A ECOSISTEMA

o La Kultura com a ekosistema? Kontracultura?

A la redacció de PLEC. Varem rebre aquesta carta. D’en Carlos Sus Dolcet. Una reacció estomacal, que em provoca diverses reflexions, al voltant d’això tan gran i universal com és la Cultura, aprofitant aquesta secció de la revista: La Cultura com Ecosistema. Que, per cert és subtítol de la capçalera.

Els literats .

Una nova espècie ha nascut de la tirànica pèrdua del sentit comú, es a dir, l`orgull desmesurat i la falta de sexe satisfactori. Li podríem afegir els efectes de la lluna i el super poder del civisme il·lògic ( jo ho puc fer però tu no). Aquests individus es fan dir els intel·lectuals de Lleida.

Els podem trobar a la pastisseria del barri, al supermercat, al bar del costat (prenent un te o un cafè descafeïnat de maquina amb sacarina i mes llet que cafè, per no perdre la compositora i la sobrietat.

Oloren diferent que la resta de sers humans,  saps qui son, bones persones , elegants, guapos. Tenen bons càrrecs, professors, artistes periodistes...............Sabeu de qui parlo?

S`omplen la boca de parlar del pagès com la professió del savi i no han anat mai a collir un préssec. Ells van al Mercadona i es fan passar per progres d´esquerres.

No els agraden els babaus com jo. Ni la gent barroera de poble. Es a dir els que em trepitjat merda de vaca , netejat granges de porcs, em passat calor a l estiu i fred a l hivern i els hem muntat la vitroceràmica de casa seva. No els agradem, perquè no llegim, ni sabem res de Rimbaud, ni coneixem l`obra de Keruach i el pitjor de tot no tenim cura de les faltes ortogràfiques.  Som uns ignorants i hauríem de morir tots. ( No eres tu, son tus faltes de ortografia)

Van a Platja d`Aro a l`estiu i s emporten un llibre de Marius Torres, i van a Punta Cana a descobrir mon amb la polsereta.

Tenen un munt de vinils amb el plàstic ficat que no han escoltat ni escoltaran mai, però si els poden ensenyar als seus amics quan fan un sopar i brinden amb vi bo i vacil·len de discs de col·leccionista.

No han trepitjat mai fang però et miren per sobre del teu cap com si els tinguessis de donar pleitesia.

Tenes seguretat jurídica, advocats , i accions a grans empreses per salvaguardar la jubilació.

.../...

Aquells intel·lectuals es van convertir en ovelletes del seu propi llop. I així continuen cada cop que els veig en algun concert.

Es una observació , no els culpo de ser com son . son lliures i moriran lliures, però no els perdono una cosa. S han carregat el rock n roll i ho pagaran car,. Quan torni el rock n roll a Lleida no seran benvinguts.

Carlos Sus

La CULTURA, és un contenidor molt i molt gran. No tinc capacitat per fer-hi una definició ni descripció. En aquesta secció han escrit firmes molt més qualificades que jo, hi ho han fet molt bé. Ja fa temps que penso que la cultura, és tot el que te que veure amb l’expressió dels essers humans. Suposo que és un concepte antropològic. En aquest univers, una part ho formen el que en diem les Arts: Pintura, Escultura, Literatura, Arquitectura, Dansa, Música ... eren el que els antics anomenaven els sis arts. Després vindria el Cinema. No passen de ser conceptes que s’han anat ampliant, amb la aparició de noves tècniques. A més a més, amb el pas del temps a les diverses formes de expressió de cadascun d’aquest arts, els hi hem anat ficant etiquetes. Moltes Etiquetes, molts “ismes”: classicisme, racionalisme, renaixentisme, cubisme, expressionisme, romanticisme... Normalment els començaments de cada nou moviment, han estat difícils perquè tendim a establir normes, cànons. Vet aquí que aquests cànons els estableixen uns individus que acostumen a estar o considerar-se per sobre de la resta dels mortals. Això ha provocat gairebé sempre evolució constant. Ha succeït a totes les disciplines artístiques sense excepció. De vegades els trencaments també s’han associat a canvis socials. Fa segles que hi havia diferència en la societat i cada grup s’expressava d’una manera diferent. Al segle XX, aquest punt de ruptura o separació, va tenir etiquetes: Art Clàssic versus  Art Popular (Pop Art), Música culta versus  Música popular (Pop)...

Bé, concretament, la vomitada d’en Carlos Sus, va ser provocada per l’actitud de determinats assistents a un concert de música rock (tornem-hi amb les etiquetes). Jo des de aquestes ratlles –també vomitades- em faig solidari amb ell. Aquest sentiment, pot expressar-se millor o pitjor, però sembla clar. Sé -o crec saber- qui són aquesta gent. L’anomeno “la gent guapa de la cultureta”. Sovint són els que en qualsevol moment, pugen a un púlpit i pontifiquen. Decideixen allò que és bo i el que no ho és. Que és distint de quan diem això m’agrada o no m’agrada.

Carlos Sus i The Muddy Flumen a Can Ramon

En Carlos Sus, és un facilitador de l’expressió artística en diverses facetes: música, poesia, per exemple. Multicultural i multiracial. Tot plegat, sense ànim de lucre. De vegades no fa les paus amb les despeses. Em consta que molts i moltes militants d’aquestes arts, sobre tot els i les joves li tenen una gran consideració. Al local que regenta, baixada de la Trinitat, Can Ramon, hem tingut moments extraordinaris de ART al carrer. Per sort no és l’únic en aquesta i altres poblacions. Pocs però bons.

Els que són un entrebanc pel progrés de les arts, finalment de una part de la cultura, són els dels púlpits. Una malèfica associació de idees, fa que recordi al “Santo oficio”. Una mena de inquisició .

I a sobre, si entrem a les institucions i administracions públiques, ja és molt dolent. No tindré lloc per allargar-me  en aquest aspecte del tema: les Institucions Públiques. Les que administren diners aportats pel conjunt de la ciutadania. Sens dubte, aquí i avui són fonamentals. Espais com els museus o auditoris segurament no serien possibles. Però deu mos guard que en aquests llocs habitin molts pontificadors d’aquests dels púlpits. Molts cops penso que això que en diuen Cultura està segrestada per les Institucions.

Esperem que la Universitat conservi el cap fred i sigui un referent. UNIVERSITATS. Molt de respecte.

Sempre recordo aquests versos de Gabriel Celaya (La Poesia es un arma cargada de futuro)

“…Maldigo la poesía
concebida como un lujo
cultural por los neutrales,
que lavándose las manos
se desentienden y evaden,
maldigo la poesía
de quien no toma partido,
partido hasta mancharse.

…”

Aquí ho deixo. Salut, Cultura i Kontracultura. Tot suma.

Carlos Sus i Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 26 - Desembre 2019

PEPA BOSCH. L’ART I LA TÉCNICA DE LA SERIGRAFIA

“El Pinzell de l’artista”

Josepa Bosch Falcó, neix el 1947 al tercer pis de la casa Florensa (Baixada de la Trinitat cantonada amb Rambla Ferran – preciosa casa modernista que encara podem contemplar). A l’entresol hi havia l’oficina de recaptació municipal. Ara la casa, interiorment, ha estat reformada. On hi havia dos pisos ara hi ha cinc apartaments, però han respectar la façana. Tot canvia. Allí fins 1983, en que es va traslladar al carrer Maria Sauret, 1. No ha canviat de barri. Els padrins vivien al carrer del Riu. Sempre prop del Segre i del Noguerola.

Casa Florensa

Va fer la primària a una escola que en deien El Segre, més enllà del antic mercat de Sant Lluis, avui Plaça d’Espanya. A l’hora de fer “el ingrés” al batxillerat (a les hores anomenat “elemental”) va anar al Pare Coll. Al carrer La Palma a la voreta de la Catedral Nova. “Com que va ser tant bona estudiant” després del primer curs no va continuar amb el batxillerat. Els seus pares tenien un magatzem de fruita a la cantonada de davant de casa (Baixada de la Trinitat –a les hores Capità Masip- amb Rambla Ferran). Així és que va començar la seva activitat laboral a mes de les tasques casolanes.

Als catorze anys va voler anar a treballar fora de casa. Així és com va començar de dependenta a la Ferreteria Garrigó i als disset o divuit anys a Fotos Sirera de la plaça Sant Joan.

Mes endavant, la família, és va vendre el magatzem de fruita (allí hi van posar la seu del Banco Exterior de España) al cap del temps va obrir una botiga de discos al carrer Caldereries, a tocar del que a les hores era la caserna  de la Guardia Civil. El projecte no va arribar a bon port.

-          Quan vares començar al mon de la Serigrafia? Com va sorgir?

Un amic de la família ens va comentar que coneixia una nova tècnica que podia ser interesant, la serigrafia.  En aquell temps a Espanya  començava a tenir d’embranzida la serigrafia. De tal manera que vaig començar a estudiar (a través d’un sistema per correspondència) aquesta tècnica. Em va agradar i en vaig aprendre fent moltes practiques, cursos presencials que programaven a l’Associació catalana de serigrafistes a Barcelona, de la qual ens vam fer socis, assistint a congressos sobre tintes i materials específics per serigrafia. A partir de l’any 1973 vam tenir les primeres comandes, petites, per contactes del pare, recordo la de la fabrica  San Miguel, que ens va encomanar 100 dorsals de roba per una cursa de piragüisme. Els vam imprimir al menjador de casa i els va cosir la meva mare. També recordo les primeres samarretes de l’Escola Alba.

Com  que anàvem arribant comandes, ens vam plantejar de crear una empresa, vam comprar una maquina plana i una insoladora, i en un magatzem de casa la Iaia,  vam organitzar  el taller de serigrafia, el laboratori  el vam posar a la antiga càmera dels plàtans, unes quantes estanteries i tot plegat. Boschserigraf.

A principis dels anys 80 ens vam traslladar al c. Arnau de Solsona, 11 al barri de Pardinyes.

Allí vaig començar a fer les primeres obres gràfiques. l’Associació Catalana de Serigrafistes juntament amb El FAD, convocaven un concurs d’obra gràfica original en serigrafia. I amb en Miquel Roig Nadal ens hi vam presentar amb 3 obres. No vam obtindre cap premi, però ens van valorar molt bé una de les obres (unes noies canàries ballant) que era amb grisos  l’hi vam aplicar una trama amb un punt de trama una mica gros i que s’apreciava, la solució va sorprendre al jurat. Allò va fer que vulgues fer coses noves, jo sempre inquieta vaig voler fer un vitrall, la tècnica de la serigrafia permet estampar en qualsevol superfície, vidre metall, paper, cartró, tela... em va sortir un vitrall modernista. El primer que vaig fer firmat, encara el conservo. Arrel d’això amb l’Estudi Baró Vicente férem durant uns anys un calendari. Ells feien el disseny y nosaltres la feina i el material. A partir d’aquell moment vaig començar a fer obra apart dels encàrrecs del taller, i treballar amb artistes. Amb molts artistes, sobre la setantena.

-          La Serigrafia és  Art o tècnica

És una tècnica d’estampació com pot ser el gravat, la litografia o la xilografia. Per fer una obra amb serigrafia, primer cal fer els fotolits, les pantalles i després la impressió, això seria una obra original. Si es fa a partir d’un dibuix previ, seria una estampació. En una obra original després d’ imprimir els exemplars –aconsellen no fer més de 150- es numeren i firmen per l’artista i es destrueix el fotolit.

El procés de confecció d’un obra és llarg? Parlant de temps.

Depèn de la complexitat del que l’artista vulgui, fer els fotolits si que és bastant laboriós, també depèn dels colors, textures... i la impressió si mateixa.

-  Gravat i serigrafia són expressions tècniques - artístiques similars?

No! Són tècniques diferents. En el gravat s’utilitza una planxa de metall envernissada on es grava amb un punxo el dibuix després és submergeix en àcid que grava el metall s’entinta i juntament amb el paper es passa pel tòrcul que per pressió transfereix la tinta al paper. En canvi la serigrafia és una tècnica en la que la tinta no està en contacte amb el paper, sinó que es fa passar, per pressió d’una rasqueta,  a traves de la pantalla i diposita la capa de tinta sobre el paper, es per això que la serigrafia és tan versàtil en el suports que es poden imprimir.

-           Pel teu taller han passat un grapat d’artistes. A qui recordes particularment i quines feines demanaven?

Vaig començar a treballar amb en Miquel Roig Nadal. Després als principis del Ateneu Popular de Ponent, vam fer una carpeta amb obres cedides de diversos artistes. En concret, un original del Coma Estadella que era un dibuix a ploma del Canyeret en que vaig fer sortir fins les rascades del llapis al paper. L’artista va quedar molt content. També hi havia la Rosa Siré, el Victor Siurana, Victor P. Pallarès, Quim Ureña... Van ser els primers amb qui vaig treballar. Tinc molt bons records. Venien al taller i es feien ells mateixos els fotolits, fèiem les proves de paper i de color. Sempre he dit que jo era el pinzell de l’artista. Ells creaven l’obra i jo posava la tècnica. He treballat amb obra de molts artistes, també per exemple Ernest Ibáñez, Josep Maria Cazares, Joanpere Massana, Jesús Mauri, Jordi Jove, Benet Rosell. Rosa Siré, Josep Ripoll, Josep Minguell i mots d’altres, mes o menys uns 70. Algunes obres tenien molta exigència, en un cas em van demanar serigrafiar un obra de gran format d’una artista polonesa, en la que vaig anar haver d’anar al límit de la tècnica, els colors i les ombres. De fet sempre m’ha agradat anar al límit de les possibilitats de la tècnica.

A nivell comercial i industrial també vaig fer treballs de certa complexitat. Com a curiositat et diré que vaig serigrafiar una ambulància, bústies de correus, moltes portes de vidre de comerços, paraigües, ordinadors... molts logotips per empreses que s’havien de posar en els llocs més inversemblants, també moltíssimes samarretes, banderins,  milers d’adhesius...

-          Docència. Has impartit classes a l’Escola de Belles Arts de Lleida. Que pots comentar d’aquesta faceta?

És una de les activitats que em van agradat més. Quan es va crear l’Escola Municipal de Belles Arts, al carrer Tallada, es van programar a part de les classes reglades, uns monogràfics de fotografia, serigrafia i gravat. L’ Antoni Llevot em va proposar impartir el de serigrafia, devia ser al voltant de 1982. Alguns dels primers alumnes van ser, Victor Siurana, Quim Ureña i Francesc Soldevila, per citar-ne alguns. Després de un parell d’anys l’escola es va professionalitzar i necessitaven persones titulades i ho vaig deixar. Però l’any 1992, necessitaven algú que dones l’assignatura de serigrafia i m’ho van demanar.  Vaig dir que sí, tot i que a les hores tenia molta feina. Vaig haver de presentar un currículum amb els anys d’experiència i obra feta, per obtenir un títol de mestre de taller per poder fer les classes. La docència és molt agraïda. Vaig ensenyar molts i moltes alumnes amb molt talent i que després s’han fet un nom en diverses disciplines. Van ser uns 6 anys de estudis reglat i monogràfics.

-          Com has comentat,  tens obra pròpia. Quins temes t’han interessat a l’hora de crear?

Com ja t’he dit, vaig començar amb aquell vitrall modernista, al començament buscava coses que em fessin pensar, però com sempre he tingut una predilecció per les fulles dels arbres sobre tot de les de la tardor. Recordo que  quan era petita i tornava de casa la Iaia i la rambla estava plena de fulles mortes, m’agradava xafar-les i sentir el soroll que feien, també recordo les bronques de la meva mara quan havia de netejar les sabates. Sempre han estat un tema present en la meva obra. Molt present. Moltes fulles. Molts colors. Molts fotolits. Durant alguns anys.

Ara em miro els arbres, també a la tardor, com canvien de colors i la sensació de canvi de cicle. Intento fer fotografies, tot i que sempre hi ha algun element urbà (semàfors, faroles...) que  se’m fa difícil captar el que vull.

-          Continues fent aquesta obra?

No. Quan vaig plegar l’empresa fa uns set anys, tot el material de l’empresa va anar a una empresa de Tàrrega. Ho vaig provar, però en aquell moment no tenia l’entorn del meu taller i no trobava res que m’inspires per plasmar-ho en una obra.  Obra que enviava com a regal o present de Reis a amics, clients i veïns. Sempre amb alguna cita, frase o missatge molt personal.

-          Tens intenció de exposar la teva producció?

Si. Si tot va bé a l’abril a La Baula (Ateneu Cooperatiu) però la intenció no és vendre. És mostrar. Ensenyar.

-          Quina pregunta/es t’agradaria respondre i no he fet?

Pot ser, la sensació que he tingut, que m’han proporcionat els artistes amb els quals he treballat. Han estat uns contactes molt enriquidors, per exemple, amb la Rosa Siré vaig aprendre a fer colors gràcies a ella veig els colors si hi falta o sobren matisos... això m’ho va ensenyar la Rosa; era molt bona docent, també vaig aprendre molt de l’Albert Coma Estadella, ell va donar molta importància al que jo feia, en Benet Rosell també em va ensenyar molt.

He après de tots, per exemple també hi va haver molt bona connexió amb el Joanpere Massana, de Pons, amb el que vaig fer amistat també amb en Jordi Jové vam fer varies obres, Molts.

Conservo molt bones sensacions de tots els treballs que he fet, He aprés de tots ell per fer la meva obra, els colors, la composició, tot això i més. Per exemple la cal·ligrafia que em va ensenyar el Paco Ermengol. Al Paco li vaig fer uns treballs que en deia “Negrigrafies” perquè el fons era negre i impreses amb blanc i vermell o daurat.

 

Al marge de la seva activitat professional artística i docent, la Pepa Bosch ha participat de forma intensa en el mon de la cultura a Lleida. l’Esquella Teatre, Cine Club l’Esquella, Esbart Màrius Torres, Ateneu Popular de Ponent des de els principis on encara la podem trobar... Tota una vida.

Hem d’agrair molt Maurizio Sartori, que ens permetés fer les fotos al seu taller. Taller Creatiu Nus Creacions (www.nuscreacions.cat)

Rafel Baitg i Pepa Bosch

Fotos: Rafel Baitg

Publicat al núm 26 de la revista PLEC - Desembre 2019

TITELLES - Fira i Centre - Lleida

Elisabet Vallvé i Oriol Ferre

Plec parla amb el Centre de Titelles de Lleida. Un referent nacional i internacional de primera fila, sobre tot a través de la Fira de Titelles. Ho fem amb la seva Directora Executiva Elisabet Vallvé i el gerent Oriol Ferre.

PLEC.- -On se remunta aquesta realitat actual? Com va néixer el Centre i la Fira?

Elisabet Vallvé – Joan Andreu Vallvé, era professor de escenografia, al l ‘Institut del Teatre de Barcelona. És va crear la part de titelles com assignatura del Institut i a les hores amb la Julieta Agustí –psicòloga, pedagoga- varen treballar el tema dels titelles, viatjant amb alumnes, fent intercanvis i anant a festivals d’arreu. En algun moment en Joan Andreu, va pensar en fer una parada en la docència per iniciar alguna cosa més específica. Així va ser que amb la Julieta –la seva parella que era de les terres de Lleida- varen instal·lar-se en un mas a ponent. Deu anys sabàtics,  per crear el Centre de Titelles.

P.- Eren autodidactes?

Elisabet i Oriol Ferre. – El Joan Andreu ja venia de família del teatre.  El seu pare, escenògraf –tenia taller al Liceu- que va treballar amb gent important de l’art dramàtic a Barcelona. Així és que el Joan Andreu comença en la il·lustració, fa Belles Arts i entra en la docència.

Pel que fa als titelles, si és d’alguna manera, autodidacta. El Joan Andreu és molt traçut a l’hora de dibuixar i els titelles donaven tres dimensions als seus dibuixos. Dues passions conjuntades. A l’hora, li agrada escriure i construir, afegint la vesant pedagògica: que el espectador vegi l’obra, i els titelles,  des de dins. El Joan Andreu te una característica molt peculiar i -pot ser- única: treballa amb dues mans; amb una escriu i amb l’altra dibuixa. Text i dibuix avancen a l’hora. Construcció, vestits, formes i paraules dels titelles formen una unitat des de bon principi. D’aquí surten espectacles rodons. És genial.

 

Joan Andreu Vallvé (Foto arxiu familiar)

En aquest projecte, una part fonamental és la Julieta Agustí. Psicòloga i Pedagoga, portava tota la vesant organitzativa. Producció, gestió i promoció dels espectacles. Dit així pot ser no tenim la dimensió real d’aquesta feina. Eren el complement perfecte: Crear i ensenyar, mostrar. A més a més, la Julieta ho feia tot com si res, fàcil. La seva absència va ser un cop dur.

Cal remarcar un altre aspecte important. Iniciar un projecte d’aquestes característiques fora de la gran ciutat, de la gran capital, fóra una aposta valenta i a l’hora arriscada. Avui en dia moltes poblacions voldrien ser la seu d’una realitat com és el Centre de Titelles, i la Fira de Titelles. La Fira, és un immens aparador en el que pel que fa a les arts escèniques, dramàtiques, Lleida és coneguda als voltants del país i més enllà: quatre continents.

EL CENTRE DE TITELLES

És el principi. El Centre te una activitat pròpia. Companyia estable que cada temporada programa un nou espectacle, amb tot el que això incorpora: l’obra pròpiament dita,  sigui nova o adaptació de una història, conte o fabulacions tradicionals. L’escenografia, disseny i construcció dels titelles. Les músiques. Un espectacle de titelles, està lligat a molts aspectes de això que en diem Arts Escèniques. Expressió visual, dansa, música, text i dramatització (incloent l’opera), cinema. Tot plegat implica la selecció i preparació de totes les persones que intervenen en el conjunt del procés. Començant pels titellaires: els actors que comuniquen la vida al titella. El Joan Andreu fa una tasca gegantina, i el seu fill Bernat Vallvé –Director Artístic- no queda curt. Les músiques per exemple. Composades i produïdes per ell mateix.

Els seus espectacles van arreu del territori i més enllà. A tall d’exemple, el Jan Titella se representa al Palau de la Música de forma cíclica.

El Centre també és promotor de tot el mon dels titelles. Ja porten 32 edicions de la campanya escolar i 23 del Cicle de Titelles Joc al Ninot. Tota una immensa feina de pedagogia, adreçada als petits. El Centre treballa els titelles pels infants. El futur.

L’espectador infantil és una mena d’esponja. Tot el que veu queda gravat. D’aquí la gran importància en la selecció dels textos i la forma de comunicació. Cal se acurat perquè es transmeten valors i suposa una sintonia fina en la que no pot haver escletxes.

LA FIRA DE TITELLES

És un referent. Tota aquesta feina calia ensenyar-la. També calia ampliar coneixements. Que millor que organitzar una Fira. Un intercanvi de experiències, de pràctiques, de formes de veure el mon dels Titelles. Tot un univers.

Aquest any ja són 30 edicions de la Fira de Titelles. Aquí va haver capacitat d’anticipació. Obertura d’horitzons.

La Fira està programada amb molta cura. Aproximadament un terç de producció del país, un altre terç de producció de la península, i la resta  produccions d’arreu del mon. Més de 150 programadors. Tres-cents professionals. Tallers, Masterclas, promoció i contractació d’espectacles. En tres dies, més de 100 actuacions, més de 30 espectacles, a part les jornades tècniques. Única al sud d’Europa. Vertigen.

La activitat, no queda reduïda a aquest aspecte de intercanvi de projectes i produccions. La Fira de Titelles de Lleida, s’implica en molts sectors socials d’allò més variat: Banc de Sang, Banc d’Aliments, Traducció a la llengua de Signes, Emigrants, Hospitals, Centre Penitenciari, interrelacions amb altres institucions com Museus i Monuments  (Seu Vella, Museu de Lleida) emblemàtics de la nostra ciutat. Amb el comerç –Eix dels Titelles, Titelles als aparadors- sempre amb la presència i participació de la canalla. El futur.

PLEC.-Però els Titelles són una expressió artística adreçada únicament als infants?

Elisabet i Oriol.- NO. Hi ha produccions per adults. Una companyia representava textos del Marqués de Sade. A tall d’anècdota. Aquella gent, comptabilitzava l’èxit de la representació, pel nombre d’espectadors que marxaven de la sala. L’objectiu era arribar al fons del receptor, colpir-lo. A més abandons més èxit en el plantejament. Per no parlar de les formes. Ombres, màscares, cada territori te tradicions en les que aquest mon és present, per xics i per grans.

La Fira te ja un públic consolidat i exigent. Mes de 45.000 persones gaudeixen dels tres dies d’activitat. La tria, però, és que mani la qualitat sobre la quantitat. Des de la vesant oferta, fins la vesant espectadora.

Tota aquesta immensa tasca te, com no podria ser d’un altra manera, un munt de reconeixements. Premis. Mencions que la modèstia d’aquestes pàgines, per raó d’espai, no pot detallar. La Fira de Titelles de Lleida s’ha fet molt i molt gran.

MUSEU DE TITELLES

De moment tot aquesta enorme tasca, te dos àmbits molt consolidats: Centre i Fira. Però hi ha una tercera pota en estadi de projecte.  Encisador. Tenir un espai permanent de exposició: Història dels Titelles de Catalunya. L’ Institut del Teatre de Catalunya te un important fons emmagatzemat, així com el Centre de Titelles de Lleida. Ensenyar el procés de creació d’un espectacle, les tècniques de elaboració dels titelles, etc. Un projecte molt ambiciós, que donaria vida a la seu del Centre de Titelles a Lleida (antic convent de Sta. Teresa). La idea és que el apartat de Titelles del Museu del Teatre de Catalunya, s’ubiqués a Lleida.  Els mèrits, són sobrats. Només cal la implicació de les administracions públiques. Molts ho agrairíem.

PLEC.- El Titella pot arribar a tenir vida pròpia?

Elisabet.-  Tot i que hi ha moltes formes de representació, El titellaire és el que dona vida al titella. Però, recordo una representació en que els cinc titellaires, al final, marxen i el titella queda reposant sobre l’escenari... i respira. Te vida.

Titelles fetes per
 Cristina i Lidia Baitg

El que això escriu ha de comentar, que la fredor de la lletra escrita, pot ser no reflecteix la passió i l’entusiasme que l’Elisabet i l’Oriol han mostrat en la conversa que amablement ens han proporcionat. Ja estem expectants per veure la propera producció que  estan muntant i assajant: “On vas, Moby Dick”. Poca broma. No s’ho perdin.

http://www.titelleslleida.com/

http://www.firatitelles.com/es

Elaborat per Rafel Baitg

Fotos Rafel Baitg

Publicat a la revista PLEC núm 25 - Setembre 2019